politica agraria

1.5. La política agrària.

La principal fita en la política agrària espanyola és l’entrada d’Espanya a la Unió Europea l’any 1986, fet que va representar una forta transformació en la política agrària del govern espanyol per l’adopció de la PAC.

a) LA POLÍTICA AGRÀRIA ESPANYOLA ENTRE 1850-1986.

En aquest període la política agrària espanyola es va centrar a:

- El sistema de propietat de la terra es va intentar modificar amb:

*la política desamortitzadora del segle XIX que cercava modificar la concentració de la gran propietat,

*la reforma agrària de la II República que va intentar expropiar les grans finques i repartir-les entre els pagesos,

*la política de colonització i extensió del regadiu durant el franquisme.

- La correcció del tamany de la propietat de la terra amb:

*la política de concentració parcel·lària des de 1952, que actualment depèn de les comunitats autònomes i consisteix a fixar una unitat mínima de cultiu, per davall de la qual no es poden dividir les parcel·les,

* la legislació sobre grans finques que obliga als propietaris de grans finques sense cultivar a presentar un pla de millora per tal de roturar-les.

- El proteccionisme comercial.

b) LA PAC.

La política agrària comunitària es va adoptar a partir de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i marca, des de llavors, la política agrària espanyola. Les conseqüències que ha tengut la seva aplicació són:

- La integració d’Espanya al mercat interior comunitari.

- La liberalització dels intercanvis amb la Unió Europea, tant d’entrada com de sortida.

- L’adaptació del sector agrari espanyol a la demanda del mercat europeu, que ha implicat la modernització del sector i l’augment de la productivitat i la qualitat dels productes mitjançant els fons estructurals europeus per millorar les infraestructures i els equipaments i el finançament de FSE i del FEOGA per la millora en la qualificació dels pagesos.

Però, el sector agrari espanyol també ha patit els problemes que s’han derivat de l’activitat agrària comunitària:

- Els preus elevats.

- L’establiment de quotes per productes excedentaris.

- La reorientació de la producció cap a productes no excedentaris.

- La destrucció del medi ambient per la intensificació de la producció i l’ús de productes químics ( aquest fet ha obert la via de l’agricultura ecològica ).

- El despoblament de les àrees rurals, problema que pretén solucionar els fons estructurals.

Les regions dedicades a la producció d’aquells productes excedentaris ( productes lactis a Cantàbria, cereals a l’interior peninsular ) han patit les conseqüències de forma més problemàtica. En canvi, l’àrea mediterrània i Andalusia han experimentat un fort augment de l’agricultura d’horta ja que són productes amb una alta demanda al mercat europeu.

Aquest apartat correspòn a l´apartat 1.

n  EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ ACTIVA AGRÀRIA:

u 1900-1920: 4.500.000 de personas (60,3% del total de població activa en 1900 i 57,2% en 1920) Sistema agrari tradicional: molt de treball humà en la realització de les activitats agràries.

u  1920-1936: 46% en 1930. Augment d´ importacions d´adobs minerals i maquinària agrícola i dels rendiments per hectàrea, no se tornarà aconseguir la mateixa productivitat fins a finals dels anys 50.

u 1939-1950: es torna a l´ agricultura tradicional. Augment de població agrària (49% de la població activa). Dels 4084 tractors contabilitzats en 1932 se passa a tan sols 56 en 1946. La importació d´ adobs minerals descendeix fins a la sisena parte. Els beneficis mitjans per ha. cauen en picat i els salaris agraris arriben a la meitat del valor que tenien en 1936.

u 1951-1975: En 1960 la població rural cau a 39,7% (5 millons de persones), degut a l´ èxode rural. En 1956, hi havia 30.000 tractors matriculats.

u  1975- 1985: Éxode rural disminueixen 1.300.000 persones, a un ritme de 125.000 anuals, arribant a l 15,7% en 1980.

u Desde 1985 fins a l´ actualitat: la tendència a expulsar població activa és constant i inherent al canvi tecnològic. Mentre que en els anys 50 hi havia 2 treballadors per empresari, avui dia hi ha dos assalariats per cada tres empresaris. Això , unit a l´envelliment de la població fa que la població activa agraria disminueixi i tan sols, en algunes zones d´ agricultura emergent, sigui compensada amb emigrants fixes (cultiu d´hivernacle en Murcia, Almeria y SE) o temporers (recollida de fruites en Lleida, verema, recollida de l´oliva, maduixes a Huelva, taronges en el llevant peninsular...). En 2003 la població activa agraria era de 964.000 (un 5,9 del total de població activa total, el conjunto d´ Europa el 4% )

ELS ESPAIS DE L’ACTIVITAT PESQUERA.

La pesca és una activitat econòmica tradicional que perd pes en el conjunt de l’economia. Però en algunes regions ( Galícia ) és una activitat molt important. També en la dieta de la societat espanyola, la pesca ocupa un lloc privilegiat ( 40Kg/hab/any ). 

1. L’activitat pesquera.

a) L’ESPAI DE PESCA.

El litoral espanyol es divideix en vuit regions de pesca. La més important des del punt de vista de les captures és la regió del nord-oest, seguida de les altres regions de l’Atlàntic.

b) LA PRODUCCIÓ PESQUERA.

Les espècies capturades són: 75% peix i 25% altres. Destaca pel valor al mercat, el peix blanc; per la quantitat de les captures, espècies com: sardines i anxoves; per a la indústria de conserves destaca la tonyina.

La producció pesquera es destina a consum humà en fresc o en diferents formes de transformació industrial.

La quantitat de pesca desembarcada presenta un clar increment fins el 1976, bàsicament, per: l’augment de la demanda interna, la llibertat de pesca i el creixement de la flota. A partir de 1976, la quantitat de pesca desembarcada presenta un clar descens a causa, bàsicament, de: l’esgotament dels caladors nacionals, les restriccions a la llibertat de pesca i l’establiment de quotes comunitàries, a partir de 1986.

2. Crisi i problemes de l’activitat pesquera.

2.1. La crisi.

Es manifesta en els indicadors següents:

- El descens de la població activa al sector.

- La disminució de la contribució de la pesca al PIB, a l’entorn de l’1%.

- La balança comercial deficitària per l’elevada demanda interna.

2.2. Problemes del sector.

El principal problema és la insuficiència dels recursos.

a) ELS CALADORS.

Són els llocs on es localitza un major nombre de peixos i la major part dels vaixells pesquen.

- Els caladors nacionals tenen recursos modestos perquè la plataforma continental del litoral espanyol és reduïda i la sobreexplotació d’aquests caladors.

- Els caladors comunitaris estan sotmesos al sistema de quotes que es fixen anualment amb la finalitat d’assegurar la sostenibilitat i que es reparteixen entre els vaixells comunitaris autoritzats.

- Els caladors internacionals presenten restriccions des de 1974 per un procés d’ampliació de les zones econòmiques exclusives de pesca fins a les 200 milles ( 170 Km ) de la costa. Des d’aquest moment, la flota espanyola passa a dependre d’acords de pesca amb altres països i, com a conseqüència, la flota ha de reduir les captures.

b) PROBLEMES ESTRUCTURALS.

- La població activa està en progressiva disminució i envelliment. Les causes que expliquen aquesta disminució són: la crisi de la pesca artesanal per l’esgotament dels caladors, la mecanització del treball als grans vaixells i la reducció de les llicències de pesca. L’envelliment afecta, sobretot, la població activa en la flota artesanal.

- La flota pesquera espanyola va tenir un creixement espectacular fins el 1977 per les raons següents: el fort augment de la demanda de peix, el baix preu del combustible, el lliure accés als caladors internacionals i les facilitats per la renovació i modernització de la flota. Actualment, la flota espanyola de vaixells de pesca presenta un tamany excessiu per l’encariment del combustible i l’establiment de zones econòmiques exclusives de pesca a les 200 milles. Una altra característica de la flota espanyola és el nombre excessiu d’embarcacions de petit tonatge, molt antiquades des del punt de vista tecnològic, que es dedica a la pesca artesanal prop de la costa i que contribueix a la sobreexplotació dels caladors nacionals.

c) PROBLEMES MEDIAMBIENTALS.

Els principals problemes mediambientals del sector pesquer espanyol són: la sobreexplotació dels recursos i la contaminació de les aigües pels abocaments agraris, urbans, industrials i de petroli.

3. La política pesquera: regulació i reconversió del sector.

La política pesquera espanyola es en la regulació i reconversió del sector que, des de 1986, s’inclou en la política pesquera comunitària ( PPC ). Aquest fet suposa la renúncia del govern espanyol en favor de les directrius comunitàries. Aquest fet ha portat unes conseqüències al sector de la pesca:

- Espanya s’ha integrat en el mercat interior comunitari amb la qual cosa els preus dels productes pesquers es fixen amb antelació.

- La liberalització dels intercanvis en el marc de la Unió Europea.

- L’adopció comunitària de mesures de regulació, reconversió i protecció mediambiental.

a) LA REGULACIÓ DE L’ACCÉS ALS CALADORS.

La Unió Europea regula l’accés de la flota espanyola als caladors comunitaris i gestiona els acords pesquers amb altres països. Els acords més antics són amb Marroc, però no es renoven des de 1999 i la Unió Europea subscriu acords amb altres països africans i de l’Índic.

b) LA RECONVERSIÓ I AJUSTAMENT ESTRUCTURAL.

La Unió Europea ha obligat a Espanya a un ajustament estructural que suposa la reconversió i modernització de la flota i el desenvolupament de noves activitats a les àrees afectades per la reconversió. La Unió Europea ha aportat ajudes des dels fons estructurals ( FSE i IFOP ). Les mesures adoptades són:

- La reducció del tamany i nombre de les embarcacions mitjançant les mesures següents: la destrucció de vaixells, l’abandonament voluntari de l’activitat pesquera i les jubilacions anticipades.

- El traspàs de vaixells a empreses conjuntes amb altres països.

- La renovació i modernització de la flota i la millora dels equipaments portuaris.

- La concessió d’ajudes a les regions afectades de forma negativa per la reconversió, amb l’objectiu de crear infraestructures que atreguin inversions i de formar la població activa al sector en risc de perdre la feina.

- El desenvolupament de cultius marins o aqüicultura i de la investigació per estudiar formes d’obtenir recursos marins a través de l’Institut espanyol d’oceanografia ( IEO ). L’aqüicultura s’ha plantejat com la solució al problema dels recursos marins. Espanya presenta unes condicions favorables per al desenvolupament d’aquesta activitat ja que el litoral espanyol presenta costes llargues de característiques diverses, un clima adequat i la possibilitat d’explotar espècies de qualitat amb alts rendiments. Tot i això, l’aqüicultura ha tardat a desenvolupar-se pels elevats costos d’instal·lació que desanimen la iniciativa privada, per la contaminació de les aigües, per la irregularitat dels rius espanyols, per la manca de tècnics preparats i per la dependència de l’exterior en el tema d’abastiment d’ous. Per aquestes raons, l’aqüicultura rep l’impuls del govern espanyol, que promou la construcció d’instal·lacions, i da la UE que aporta fons pel cultiu de noves espècies, per la creació d’infraestructures i per la incorporació de treballadors del sector pesquer tradicional. A Espanya, l’aqüicultura es practica als rius i a la mar. A l’aigua dolça s’hi practiquen activitats diverses: la cria de peixos per al consum humà ( destaquen: Galícia, Castilla – León, Castilla – La Mancha i Catalunya ), la cria de crustacis ( destaquen: l'àrea de les maresmes del Guadalquivir i Doñana ) i la producció d’ous i peixos per a la repoblació. A l’aigua salada, la producció s’orienta a la cria de mol·luscos ( musclo a Galícia, ostres a Catalunya ) i la cria de peixos en règim intensiu i extensiu, com llobarro, orada o turbot.

c) LA POLÍTICA REFERENT ALS PROBLEMES MEDIAMBIENTALS.

En aquests sentit, bàsicament, s’han pres mesures contra la sobreexplotació i la contaminació. Un exemple d’aquesta política són les mesures següents:

- L’establiment de quotes.

- La restricció o prohibició d’alguns tipus de pesca, per exemple l’ús de xarxes d’arrossegament.

- La recuperació dels caladors nacionals mitjançant la repoblació, la defensa de les talles mínimes, l’increment de la vigilància i la lluita contra la contaminació.