joan alcover i miquel costa i llobera

Joan Alcover i Maspons fou poeta, assagista i polític. Nasqué a la ciutat de Mallorca el 1854 i hi morí el 1926. 

Fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza i condeixeble de Costa i Llobera, Antoni Maura i altres autors contemporanis pertanyents a l'Escola Mallorquina. 

La seva obra poètica estigué molt abocada a la reflexió íntima sobre el dolor i la tragèdia humana, reflex de les circumstàncies dramàtiques que li tocaren viure, car tingué 5 fills de dos matrimonis, dels quals només li sobrevisqué el més petit, Pau. 

Alcover inicià la seva carrera poètica utilitzant preferentment el castellà, però, cap a la maduresa i potser fruit d'un retorn íntim a la necessitat d'expressar els sentiments més pregons en la seva llengua materna, emprà només el català, esdevenint, juntament amb Costa i Llobera, el poeta més destacat de Mallorca. 

El 1909 fou proclamat Mestre en Gai Saber i el 1919 obtingué el Premi Fastenrath. El 1951 es publicaren de manera pòstuma les seves Obres completes. 

Algunes de les seves poesies han estat traduïdes a diverses llengües i musicades. El cas més popular és potser La Balanguera, amb música d'Amadeu Vives i que ha esdevingut Himne oficial de Mallorca, interpretada i editada, entre altres, per Maria del Mar Bonet, Els Ocults, Ximbomba Atòmica, Chenoa, etc 

Miquel Costa i Llobera fou un poeta mallorquí nascut a Pollença el 10 de març de 1854. Fill d'una família de propietaris rurals, orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca, on fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Cursà estudis de Dret a Barcelona, on conegué Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci iVirgili i publicà el 1885 Oda a Horaci. 

Mentrestant manifesta la seva vocació religiosa i va a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma (1885-1890), on s'ordena sacerdot i es doctora en Teologia. Durant l'estada a Roma escriu poemes en castellà per complaure son pare que quedaran recollits en el volum Líricas (1899). A la seva tornada a Mallorca escriví els poemes narratius que conformen el volum De l'agre de la terra (1897) i també Tradicions i fantasies (1903). El 1902 obté el títol de Mestre en Gai Saber. El 1904 presideix el Jocs Florals de Mallorca i dos anys després, els de Barcelona. El 1906 publica el seu recull de poesies més important, Horacianes, que fou seguit d'un nou volum de Poesies (1907), refosa del de 1885, on inclou vuit composicions procedents de Tradicions i fantasies. El 1907 viatja a Terra Santa i, fruit d'aquest pelegrinatge, publicaVisions de Palestina (1908). Tradueix els Himnes de Prudenci. 

Morí a la trona d'una església mentre predicava el panegíric al Convent de Santa Teresa de Mallorca, el 16 d’octubre de 1922.