guerres púniques

Les Guerres Púniques
(264-146aC).

Guerres Púniques,  és el nom que es dóna als tres enfrontaments que

 tengueren púnics i romans entre els anys 264 i 146 aC, tenien com a

 finalitat aconseguir el domini comercial de la Mediterrània occidental i

 comportaren la derrota de les tropes cartagineses i la desaparició de

Cartago.

Primera Guerra ( 264-241 aC):

La seva finalitat és la d’aconseguir el control de l’illa de Sicília. Es produeix

la derrota dels púnics i es veuen obligats a abandonar l’illa i a pagar una

indemnització a Roma.

En aquesta primera guerra la participació directa d’Eivissa degué

ser molt limitada. Les àmfores de l’Eivissa púnica seguiren circulant

amb normalitat ( Balears i Llevant peninsular) fet que porta a pensar

que l’aportació de la colònia es deguè centrar en ajudar els importants

costos econòmics que comportà la guerra.

Un pic acabat els conflictes i havent perdut el control de l’illa de Sicília

i Sardenya, els púnics decidiren passar a la península Ibérica per procedir

a la seva ocupació i crear un nou imperi.

 El general Amílcar Barca arribà a la península l’any 237 aC i aconseguir

 ocupar gran part del sud i del sud-est. Això comporta un canvi d’estratègia,

 fins llavors s’havia basat en l’establiment de colònies  i l’establiments de

 coalicions, ara hi ha la necessitat d’ocupar nous territoris. Els romans

 davant aquest canvi decidiren signar amb ells un tractat l’any 226 aC,

 sobre la base del qual Cartago podia ocupar tots els territoris peninsulars

 que volguessin, menys aquells situats al nord del riu Ebre, aquests estaven

 reservats als romans.

 L’any 221 aC, els cartaginesos fundaren la seva capital, Cartago Nova.

Segona Guerra ( 218-201 aC):

Les tropes d’Anníbal atacaren Saguntum, malgrat que estava situat al sud del riu Ebre els romans van intervenir ja que mantenien relacions amb dita ciutat   ( aliada).

L’illa d’Eivissa  ara si que va implicar-se directament en el conflicte. La raó d’aquesta implicació fou la posició estratègica respecte a la mateixa península, aquesta permetia canalitzar una part important del comerç que tenien com origen o destinació els nous territoris ocupats. El flux comercial entre els territoris nord-africans cartaginesos i les zones ocupades de la península degueren passar per Eivissa.

També hi ha proves documentals d’una participació directa en els esdeveniments militars del conflicte. L’any 217 aC a l’inici del conflicte una flota romana ataca l’illa i intenten conquerir la ciutat, desprès de dos dies de setge, abandonen i es dediquen al saqueig del camp. Es sap també que representant romans mantenen converses amb representants de Mallorca i Menorca per negociar la pau, aquest fet demostra encara més la fidelitat d’Eivissa a Cartago al llarg dels divuit anys que durà la guerra.

Eivissa va  donar tota classe de subministraments, a més d’homes i armes, a l’almirall Magó. Les classes dominants de les illes Pitiüses eren les primeres interessades en una victòria cartaginesa, pel gran mercat que s’obria per als seus productes si s’aconseguia mantenir l’ocupació de la península  i d’altres territoris.

La Segona Guerra Púnica comportà una nova derrota de les tropes cartagineses, aquesta es va veure obligada a pagar una imdemnització, reduir la flota i a limitar-se als seus dominis africans.

Tercera Guerra (149-146 aC): 

A la seva fi, la ciutat de Cartago va ser completament arrasada i el seu imperi desaparegué definitivament.

Es sap que desprès de la Segona Guerra l’economia eivissenca seguí treballant a ple rendiment, i no hi ha proves d’una ocupació militar per part dels romans, en aquells moments més preocupats pels aixecaments de les tribus íberes a la Península.