una reprentacion del libro de antigona

http://www.youtube.com/watch?v=3_eyORyafNk

libro antigona

ANTIGONA

Personajes:

Antígona, hija de Edipo.

Ismene, hija de Edipo.

Creonte, rey, tío de Antígona e Ismene

Eurídice, reina, esposa de Creonte.

Hemón. Hijo de Creonte.

Tiresias, adivino, anciano y ciego.

Un guardián.

Un mensajero.

Coro de ancianos nobles de Tebas, presididos por el Corifeo.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

La escena, frente al palacio real de Tebas con escalinata. Al fondo, la montaña. Cruza la escena Antígona, para entrar en palacio. Al cabo de unos instantes, vuelve a salir, llevando del brazo a su hermana Ismene, a la que baje bajar las escaleras y aparta de palacio.

ANTÍGONA.

Hermana de mi misma sangre, Ismene querida, tú que conoces las desgracias de la casa de Edipo, ¿sabes de alguna de ellas que Zeus no haya cumplido después de nacer nosotras dos? No, no hay vergüenza ni infamia, no hay cosa insufrible ni nada que se aparte de la mala suerte, que no vea yo entre nuestras desgracias, tuyas y mías; y hoy, encima, ¿qué sabes de este edicto que dicen que el estratego1 acaba de imponer a todos los ciudadanos?. ¿Te has enterado ya o no sabes los males inminentes que enemigos tramaron contra seres queridos?

ISMENE

No, Antígona, a mi no me ha llegado noticia alguna de seres queridos, ni dulce ni dolorosa, desde que nos vimos las dos privadas de nuestros dos hermanos, por doble, recíproco golpe fallecidos en un solo día2. Después de partir el ejército argivo, esta misma noche, después no sé ya nada que pueda hacerme ni más feliz ni más desgraciada.

ANTÍGONA

No me cabía duda, y por esto te traje aquí, superado el umbral de palacio, para que me escucharas, tú sola.

ISMENE

¿Qué pasa? Se ve que lo que vas a decirme te ensombrece.

ANTÍGONA

Y, ¿cómo no, pues? ¿No ha juzgado Creonte digno de honores sepulcrales a uno de nuestros hermanos, y al otro tiene en cambio deshonrado? Es lo que dicen: a Etéocles le ha parecido justo tributarle las justas, acostumbradas honras, y le ha hecho enterrar de forma que en honor le reciban los muertos, bajo tierra. El pobre cadáver de Polinices, en cambio, dicen que un edicto dio a los ciudadanos prohibiendo que alguien le dé sepultura, que alguien le llore, incluso. Dejarle allí, sin duelo, insepulto, dulce tesoro a merced de las aves que busquen donde cebarse. Y esto es, dicen, lo que el buen Creonte tiene decretado, también para ti y para mí, sí, también para mí; y que viene hacia aquí, para anunciarlo con toda claridad a los que no lo saben, todavía, que no es asunto de poca monta ni puede así considerarse, sino que el que transgrieda alguna de estas órdenes será reo de muerte, públicamente lapidado en la ciudad. Estos son los términos de la cuestión: ya no te queda sino mostrar si haces honor a tu linaje o si eres indigna de tus ilustres antepasados.

ISMENE

No seas atrevida: Si las cosas están así, ate yo o desate en ellas, ¿qué podría ganarse?

ANTÍGONA

¿Puedo contar con tu esfuerzo, con tu ayuda? Piénsalo.

ISMENE

¿Qué ardida empresa tramas? ¿Adónde va tu pensamiento?

ANTÍGONA

Quiero saber si vas a ayudar a mi mano a alzar al muerto.

ISMENE

Pero, ¿es que piensas darle sepultura, sabiendo que se ha públicamente prohibido?

ANTÍGONA

Es mi hermano —y también tuyo, aunque tú no quieras—; cuando me prendan, nadie podrá llamarme traidora.

ISMENE

¡Y contra lo ordenado por Creonte, ay, audacísima!

ANTÍGONA

El no tiene potestad para apartarme de los míos.

ISMENE

Ay, reflexiona, hermana, piensa: nuestro padre, cómo murió, aborrecido, deshonrado, después de cegarse él mismo sus dos ojos, enfrentado a faltas que él mismo tuvo que descubrir. Y después, su madre y esposa —que las dos palabras le cuadran—, pone fin a su vida en infame, entrelazada soga. En tercer lugar, nuestros dos hermanos, en un solo día, consuman, desgraciados, su destino, el uno por mano del otro asesinados. Y ahora, que solas nosotras dos quedamos, piensa que ignominioso fin tendremos si violamos lo prescrito y trasgredimos la voluntad o el poder de los que mandan. No, hay que aceptar los hechos: que somos_ dos mujeres, incapaces de luchar contra hombres3; Y que tienen el poder, los que dan órdenes, y hay que obedecerlas—éstas y todavía otras más dolorosas. Yo, con todo, pido, si, a los que yacen bajo tierra su perdón, pues que obro forzada, pero pienso obedecer a las autoridades: esforzarse en no obrar corno todos carece de sentido, totalmente.

ANTÍGONA

Aunque ahora quisieras ayudarme, ya no lo pediría: tu ayuda no sería de mi agrado; en fin, reflexiona sobre tus convicciones: yo voy a enterrarle, y, en habiendo yo así obrado bien, que venga la muerte: amiga yaceré con él, con un amigo, convicta de un delito piadoso; por mas tiempo debe mi conducta agradar a los de abajo que a los de aquí, pues mi descanso entre ellos ha de durar siempre. En cuanto a ti, si es lo que crees, deshonra lo que los dioses honran.

ISMENE

En cuanto a mi, yo no quiero hacer nada deshonroso, pero de natural me faltan fuerzas para desafiar a los ciudadanos.

ANTÍGONA

Bien, tú te escudas en este pretexto, pero yo me voy a cubrir de tierra a mi hermano amadísimo hasta darle sepultura.

ISMENE

¡Ay, desgraciada, cómo terno por ti!

ANTÍGONA

No, por mi no tiembles: tu destino, prueba a enderezarlo.

ISMENE

Al menos, el proyecto que tienes, no se lo confíes. a nadie de antemano; guárdalo en secreto que yo te ayudare en esto.

ANTÍGONA

¡Ay, no, no: grítalo! Mucho más te aborreceré si callas, si no lo pregonas a todo el mundo.

ISMENE

Caliente corazón tienes, hasta en cosas que hielan.

ANTÍGONA

Sabe, sin embargo, que así agrado a los que más debo complacer.

ISMENE

Si, si algo lograrás... Pero no tiene salida, tu deseo.

ANTÍGONA

Puede, pero no cejaré en mi empeño, mientras tenga fuerzas.

ISMENE

De entrada, ya, no hay que ir a la caza de imposibles.

ANTÍGONA

Si continúas hablando en ese tono, tendrás mi odio y el odio también del muerto, con justicia. Venga, déjanos a mi y a mi funesta resolución, que corramos este riesgo, convenida como estoy de que ninguno puede ser tan grave como morir de modo innoble.

ISMENE

Ve, pues, si es lo que crees; quiero decirte que, con ir demuestras que estás sin juicio, pero también que amiga eres, sin reproche, para tus amigos.

Sale Ismene hacia el palacio; desaparece Antígona en dirección a la montaña. Hasta la entrada del coro, queda la escena vacía unos instantes.

CORO

Rayo de sol, luz la más bella —más bella, si, que cualquiera de las que hasta hoy brillaron en Tebas la de las siete puertas—, ya has aparecido, párpado de la dorada mañana que te mueves por sobre la corriente de Dirce4. Con rápida brida has hecho correr ante ti, fugitivo, al hombre venido de Argos, de blanco escudo, con su arnés completo, Polinices, que se levantó contra nuestra patria llevado por dudosas querellas, con agudísimo estruendo, como águila que se cierne sobre su víctima, como por ala de blanca nieve cubierto por multitud de armas y cascos de crines de caballos; por sobre los techos de nuestras casas volaba, abriendo sus fauces, lanzas sedientas de sangre en torno a las siete puertas, bocas de la ciudad, pero hoy se ha ido, antes de haber podido saciar en nuestra sangre sus mandíbulas y antes de haber prendido pinosa madera ardiendo en las torres corona de la muralla, tal fue el estrépito bélico que se extendió a sus espaldas: difícil es la victoria cuando el adversario es la serpiente5, porque Zeus odia la lengua de jactancioso énfasis, y al verles cómo venían contra nosotros, prodigiosa avalancha, engreídos por el ruido del oro, lanza su tembloroso rayo contra uno que, al borde ultimo de nuestras barreras, se alzaba ya con gritos de victoria. Como si fuera un Tántalo6, con la antorcha en la mano, fue a dar al duro suelo, él que como un bacante en furiosa acometida, entonces, soplaba contra Tebas vientos de enemigo arrebato. Resultaron de otro modo, las cosas: rudos golpes distribuyó —uno para cada uno— entre los demás caudillos, Ares, empeñado, propicio dios. Siete caudillos, cabe las siete puertas apostados, iguales contra

iguales, dejaron a Zeus, juez de la victoria, tributo broncíneo totalmente; menos los dos míseros que, nacidos de un mismo padre y una misma madre, levanta-ron, el uno contra el otro, sus lanzas — armas de principales paladines—, y ambos lograron su parte en una muerte común. Y, pues, exaltadora de nombres, la Victoria ha llegado a Tebas rica en carros, devolviendo a la ciudad la alegría, conviene dejar en el olvido las lides de hasta ahora, organizar nocturnas rondas que recorran los templos de los dioses todos; y Baco, las danzas en cuyo honor conmueven la tierra de Tebas, que el nos guíe.

Sale del palacio, con séquito, Creonte.

CORIFEO

Pero he aquí al rey de esta tierra, Creonte, hijo de Meneceo, que se acerca, nuevo caudillo por las nuevas circunstancias reclamado; ¿que proyecto debatiendo nos habrá congregado, a esta asamblea de ancianos, que aquí en común hemos acudido a su llamada?

CREONTE

Ancianos, el timón de la ciudad que los dioses bajo tremenda tempestad habían conmovido, hoy de nuevo enderezan, rumbo cierto. Si yo por mis emisarios os he mandado aviso, a vosotros entre todos los ciudadanos, de venir aquí, ha sido porque conozco bien vuestro respeto ininterrumpido al gobierno de Layo, y también, igualmente, mientras regía Edipo la ciudad; porque sé que, cuando él murió, vuestro sentimiento de lealtad os hizo permanecer al lado de sus hijos. Y pues ellos en un solo día, víctimas de un doble, común destino, se han dado muerte, mancha de fratricidio que a la vez causaron y sufrieron, yo, pues, en razón de mi parentesco familiar con los caídos, todo el poder, la realeza asuma. Es imposible conocer el ánimo, las opiniones y principios de cualquier hombre que no se haya enfrentado a la experiencia del gobierno y de la legislación. A mi, quienquiera que, encargado del gobierno total de una ciudad, no se acoge al parecer de los mejores sino que, por miedo a algo, tiene la boca cerrada, de tal me parece —y no solo ahora, sino desde siempre— un individuo pésimo. Y el que en mas considera a un amigo que a su propia patria, éste no me merece consideración alguna; porque yo —sépalo Zeus, eterno escrutador de todo— ni puedo estarme callado al ver que se cierne sobre mis conciudadanos no salvación, sino castigo divino, ni podría considerar amigo mío a un enemigo de esta tierra, y esto porque estoy convencido de que en esta nave está la salvación y en ella, si va por buen camino, podemos hacer amigos. Estas son las normas con que me propongo hacer la grandeza de Tebas, y hermanas de ellas las órdenes que hoy he mandado pregonar a los ciudadanos sobre los hijos de Edipo: a Etéocles, que luchando en favor de la ciudad por ella ha sucumbido, totalmente el primero en el manejo de la lanza, que se le entierre en una tumba y que se le propicie con cuantos sacrificios se dirigen a los mas ilustres muertos, bajo tierra; pero a su hermano, a Polinices digo, que, exiliado, a su vuelta quiso por el fuego arrasar, de arriba a abajo, la tierra patria y los dioses de la raza, que quiso gustar la sangre de algunos de sus parientes y esclavizar a otros; a éste, heraldos he mandado que anuncien que en esta ciudad no se le honra, ni con tumba ni con lágrimas: dejarle insepulto, presa expuesta al azar de las aves y los perros, miserable despojo para los que le vean. Tal es mi decisión: lo que es por mi, nunca tendrán los criminales el honor que corresponde a los ciudadanos justos; no, por mi parte tendrá honores quienquiera que cumpla con el estado, tanto en muerte como en vida.

CORIFEO.

Hijo de Meneceo, obrar así con el amigo y con el enemigo de la ciudad, éste es tu gusto, y si, puedes hacer uso de la ley como quieras, sobre los muertos y sobre los que vivimos todavía.

CREONTE.

Y ahora, pues, como guardianes de las órdenes dadas...

CORIFEO.

Impónle a uno mas joven que soporte este peso.

CREONTE.

No es eso: ya hay hombres encargados de la custodia del cadáver.

CORIFEO.

Entonces, si es así, ¿qué otra cosa quieres aún recomendarnos?

CREONTE.

Que no condescendáis con los infractores de mis órdenes.

CORIFEO.

Nadie hay tan loco que desee la muerte.

CREONTE.

Pues ésa, justamente, es la paga; que muchos hombres se han perdido, por afán de lucro.

Del monte viene un soldado, uno de los guardianes del cadáver de Polinices. Sorprende a Creonte cuando estaba subiendo ya las escaleras del palacio. Se detiene al advertir su llegada.

GUARDIÁN.

Señor, no te diré que vengo con tanta prisa que me falta ya el aliento ni que he movido ligero mis pies. No, que muchas veces me han detenido mis reflexiones y he dado la vuelta en mi camino, con intención de volverme; muchas veces mi alma me decía, en su lenguaje: "Infeliz, ¿cómo vas a donde en llegando serás castigado?"... "¿Otra vez te detienes, osado? Cuando lo sepa por otro Creonte, ¿piensas que no vas a sufrir un buen castigo?"... Con tanto darle vueltas iba acabando mi camino con pesada lentitud, y así no hay camino, ni que sea breve, que no resulte largo. Al fin venció en mi la decisión de venir hasta ti y aquí estoy, que, aunque nada podré explicarte, hablaré al menos; y el caso es que he venido asido a una esperanza, que no puede pasarme nada que no sea mi destino.

CREONTE.

Pero, veamos: ¿qué razón hay para que estés así desanimado?

GUARDIÁN.

En primer lugar te explicaré mi situación: yo ni lo hice ni vi a quien lo hizo ni sería justo que cayera en desgracia por ello.

CREONTE.

Buen cuidado pones en enristrar tus palabras, atento a no ir directo al asunto. Evidentemente, vas a hacernos saber algo nuevo.

GUARDIÁN.

Es que las malas noticias suelen hacer que uno se retarde.

CREONTE.

Habla, de una vez: acaba, y luego vete.

GUARDIÁN.

Ya hablo, pues: vino alguien que enterró al muerto, hace poco: echo sobre su cuerpo árido polvo y cumplió los ritos necesarios.

CREONTE.

¿Qué dices? ¿Qué hombre pudo haber, tan osado?

GUARDIÁN.

No sé sino que allí no había señal que delatara ni golpe de pico ni surco de azada; estaba el suelo intacto. duro y seco, y no había roderas de carro: fue aquello obra de obrero que no deja señal. Cuando nos lo mostró el centinela del primer turno de la mañana, todos tuvimos una desagradable sorpresa: el cadáver había desaparecido, no enterrado, no, pero con una leve capa de polvo encima, obra como de al quien que quisiera evitar una ofensa a los dioses... Tampoco se veía señal alguna de fiera ni de perro que se hubiera acercado al cadáver, y menos que lo hubiera desgarrado. Entre nosotros hervían sospechas infamantes, de unos a otros; un guardián acusaba a otro guardián y la cosa podía haber acabado a golpes de no aparecer quien lo impidiera; cada uno a su turno era el culpable pero nadie lo era y todos eludían saber algo. Todos estábamos dispuestos a coger con la mano un hierro candente, a caminar sobre fuego a jurar por los dioses que no habíamos hecho aquello y que no conocíamos ni al que lo planeó ni al que lo hizo. Por fin, visto que, de tanta inquisición, nada sacábamos, habló uno de nosotros y a todos de terror nos hizo fijar los ojos en el suelo, y el caso es que no podíamos replicarle ni teníamos forma de salir bien parados, de hacer lo que propuso: que era necesario informarte a ti de aquel asunto y que no podía ocultársete; esta opinión prevaleció, y a mi, desgraciado, tiene que tocarme la mala suerte y he de cargar con la ganga y heme aquí, no por mi voluntad y tampoco porque querráis vosotros, ya lo sé, que no hay quien quiera a un mensajero que trae malas noticias.

CORIFEO.

(A Creonte.) Señor, a mi hace ya rato que me ronda la idea de si en esto no habrá la mano de los dioses.

CREONTE.

(Al coro.) Basta, antes de hacerme rebosar en ira, con esto que dices; mejor no puedan acusarte a la vez de ancianidad y de poco juicio, porque en verdad que lo que dices no es soportable, que digas que las divinidades se preocupan en algo de este muerto. ¿Cómo iban a enterrarle, especialmente honrándole como benefactor, a él, que vino a quemar las columnatas de sus templos, con las ofrendas de los fieles, a arruinar la tierra y las leyes a ellos confiadas? ¿Cuándo viste que los dioses honraran a los malvados? No puede ser. Tocante a mis órdenes, gente hay en la ciudad que mal las lleva y que en secreto de hace ya tiempo contra mi murmuran y agitan su cabeza, incapaces de mantener su cuello bajo el yugo, como es justo, porque no soportan mis órdenes; y estoy convencido, éstos se han dejado corromper por una paga de esta gente que digo y han hecho este desmán, porque entre los hombres, nada, ninguna institución ha prosperado nunca tan funesta como la moneda; ella destruye las ciudades, ella saca a los hombres de su patria; ella se encarga de perder a hombres de buenos principios, de enseñarles a fondo a instalarse en la vileza; para el bien y para el mal igualmente dispuestos hace a los hombres y les hace conocer la impiedad, que a todo se atreve, Cuantos se dejaron corromper por dinero y cumplir estos actos, realizaron hechos que un día, con el tiempo, tendrán su castigo. (Al guardián.) Pero, tan cierto como que Zeus tiene siempre mi respeto, que sepas bien esto que en juramento afirmo: si no encontráis al que con sus propias manos hizo esta sepultura, si no aparece ante mis propios ojos, para vosotros no va a bastar con sólo el Hades7, y antes, vivos, os voy a colgar hasta que confeséis vuestra desmesurada acción, para que aprendáis de dónde se saca el dinero y de allí lo saquéis en lo futuro; ya veréis como no se puede ser amigo de un lucro venido de cualquier parte. Por ganancias que de vergonzosos actos derivan pocos quedan a salvo y muchos mas reciben su castigo, como puedes saber.

GUARDIÁN.

¿Puedo decir algo o me doy media vuelta, así, y me marcho?

CREONTE.

Pero, ¿todavía no sabes que tus palabras me molestan?

GUARDIÁN.

Mis palabras, ¿te muerden el oído o en el alma?

CREONTE.

¿A que viene ponerte a detectar con precisión en que lugar me duele?

GUARDIÁN

Porque el que te hiere el alma es el culpable; yo te hiero en las orejas.

CREONTE.

¡Ah, está claro que tú naciste charlatán!

GUARDIÁN.

Puede, pero lo qué es este crimen no lo hice.

CREONTE.

Y un charlatán que, además, ha vendido su alma por dinero.

GUARDIÁN.

Ay, si es terrible, que uno tenga sospechas y que sus sospechas sean falsas.

CREONTE.

¡Sí, sospechas, enfatiza! Si no aparecen los culpables, bastante pregonaréis con vuestros gritos el triste resultado de ganancias miserables.

Creonte y su séquito se retiran. En las escaleras pueden oír las palabras del guardián.

GUARDIÁN.

¡Que encuentren al culpable, tanto mejor! Pero, tanto si lo encuentran como si no –que en esto decidirá el azar-, no hay peligro, no, de que me veas venir otra vez a tu encuentro. Y ahora que me veo salvado contra toda esperanza, contra lo que pensé, me siento obligadísimo para con los dioses.

CORO.

Muchas cosas hay portentosas, pero ninguna tan portentosa como el hombre; él, que ayudado por el noto tempestuoso llega hasta el otro extreme de la espumosa mar, atravesándola a pesar de las olas que rugen, descomunales; él que fatiga la sublimísima divina tierra, inconsumible, inagotable, con el ir y venir del arado, año tras año, recorriéndola con sus mulas.`Con sus trampas captura a la tribu de los pájaros incapaces de pensar y al pueblo de los animales salvajes y a los peces que viven en el mar, en las mallas de sus trenzadas redes, el ingenioso hombre que con su ingenio dominaal salvaje animal montaraz; capaz de uncir con un yugo que su cuello por ambos lados sujete al caballo de poblada crin y al toro también infatigable de la sierra; y la palabra por si mismo ha aprendido y el pensamiento, rápido como el viento, y el carácter que regula la vida en sociedad, y a huir de la intemperie desapacible bajo los dardos de la nieve y de la lluvia: recursos tiene para todo, y, sin recursos, en nada se aventura hacia el futuro; solo la muerte no ha conseguido evitar, pero si se ha agenciado formas de eludir las enfermedades inevitables. Referente a la sabia inventiva, ha logrado conocimientos técnicos

más allá de lo esperable y a veces los encamina hacia el mal, otras veces hacia el bien. Si cumple los usos locales y la justicia por divinos juramentos confirmada, a la cima llega de la ciudadanía; si, atrevido, del crimen hace su compañía, sin ciudad queda: ni se siente en mi mesa ni tenga pensamientos iguales a los míos, quien tal haga.

Entra el guardián de antes llevando a Antígona.

CORlFEO.

No sé, dudo si esto sea prodigio obrado por los dioses... (Al advertir la presencia de Antígona). Pero, si la reconozco, ¿cómo puedo negar que ésta es la joven Antígona? Ay, mísera, hija de mísero padre, Edipo, ¿qué es esto? ¿Te traen acaso porque no obedeciste lo legislado por el rey? ¿Te detuvieron osando una locura?

GUARDIÁN.

Si, ella, ella es la que lo hizo: la cogimos cuando lo estaba enterrando... Pero, Creonte, ¿dónde está?

Al oír los gritos del guardián, Creonte, recién entrado, vuelve a salir con su séquito.

CORIFEO.

Aquí: ahora vuelve a salir, en el momento justo, de palacio.

CREONTE

¿Qué sucede? ¿Qué hace tan oportuna mi llegada?

GUARDIÁN.

Señor, nada hay que pueda un mortal empeñarse en jurar que es imposible: la reflexión desmiente la primera idea. Así, me iba convencido por la tormenta de amenazas a que me sometiste: que no volvería yo a poner aquí los pies; pero, como la alegría que sobreviene mas allá de y contra toda esperanza no se parece, tan grande es, a ningún otro placer, he aquí que he venido —a pesar de haberme comprometido a no venir con juramento— para traerte a esta muchacha que ha sido hallada componiendo una tumba. Y ahora no vengo porque se haya echado a suertes, no, sino porque este hallazgo feliz me corresponde a mi y no a ningún otro. Y ahora, señor, tú mismo, según quieras, la coges y ya puedes investigar y preguntarle; en cuanto a mi, ya puedo liberarme de este peligro: soy libre, exento de injusticia.

CREONTE.

Pero, ésta que me traes, ¿de qué modo y dónde la apresasteis?

GUARDIÁN.

Estaba enterrando al muerto: ya lo sabes todo.

CREONTE.

¿Te das cuenta? ¿Entiendes cabalmente lo que dices?

GUARDIÁN.

Si, que yo la vi a ella enterrando al muerto que tú habías dicho que quedase insepulto: ¿o es que no es evidente y claro lo que digo?

CREONTE.

Y cómo fue que la sorprendierais y cogierais en pleno delito?

GUARDIÁN.

Fue así la cosa: cuando volvimos a la guardia, bajo el peso terrible de tus amenazas, después de barrer todo el polvo que cubría el cada ver, dejando bien al desnudo su cuerpo ya en descomposición, nos sentamos al abrigo del viento, evitando que al soplar desde lo alto de las peñas nos enviara el hedor que despedía. Los unos a los otros con injuriosas palabras despiertos y atentos nos teníamos, si alguien descuidaba la fatigosa vigilancia. Esto duró bastante tiempo, hasta que se constituyó en mitad del cielo la brillante esfera solar y la calor quemaba; entonces, de pronto, un torbellino suscitó del suelo tempestad de polvo —pena enviada por los dioses— que llenó la llanura, desfigurando las copas de los árboles del llano, y que impregnó toda la extensión del aire; sufrimos aquel mal que los dioses mandaban con los ojos cerrados, y cuando luego, después de largo tiempo, se aclaró, vimos a esta doncella que gemía agudamente como el ave condolida que ve, vacío de sus crías, el nido en que yacían, vacío. Así, ella, al ver el cadáver desvalido, se estaba gimiendo y llorando y maldecía a los autores de aquello. Veloz en las manos lleva árido polvo y de un aguamanil de bronce bien forjado de arriba a abajo triple libación vierte, corona para el muerto; nosotros, al verla, presurosos la apresamos, todos juntos, en seguida, sin que ella muestre temor en lo absoluto, y así, pues, aclaramos lo que antes pasó y lo que ahora; ella, allí de pie, nada ha negado; y a mí me alegra a la vez y me da pena, que cosa placentera es, si, huir uno mismo de males, pero penoso es llevar a su mal a gente amiga. Pero todas las demás consideraciones valen para mi menos que el verme a salvo.

CREONTE

(a Antígona) Y tú, tú que inclinas al suelo tu rostro, ¿confirmas o desmientes haber hecho esto?

ANTÍGONA.

Lo confirmo, si; yo lo hice, y no lo niego.

CREONTE.

(Al guardián.) Tú puedes irte a dónde quieras, ya del peso de mi inculpación.

Sale el guardián.

pero tú (a Antígona) dime brevemente, sin extenderte; ¿sabías que estaba decretado no hacer esto?

ANTÍGONA.

Si, lo sabía: ¿cómo no iba a saberlo? Todo el mundo lo sabe.

CREONTE.

Y, así y todo, ¿te atreviste a pasar por encima de la ley?

ANTÍGONA.

No era Zeus quien me la había decretado, ni Dike, compañera de los dioses subterráneos, perfiló nunca entre los hombres leyes de este tipo. Y no creía yo que tus decretos tuvieran tanta fuerza como para permitir que solo un hombre pueda saltar por encima de las leyes no escritas, inmutables, de los dioses: su vigencia no es de hoy ni de ayer, sino de siempre, y nadie sabe cuándo fue que aparecieron. No iba yo a atraerme el castigo de los dioses por temor a lo que pudiera pensar alguien: ya veía, ya, mi muerte –y cómo no?—, aunque tú no hubieses decretado nada; y, si muero antes de tiempo, yo digo que es ganancia: quien, como yo, entre tantos males vive, ¿no sale acaso ganando con su muerte? Y así, no es, no desgracia, para mi, tener este destino; y en cambio, si el cadáver de un hijo de mi madre estuviera insepulto y yo lo aguantara, entonces, eso si me sería doloroso; lo otro, en cambio, no me es doloroso: puede que a ti te parezca que obré como una loca, pero, poco mas o menos, es a un loco a quien doy cuenta de mi locura.

CORIFEO

Muestra la joven fiera audacia, hija de un padre fiero: no sabe ceder al infortunio.

CREONTE

(Al coro.) Si, pero sepas que los mas inflexibles pensamientos son los mas prestos a caer: V el hierro que, una vez cocido, el fuego hace fortísimo y muy duro, a menudo verás cómo se resquebraja, lleno de hendiduras; sé de fogosos caballos que una pequeña brida ha domado; no cuadra la arrogancia al que es esclavo del vecino; y ella se daba perfecta cuenta de la suya, al transgredir las leyes establecidas; y, después de hacerlo, otra nueva arrogancia: ufanarse y mostrar alegría por haberlo hecho. En verdad que el hombre no soy yo, que el hombre es ella8 si ante esto no siente el peso de la autoridad; pero, por muy de sangre de mi hermana que sea, aunque sea mas de mi sangre que todo el Zeus que preside mi hogar, ni ella ni su hermana podrán escapar de muerte infamante, porque a su hermana también la acuso de haber tenido parte en la decisión de sepultarle. (A los esclavos.) Llamadla. (Al coro.) Si, la he visto dentro hace poco, fuera de si, incapaz de dominar su razón; porque, generalmente, el corazón de los que traman en la sombra acciones no rectas, antes de que realicen su acción, ya resulta convicto de su arteria. Pero, sobre todo, mi odio es para la que, cogida en pleno delito, quiere después darle timbres de belleza.

ANTÍGONA.

Ya me tienes: ¿buscas aún algo mas que mi muerte?

CREONTE.

Por mi parte, nada más; con tener esto, lo tengo ya todo.

ANTÍGONA

¿Qué esperas, pues? A mi, tus palabras ni me placen ni podrían nunca llegar a complacerme; y las mías también a ti te son desagradables. De todos modos, ¿cómo podía alcanzar más gloriosa gloria que enterrando a mi hermano? Todos éstos, te dirían que mi acción les agrada, si el miedo no les tuviera cerrada la boca; pero la tiranía tiene, entre otras muchas ventajas, la de poder hacer y decir lo que le venga en gana.

CREONTE.

De entre todos los cadmeos, este punto de vista es solo tuyo.

ANTÍGONA.

Que no, que es el de todos: pero ante ti cierran la boca.

CREONTE.

¿Y a ti no te avergüenza, pensar distinto a ellos?

ANTÍGONA.

Nada hay vergonzoso en honrar a los hermanos.

CREONTE.

¿Y no era acaso tu hermano el que murió frente a él?

ANTÍGONA.

Mi hermano era, del mismo padre y de la misma madre.

CREONTE.

Y, siendo así, ¿como tributas al uno honores impíos para el otro?

ANTÍGONA.

No sería a ésta la opinión del muerto.

CREONTE.

Si tú le honras igual que al impío...

ANTÍGONA.

Cuando murió no era su esclavo: era su hermano.

CREONTE.

Que había venido a arrasar el país; y el otro se opuso en su defensa.

ANTÍGONA.

Con todo, Hades requiere leyes igualitarias.

CREONTE.

Pero no que el que obro bien tenga la misma suerte que el malvado.

ANTÍGONA

¿Quién sabe si allí abajo mi acción es elogiable?

CREONTE

No, en verdad no, que un enemigo.. ni muerto, será jamás mi amigo9

ANTÍGONA.

No nací para compartir el odio sino el amor.

CREONTE

Pues vete abajo y, si te quedan ganas de amar, ama a los muertos que, a mi, mientras viva, no ha de mandarme una mujer.

Se acerca Ismene entre dos esclavos.

CORIFEO.

He aquí, ante las puertas, he aquí a Ismene; Lagrimas vierte, de amor por su hermana; una nube sobre sus cejas su sonrosado rostro afea; sus bellas mejillas, en llanto bañadas.

CREONTE.

(A Ismene) Y tú, que te movías por palacio en silencio, como una víbora, apurando mi sangre... Sin darme cuenta, alimentaba dos desgracias que querían arruinar mi trono. Venga, habla: ¿vas a decirme, también tú, que tuviste tu parte en lo de la tumba, o jurarás no saber nada?

ISMENE

Si ella está de acuerdo, yo lo he hecho: acepto mi responsabilidad; con ella cargo.

ANTÍGONA.

No, que no te lo permite la justicia; ni tú quisiste ni te di yo parte en ello.

ISMENE

Pero, ante tu desgracia, no me avergüenza ser tu socorro en el remo, por el mar de tu dolor.

ANTÍGONA.

De quién fue obra bien lo saben Hades y los de allí abajo; por mi parte, no soporto que sea mi amiga quien lo es tan solo de palabra.

ISMENE

No, hermana, no me niegues el honor de morir contigo y el de haberte ayudado a cumplir los ritos debidos al muerto.

ANTÍGONA,

No quiero que mueras tú conmigo ni que hagas tuyo algo en lo que no tuviste parte: bastará con mi muerte.

ISMENE

¿Y cómo podré vivir, si tú me dejas?

ANTÍGONA..

Pregúntale a Creonte, ya que tanto re preocupas por él.

ISMENE

¿Por qué me hieres así, sin sacar con ello nada?

ANTÍGONA.

Aunque me ría de ti, en realidad te compadezco.

ISMENE

Y yo, ahora, ¿en qué otra cosa podría serte útil?

ANTÍGONA.

Sálvate: yo no he de envidiarte si te salvas.

ISMENE

¡Ay de mí, desgraciada, y no poder acompañarte en tu destino!

ANTÍGONA.

Tú escogiste vivir, y yo la muerte.

ISMENE

Pero no sin que mis palabras, al menos, te advirtieran.

ANTÍGONA.

Para unos, tú pensabas bien..., yo para otros.

ISMENE

Pero las dos ahora hemos faltado igualmente.

ANTÍGONA.

Animo, deja eso ya; a ti te toca vivir; en cuanto a mi, mi vida se acabó hace tiempo, por salir en ayuda de los muertos.

CREONTE.

(Al coro.) De estas dos muchachas, la una os digo que acaba de enloquecer y la otra que está loca desde

que nació.

ISMENE

Es que la razón, señor, aunque haya dado en uno sus frutos, no se queda, no, cuando agobia la desgracia, sino que

se va.

CREONTE.

La tuya, al menos, que escogiste obrar mal juntándote con malos.

ISMENE

¿Qué puede ser mi vida, ya, sin ella?

CREONTE.

No, no digas ni "ella” porque ella ya no existe.

ISMENE

Pero, ¿cómo?, ¿matarás a la novia de tu hijo?10

CREONTE.

No ha de faltarle tierra que pueda cultivar.

ISMENE

Pero esto es faltar a lo acordado entre el y ella.

CREONTE.

No quiero yo malas mujeres para mis hijos.

ANTÍGONA

-Ay, Hemón querido! Tu padre te falta al respeto.

CREONTE.

Demasiado molestas, tú y tus bodas.

CORIFEO.

Así pues, ¿piensas privar de Antígona a tu hijo?

CREONTE.

Hades, él pondrá fin a estas bodas.

CORIFEO.

Parece, pues, cosa resuelta que ella muera.

CREONTE.

Te lo parece a ti, también a mi. Y, venga ya, no mas demora; llevadlas dentro, esclavos; estas mujeres conviene que estén atadas, y no que anden sueltas: huyen hasta los mas valientes, cuando sienten a la muerte rondarles por la vida.

Los guardas que acompañaban a Creonte, acompañan a Antígona e Ismene dentro del palacio. Entra también Creonte.

CORO.

Felices aquellos que no prueban en su vida la desgracia. Pero si un dios azota de males la casa de alguno, la ceguera no queda, no, al margen de ella y hasta el final del linaje la acompaña. Es como cuando contrarios, enfurecidos vientos tracios hinchan el oleaje que sopla sobre el abismo del profundo mar; de sus profundidades negra arena arremolina, y gimen ruidosas, oponiéndose al azote de contrarios embates, las rocas de la playa. Así veo las penas de la casa de los Lablácidas cómo se abaten sobre las penas de los ya fallecidos: ninguna generación liberará a la siguiente, porque algún dios la aniquila, y no hay salida. Ahora, una luz de esperanza cubría a los últimos vástagos de la casa de Edipo; pero, de nuevo, cl hacha homicida de algún dios subterráneo la siega, y la locura en el hablar y una Erinis en el pensamiento.¿Qué soberbia humana podría detener, Zeus, tu poderío? Ni el sueño puede apresarla, él, que todo lo domina, ni la duración infatigable del tiempo entre los dioses. Tú, Zeus, soberano que no conoces la vejez, reinas sobre la centelleante, esplendorosa serenidad del Olimpo. En lo inminente, en lo porvenir y en lo pasado, tendrá vigencia esta ley: en la vida de los hombres, ninguno se arrastra —al menos por largo tiempo— sin ceguera. La esperanza, en su ir y venir de un lado a otro, resulta útil, si, a muchos hombres; para muchos otros, un engaño del deseo, capaz de confiar en lo vacuo: el hombre nada sabe, y le llega cuando acerca a la caliente brasa el pie11. Resulta ilustre este dicho, debido no sé a la sabiduría de quién: el mal parece un día bien al hombre cuya mente lleva un dios a la ceguera; brevísimo es ya el tiempo que vive sin ruina.

Sale Creonte de palacio. Aparece Hemón a lo lejos.

CORlFEO.

(A Creonte.) Pero he aquí a Hemón, el más joven de tus vástagos: ¿viene acaso dolorido por la suerte de Antígona, su prometida, muy condolido al ver frustrada su boda?

CREONTE.

Al punto lo sabremos, con mas seguridad que los adivinos. (A Hemón.) Hijo mío, ¿vienes aquí porque has oído mi ultima decisión sobre la doncella que a punto estabas de esposar y quieres mostrar tu furia contra tu padre?, ¿o bien porque, haga yo lo que haga, soy tu amigo?

HEMON

Padre, soy tuyo, y tú derechamente me encaminas con tus benévolos consejos que siempre he de seguir; ninguna boda puede ser para mi tan estimable que la prefiera a tu buen gobierno.

CREONTE.

Y así, hijo mío, has de guardar esto en el pecho: en todo estar tras la opinión paterna; por eso es que los hombres piden engendrar hijos y tenerlos sumisos en su hogar: porque devuelvan al enemigo el mal que les causó y honren, igual que a su padre, a su amigo; el que, en cambio, siembra hijos inútiles, ¿qué otra cosa podrías decir de él, salvo que se engendró dolores, motivo además de gran escarnio para sus enemigos? No, hijo, no dejes que se te vaya el conocimiento tras el placer, a causa de una mujer; sabe que compartir el lecho con una mala mujer, tenerla en casa, esto son abrazos que hielan... Porque, ¿qué puede herir mas que un mal hijo? No, despréciala como si se tratara de algo odioso, déjala; que se vaya al Hades a encontrar otro novio. Y pues que yo la hallé, sola a ella, de entre toda la ciudad, desobedeciendo, no voy a permitir que mis órdenes parezcan falsas a los ciudadanos; no, he de matarla. Y ella, que le vaya con himnos al Zeus que protege a los de la misma sangre. Porque si alimento el desorden entre los de mi sangre, esto constituye una pauta para los extraños. Se sabe quién se porta bien con su familia según se muestre justo a la ciudad. Yo confiadamente creo que el hombre que en su casa gobierna sin tacha quiere también verse bien gobernado, él, que es capaz en la inclemencia del combate de mantenerse en su sitio, modélico y noble compañero de los de su fila; en cambio, el que, soberbio, a las leyes hace violencia, o piensa en imponerse a los que manda, éste nunca puede ser que reciba mis elogios Aquel que la ciudad ha instituido como jefe- a éste hay que oírle, diga cosas baladíes, ejemplares o todo lo contrario. No hay desgracia mayor que la anarquía: ella destruye las ciudades, conmociona y revuelve las familias; en el combate, rompe las lanzas y promueve las derrotas. En el lado de los vencedores, es la disciplina lo que salva a muchos. Así pues, hemos de dar nuestro brazo a lo establecido con vistas al orden, y, en todo caso, nunca dejar que una mujer nos venza; preferible es —si ha de llegar el caso— caer ante un hombre: que no puedan enrostrarnos ser mas débiles que mujeres.

CORIFEO.

Si la edad no nos sorbió el entendimiento, nosotros entendemos que hablas con prudencia lo que dices.

HEMÓN

Padre, el mas sublime don que de todas cuantas riquezas existen dan los dioses al hombre es la prudencia. Yo no podría ni sabría explicar por qué tus razones no son del todo rectas; sin em-bargo, podría una interpretación en otro sentido ser correcta. Tú no has podido constatar lo que por Tebas se dice; lo que se hace o se reprocha. Tu rostro impone respeto al hombre de la calle; sobre todo si ha de dirigírsete con palabras que no te daría gusto escuchar. A mi, en

cambio, me es posible oírlas, en la sombra, y son: que la ciudad se lamenta por la suerte de esta joven que muere de mala muerte, como la mas innoble de todas las mujeres, por obras que ha cumplido bien gloriosas. Ella, que no ha querido que su propio hermano, sangrante muerto, desapareciera sin sepultura ni que lo deshicieran ni perros ni aves voraces, ¿ no se ha hecho así acreedora de dorados honores? Esta es la oscura petición que en silencio va propagándose. Padre, para mi no hay bien mas preciado que tu felicidad y buena ventura: ¿qué puede ser mejor ornato que la fama creciente de su padre, para un hijo, y que, para un padre, con respecto a sus hijos? No te habitúes, pues; a pensar de una manera única, absoluta, que lo que tú dices —mas no otra cosa—, esto es lo cierto. Los que creen que ellos son los únicos que piensan o que tienen un modo de hablar o un espíritu como nadie, éstos aparecen vacíos de vanidad, al ser descubiertos. Para un hombre, al menos si es prudente, no es nada vergonzoso ni aprender mucho ni no mostrarse en exceso intransigente; mira, en invierno, a la orilla de los torrentes acrecentados por la lluvia in vernal, cuántos árboles ceden, para salvar su ramaje; en cambio, el que se opone sin ceder, éste acaba descuajado. Y así, el que, seguro de si mismo, la escota de su nave tensa, sin darle juego, hace el resto de su travesía con la bancada al revés, hacia abajo. Por tanto, no me extremes tu rigor y admite el cambio. Porque, si cuadra a mi juventud emitir un juicio, digo que en mucho estimo a un hombre que ha nacido lleno de ciencia innata, mas, con todo —como a la balanza no le agrada caer por ese lado12—, que bueno es tomar consejo de los que bien lo dan.

CORIFEO.

Lo que ha dicho a propósito, señor, conviene que lo aprendas. (A Hemón) Y tú igual de él; por ambas partes bien se ha hablado.

CREONTE

Si, encima, los de mi edad vamos a tener que aprender a pensar según el natural de jóvenes

de la edad de éste.

HEMÓN

No, en lo que no sea justo. Pero, si es cierto que soy joven, también lo es que conviene mas en las obras fijarse que en la edad.

CREONTE.

Valiente obra, honrar a los transgresores del orden!.

HEMÓN

En todo caso, nunca dije que se debiera honrar a los malvados.

CREONTE.

¿Ah no? ¿Acaso no es de maldad que está ella enferma ?

HEMÓN.

No es eso lo que dicen sus compatriotas tebanos.

CREONTE.

Pero, ¿ es que me van a decir los ciudadanos lo que he de mandar?

HEMÓN.

¿No ves que hablas como un joven inexperto?

CREONTE.

¿He de gobernar esta tierra según otros o según mi parecer?.

HEMÓN.

No puede, una ciudad, ser solamente de un hombre.

CREONTE.

La ciudad, pues, ¿no ha de ser de quien la manda ?.

HEMÓN

A ti, lo que te iría bien es gobernar, tú solo, una tierra desierta13.

CREONTE.

(Al coro.) Está claro: se pone del lado de la mujer.

HEMÓN.

Si, si tú eres mujer, pues por ti miro.

CREONTE.

¡Ay, miserable, y que oses procesar a tu padre!

HEMÓN.

Porque no puedo dar por justos tus errores.

CREONTE.

¿Es, pues, un error que obre de acuerdo con mi mando?

HEMÓN.

Si, porque lo injurias, pisoteando el honor debido a los dioses.

CREONTE

¡Infame, y detrás de una mujer!

HEMÓN

Quizá, pero no podrás decir que me cogiste cediendo a infamias.

CREONTE.

En todo caso, lo que dices, todo, es a favor de ella.

HEMÓN.

También a tu favor, y al mío, y a favor de los dioses subterráneos.

CREONTE.

Pues nunca te casarás con ella, al menos viva.

HEMÓN.

Si, morirá, pero su muerte ha de ser la ruina de alguien.

CREONTE.

¿Con amenazas me vienes ahora, atrevido?

HEMÓN

Razonar contra argumentos vacíos; en ello, ¿que amenaza puede haber?

CREONTE.

Querer enjuiciarme ha de costarte lágrimas: tú, que tienes vacío el juicio.

HEMÓN.

Si no fueras mi padre, diría que eres tú el que no tiene juicio.

CREONTE.

No me fatigues mas con tus palabras, tú, juguete de una mujer.

HEMÓN

Hablar y hablar, y sin oír a nadie: ¿es esto lo que quieres?

CREONTE

¿Con que si, eh? Por este Olimpo, entérate de que no añadirás a tu alegría el insultarme, después de tus reproches. (A unos esclavos.) Traedme a aquella odiosa mujer para que aquí y al punto, ante sus ojos, presente su novio, muera.

HEMÓN.

Eso si que no: no en mi presencia; ni se te ocurra pensarlo, que ni ella morirá a mi lado ni tú podrás nunca mas, con tus ojos, ver mi rostro ante ti. Quédese esto para aquellos de los tuyos

que sean cómplices de tu locura.

Sale Hemón, corriendo.

CORIFEO.

El joven se ha ido bruscamente, señor, lleno de cólera, y el dolor apesadumbra mentes tan jóvenes.

CREONTE.

Dejadle hacer: que se vaya y se crea mas que un hombre; lo cierto es que a estas dos muchachas no las separará de su destino.

CORIFEO.

¿Cómo? Así pues, ¿piensas matarlas a las dos?

CREONTE.

No a la que no tuvo parte, dices bien.

CORIFEO.

Y, a Antígona, ¿que clase de muerte piensas darle?

CREONTE.

La llevaré a un lugar que no conozca la pisada del hombre y, viva, la enterraré en un subterráneo de piedra, poniéndole comida, solo la que baste para la expiación, a fin de que la ciudad quede sin mancha de sangre, enteramente. Y allí, que vaya con súplicas a Hades, el único dios que venera: quizá logre salvarse de la muerte. O quizás, aunque sea entonces, pueda darse cuenta de que es trabajo superfluo, respetar a un muerto.

Entra Creonte en palacio.

CORO.

Eros invencible en el combate, que te ensañas como en medio de reses, que pasas la noche en las blandas mejillas de una jovencita y frecuentas, cuando no el mar, rústicas cabañas. Nadie puede escapar de ti, ni aun los dioses inmortales; ni tampoco ningún hombre, de los que un día vivimos; pero tenerte a ti enloquece14. Tú vuelves injustos a los justos y los lanzas a la ruina; tú, que, entre hombres de la misma sangre, también esta discordia has promovido, y vence el encanto que brilla en los ojos de la novia al lecho prometida. Tú, asociado a las sagradas leyes que rigen el mundo; va haciendo su juego, sin lucha, la divina Afrodita15.

CORIFEO.

Y ahora ya hasta yo me siento arrastrado a rebelarme contra leyes sagradas, al ver esto, y ya no puedo detener un manantial de lágrimas cuando la veo a ella, a Antígona, que a su tálamo va, pero de muerte.

Aparece Antígona entre dos esclavos de Creonte, con las manos atadas a la espalda.

ANTÍGONA.

Miradme, ciudadanos de la tierra paterna, que mi ultimo camino recorro, que el esplendor del sol por ultima vez miro: ya nunca mas; Hades, que todo lo adormece, viva me recibe en la playa de Aqueronte16, sin haber tenido mi parte en himeneos, sin que me haya celebrado ningún himno, a la puerta nupcial... No. Con Aqueronte, voy a casarme.

CORÍFEO.

Ilustre y alabada te marchas al antro de los muertos, y no porque mortal enfermedad te haya golpeado, ni porque tu suerte haya sido morir a espada. Al contrario, por tu propia decisión, fiel a tus leyes, en vida y sola, desciendes entre los muertos al Hades.

ANTÍGONA.

He oído hablar de la suerte tristísima de Níobe17, la extranjera frigia, hija de Tántalo, en la cumbre del Sípilo, vencida por la piedra que allí brotó, tenazmente agarrada como hiedra. Y allí se con sume, sin que nunca la dejen —así es fama entre los hombres— ni la lluvia ni el frío, y sus cejas, ya piedra, siempre destilando, humedecen sus mejillas. Igual, a) igual qué ella, me adormece a mi el destino.

CORÍFEO.

Pero ella era una diosa, de divino linaje, y nosotros mortales y de linaje mortal. Pero, con todo, cuando estés muerta ha de oírse un gran rumor: que tú, viva y después, una vez. muerta, tuviste tu sitio entre los héroes próximos a los dioses.

ANTÍGONA

¡Ay de mi, escarnecida! ¿Por qué, por los dioses paternos, no esperas a mi muerte y, en vida aún, me insultas?18.¡Ay, patria! ¡Ay, opulentos varones de mi patria! ¡Ay, fuentes de Diroe! ¡Ay, recinto sagrado de Tebas, rica en carros! También a vosotros, con todo, os tomo como testigos de cómo muero sin que me acompañe el duelo de mis amigos, de por qué leyes voy aun túmulo de piedras que me encierre, tumba hasta hoy nunca vista. Ay de mi, mísera, que, muerta,. no podré ni vivir entre los muertos; ni entre los vivos, pues, ni entre los muertos.

CORÍFEO.

Superando a todos en valor, con creces, te acercaste sonriente hasta tocar el sitial elevado de Dike, hija. Tú cargas con la culpa de algún cargo paterno.

ANTÍGONA.

Has tocado en mi un dolor que me abate: el hado de mi padre, tres veces renovado como la tierra tres veces arada; el destino de nuestro linaje todo de los ínclitos Lablácidas. ¡Ay, ceguera del lecho de mi madre, matrimonio de mi madre desgraciada con mi padre que ella misma había parido! De tales padres yo, infortunada, he nacido. Y ahora voy, maldecida, sin casar, a

compartir en otros sitios su morada. ¡Ay, hermano, qué desgraciadas bodas obtuviste: tú, muerto, mi vida arruinaste hasta la muerte!.

CORÍFEO.

Ser piadoso es, si, piedad, pero el poder, para quien lo tiene a su cargo, no es, en modo alguno, transgredible: tu carácter, que bien sabías, te perdió

ANTÍGONA

Sin que nadie me llore, sin amigos, sin himeneo, desgraciada, me llevan por camino ineludible. Ya no podré ver, infortunada, este rostro sagrado del sol, nunca más. Y mi destine quedará sin llorar, sin un amigo que gima.

CREONTE

(Ha saltado del palacio y se encara con los esdavos que llevan a Antígona.) ¿No os dais cuenta de que, si la dejarais hablar, nunca cesaría en sus lamentaciones y en sus quejas? Lleváosla, pues, y cuando la hayáis cubierto en un sepulcro con bóveda, como os he dicho, dejadla sola, desvalida; si ha de morir, que muera, y, si no, que haga vida de tumba en la casa de muerte que os he dicho. Porque nosotros, en lo que concierne a esta joven, quedaremos así puros19, pero ella será así privada de vivir entre los vivos.

ANTÍGONA.

¡Ay tumba! ¡Ay, lecho nupcial! ¡Ay, subterránea morada que siempre más ha de guardarme! Hacia ti van mis pasos para encontrar a los míos. De ellos, cuantioso número ha acogido ya Perséfona20, todos de miserable muerte muertos: de ellas, la mía es la ultima y la mas miserable; también yo voy allí abajo, antes de que se cumpla la vida que. el destino me había concedido; con todo, me alimento en la esperanza, al ir, de que me quiera mi padre cuando llegue; sea bien recibida por ti, madre, y tú me aceptes, hermano querido. Pues vuestros cadáveres, yo con mi mano los lave, yo los arreglé sobre vuestras tumbas hice libaciones. En cuanto a ti, Polinices, por observar el respeto debido a tu cuerpo, he aquí lo que obtuve... Las personas prudentes no censuraron mis cuidados, no, porque, ni se hubiese tenido hijos ni si mi marido hubiera estado consumiéndose de muerte, nunca contra la voluntad del pueblo hubiera sumido este doloroso papel. ¿Que en virtud de qué ley digo esto? Marido, muerto el uno, otro habría podido tener, y hasta un hijo del otro nacido, de haber perdido el mío. Pero, muertos mi padre, ya, y mi madre, en el Hades los dos, no hay hermano que pueda haber nacido. Por esta ley, hermano, te honré a ti mas que a nadie, pero a Creonte esto le parece mala acción y terrible atrevimiento. Y ahora me ha cogido, así, entre sus manos, y me lleva, sin boda, sin himeneo, sin parte haber tenido en esponsales, sin hijos que criar; no, que así, sin amigos que me ayuden, desgraciada, viva voy a las tumbas de los muertos: ¿por haber transgredido una ley divina?, ¿ y cuál? ¿De qué puede servirme, pobre, mirar a los dioses? ¿A cuál puedo llamar que me auxilie? El caso es que mi piedad me ha ganado el título de impía, y si el título es valido para los dioses, entonces yo, que de ello soy tildada, reconoceré mi error; pero si son los demás que van errados, que los males que sufro no sean mayores que los que me imponen, contra toda justicia.

CORIFEO.

Los mismos vientos impulsivos dominan aún su alma.

CREONTE.

Por eso los que la llevan pagarán cara su demora

CORIFEO.

Ay de mí, tus palabras me dicen que la muerte esta muy cerca, si.

CREONTE.

Y te aconsejo que en lo absoluto confíes en que para ella no se ha de cumplir esto cabalmente.

Los esclavos empujan a Antígona y ella cede, lentamente, mientras va hablando.

ANTÏGONA

¡ Oh tierra tebana, ciudad de mis padres! ¡ Oh dioses de mi estirpe! Ya se me llevan, sin demora; miradme, ciudadanos principales de Tebas: a mi, a la única hija de los reyes que queda21; mirad qué he de sufrir, y por obra de qué hombres. Y todo, por haber respetado la piedad.

Salen Antígona y los que la llevan.

CORO.

También Dánae22 tuvo que cambiar la celeste luz por una cárcel con puerta de bronce: allí encerrada, fue uncida al yugo de un tálamo funeral. Y sin embargo, también era — ay, Antígona!— hija de ilustre familia, y guardaba además la semilla de Zeus a ella descendida como lluvia de oro. Pero es implacable la fuerza del destino. Ni la felicidad, ni la guerra, ni una torre, ni negras naves al azote del mar sometidas, pueden eludirlo. Fue uncido también el irascible hijo de Drías, el rey de los edonos; por su cólera mordaz23, Dioniso le sometió, como en coraza, a una prisión de piedra; así va consumiéndose el terrible, desatado furor de su locura. El si ha conocido al dios que con su mordaz lengua de locura había tocado, cuando quería apaciguar a las mujeres que el dios poseía y detener el fuego báquico; cuando irritaba a las Musas que se gozan en la flauta. Junto a las oscuras Simplégades, cerca de los dos mares, he aquí la ribera del Bósforo y la costa del tracio Salmideso24, la ciudad a cuyas puertas Ares vio cómo de una salvaje esposa recibían maldita herida de ceguera los dos hijos de Fineo, ceguera que pide venganza en las cuencas de los ojos que manos sangrientas reventaron con puntas de lanzadera. Consumiéndose, los pobres, su deplorable pena lloraban, ellos, los hijos de una madre tan mal maridada; aunque por su cuna remontara a los antiguos Erectidas25, a ella que fue criada en grutas apartadas, al azar de los vientos paternos, hija de un dios, Boréada, veloz como un corcel sobre escarpadas colinas, también a ella mostraron su fuerza las Moiras26, hija mía.

Ciego y muy anciano, guiado por un lazarillo, aparece, corriendo casi, Tiresias.

TÍRESÍAS.

Soberanos de Tebas, aquí llegamos dos que el común camino mirábamos con los ojos de solo uno: esta forma de andar, con un guía, es, en efecto, la que cuadra a los ciegos.

CREONTE

Que hay de nuevo, anciano Tiresias?

TlRESlAS.

Ya te lo explicaré, y cree lo que te diga el adivino.

CREONTE

Nunca me aparté de tu consejo, hasta hoy al menos.

TlRESlAS.

Por ello rectamente has dirigido la nave del estado.

CREONTE

Mi experiencia puede atestiguar que tu ayuda me ha sido provechosa.

TlRESlAS.

Pues bien, piensa ahora que has llegado a un momento crucial de tu destine.

CREONTE.

¿Qué pasa? Tus palabras me hacen temblar.

TlRESlAS.

Lo sabrás, al oír las señales que sé por mi arte; estaba yo sentado en el lugar en donde, desde antiguo, inspecciono las aves, lugar de reunión de toda clase de pájaros, y he aquí que oigo un hasta entonces nunca oído rumor de aves: frenéticos, crueles gritos ininteligibles. Me di cuenta que unos a otros, garras homicidas, se herían: esto fue lo que deduje de sus estrepitosas alas; al punto, amedrentarlo, tanteé con una victima en las encendidas aras, pero Hefesto no elevaba la llama; al contrario, la grasa de los muslos caía gota a gota sobre la ceniza y se consumía, humeante y crujiente; las hieles esparcían por el aire su hedor; los muslos se quemaron, se derritió la grasa que los cubre. Todo esto —presagios negados, delitos que no ofrecen señales— lo supe por este muchacho: él es mi guía, como yo lo soy de otros. Pues bien, es el caso que la ciudad está enferma de estos males por tu voluntad, porque nuestras aras y nuestros hogares están llenos, todos, de la comida que pájaros y perros han hallado en el desgraciado hijo de Edipo caído en el combate. Y los dioses ya no aceptan las súplicas que acompañan. al sacrificio y los muslos no llamean. Ni un pájaro ya deja ir una sola serial al gritar estrepitoso, aciados como están en sangre y grosura humana. Recapacita, pues, en todo eso, hijo. Cosa común es, si, equivocarse, entre los hombres, pero, cuando uno yerra, el que no es imprudente ni infeliz, caído en el mal, no se está quieto e intenta levantarse; el orgullo un

castigo comporta, la necedad. Cede, pues, al muerto, no te ensañes en quien tuvo ya su fin: ¿qué clase de proeza es rematar a un muerto? Pensando en tu bien te digo que cosa dulce es aprender de quien bien te aconseja en tu provecho.

CREONTE

Todos, anciano, como arqueros que buscan el blanco, buscáis con vuestras flechas a este hombre (se señala a si mismo) ni vosotros, los adivinos, dejais de atacarme con vuestra arte: hace ya tiempo que los de tu familia me vendisteis como una mercancía. Allá con vuestras riquezas: comprad todo el oro blanco de Sardes y el oro de la India. Pero a él no lo veréis enterrado ni si las águilas de Zeus quieren su pasto hacerle y lo arrebatan hasta el trono de Zeus; ni así os permitiré enterrarlo, que esta profanación no me da

miedo; no, que bien sé yo que ningún hombre puede manchar a los dioses. En cuanto a ti, anciano Tiresias, hasta los mas hábiles hombres caen, e ignominiosa es su caída cuando en bello ropaje ocultan infames palabras para servir a su avaricia.

TlRESlAS.

Ay, ¿hay algún hombre que sepa, que pueda decir...

CREONTE.

¿Qué? ¿Con qué máxima, de todas sabida, vendrás ahora?

TlRESlAS.

...en que medida la mayor riqueza es tener juicio?

CREONTE.

En la medida justo, me parece, en que el mal mayor es no tenerlo.

TlRESlAS.

Y, sin embargo, tú naciste de esta enfermedad cabal enfermo.

CREONTE.

No quiero responder con injurias al adivino.

TlRESIAS.

Con ellas me respondes cuando dices que lo que vaticino yo no es cierto.

CREONTE.

Sucede que la familia toda de los adivinos es muy amante del dinero.

TíRESlAS.

Y que gusta la de los tiranos de riquezas mal ganadas.

CREONTE

¿Te das cuenta de que lo que dices lo dices a tus jefes?

TlRESIAS.

Si, me doy cuenta, porque si mantienes a salvo la ciudad, a mi lo debes.

CREONTE

Tú eres un sagaz agorero, pero te gusta la injusticia.

TlRESIAS.

Me obligarás a decir lo que ni el pensamiento debe mover.

CREONTE.

Pues muévelo, con tal de que no hables por amor de tu interés.

TlRESIAS.

Por la parte que te toca, creo que así será.

CREONTE.

Bien, pero has de saber que mis decisiones no pueden comprare.

TíRESlAS.

Bien está, pero sepas tú, a tu vez, que no vas a dar muchas vueltas, émulo del sol, sin que, de tus propias entrañas, des un muerto, en compensación por los muertos que tú has enviado allí abajo, desde aquí arriba, y por la vida que indecorosamente has encerrado en una tumba, mientras tienes aquí a un muerto que es de los dioses subterráneos, y al que privas de su derecho, de ofrendas y de piadosos ritos. Nada de esto es de tu incumbencia, ni de la de los celestes dioses; esto es violencia que tú les haces. Por ello, destructoras, vengativas, te acechan ya las divinas, mortíferas Erinis, para cogerte en tus propios crímenes. Y ve reflexionando, a ver si hablo por dinero, que, dentro no de mucho tiempo, se oirán en tu casa gemidos de hombres y de mujeres, y se agitarán de enemistad las ciudades todas los despojos de cuyos caudillos hayan llegado a ellas —impuro hedor— llevadas por perros o por fieras o por alguna alada ave que los hubiera devorado. Porque me has azuzado, he aquí los dardos que te mando, arquero, seguros contra tu corazón; no podrás, no, eludir el ardiente dolor que han de causarte.

(Al muchacho que le sirve de guía)

Llévame a casa, hijo, que desahogue éste su cólera contra gente más joven y que aprenda a alimentar su lengua con mas calma y a pensar mejor de lo que ahora piensa.

Sale Tiresias con el lazarillo.

CORIFEO.

Se ha ido, señor, dejándonos terribles vaticinios. Y sabemos —desde que estos cabellos, negros antes, se vuelven ya blancos— que nunca ha predicho a la ciudad nada que no fuera cierto.

CREONTE.

También yo lo sé y tiembla mi espíritu; porque es terrible, si, ceder, pero también lo es resistir en un furor que acabe chocando con un castigo enviado por los dioses.

CORIFEO.

Conviene que reflexiones con tiento, hijo de Meneceo.

CREONTE.

¿Qué he de hacer? Habla, que estoy dispuesto a obedecerte.

CORIFEO.

Venga, pues: saca a Antígona de su subterránea morada, y al muerto que yace abandonado levántale una tumba.

CREONTE.

Esto me aconsejas? ¿Debo, pues, ceder, según tu?

CORIFEO.

Si, y lo antes posible, señor. A los que perseveran en errados pensamientos les cortan el camino los daños que, veloces, mandan los dioses.

CREONTE.

Ay de mi: a duras penas pero cambio de idea sobre lo que he de hacer; no hay forma de luchar contra lo que es forzoso.

CORIFEO.

Ve pues, y hazlo; no confíes en otros.

CREONTE.

Me voy, si, así mismo, de inmediato. Va, venga, siervos, los que estáis aquí y los que no estáis, rápido, proveeros de palas y subid a aquel lugar que se ve allí arriba. En cuanto a mi, pues así he cambiado de opinión, lo que yo mismo ate, quiero yo al presente desatar, porque me temo que lo mejor no sea pasar toda la vida en la observancia de las leyes instituidas.

CORO.

Dios de múltiples advocaciones, orgullo de tu esposa cadmea, hijo de Zeus de profundo tronar, tú que circundas de viñedos Italia y reinas en la falda, común a todos, de Deo en Eleusis, oh tú, Baco, que habitas la ciudad madre de las bacantes, Tebas, junto a las húmedas corrientes del Ismeno.y sobre la siembra del feroz dragón27. A ti te ha visto el humo, radiante como el

relámpago, sobre la bicúspide peña, allí donde van y vienen las ninfas coricias, tus bacantes, y te ha visto la fuente de Castalia. Te envían las lomas frondosas de hiedra y las cumbres abundantemente orilladas de viñedos de los monjes de Nisa, cuando visitas las calles de Tebas28, la ciudad que, entre todas, tú honras como suprema, tú y Semele, tu madre herida por el rayo. Y ahora, que la ciudad entera está poseída por violento inal, acude, atraviesa con tu pie, que purifica cuanto toca, o la pendiente del Parnaso o el Euripo, ruidoso estrecho ó, tú, que diriges la danza de los astros que exhalan fuego, que presides nocturnos clamores, hijo, estirpe de Zeus, muéstrate ahora, señor, con las tíadas que son tu comitiva, ellas que en torno a ti, enloquecidas danzan toda la noche, llamándote Yacco, el dispensador29.

MENSAJERO

Vecinos del palacio que fundaron Cadmo y Anfión30, yo no podría decir de un hombre, durante su vida, que es digno de alabanza o de reproche31; no, no es posible, porque el azar levanta y el azar abate al afortunado y al desafortunado, sin pausa. Nadie puede hacer de adivino porque nada hay fijo para los mortales. Por ejemplo Creonte —me parece— era digno de envidia: había salvado de sus enemigos a esta tierra de Cadmo, se había hecho con todo el poder, sacaba adelante la ciudad y florecía en la noble siembra de sus hijos. Pero, de todo esto, ahora nada queda; porque, si un hombre ha de renunciar a lo que era su alegría, a éste no le tengo por vivo: como un muerto en vida, al contrario, me parece. Si, que acreciente su heredad, si le place, y a lo grande, y que viva con la dignidad de un tirano; pero, si esto ha de ser sin alegría, todo junto yo no lo compraba ni al precio de la sombra del humo, si ha de ser sin comento,

Se abre la puerta de palacio e, inadvertida por los de la escena, aparece Eurídice, esposa de Creonte, con unas doncellas.

CORIFEO

¿Cuál es este infortunio de los reyes que vienes a traernos?

MENSAJERO

Murieron. Y los responsables de estas muertes son los vivos.

CORIFEO.

¿Quién mató y quién es el muerto? Habla.

MENSAJERO

Hemón ha perecido, y él de su propia mano ha vertido su sangre.

CORIFEO.

¿Por mano de su padre o por la suya propia?

MENSAJERO.

El mismo y por su misma mano: irritada protesta contra el asesinato perpetrado por su padre.

Desaparecen tras la puerta Eurídice y las doncellas.

CORIFEO.

¡Oh adivino, cuán de cabal adivino fueron tus palabras!

MENSAJERO

Pues esto es así, y podéis ir pensando en lo otro.

Tras un breve silencio, reaparece Eurídice que baja hasta la mitad de la escalinata y luego se acerca hasta ellos para oír el discurso del mensajero.

CORIFEO.

Ahora veo a la infeliz Eurídice, la esposa de Creonte, que sale de palacio, quizá para mostrar su duelo por su hijo o acaso por azar.

EURÍDICE.

Algo ha llegado a mi de lo que hablabais, ciudadanos aquí reunidos, cuando estaba para salir con ánimo de llevarle mis votos a la diosa Palas; estaba justo tanteando la cerradura de la puerta, para abrirla, y me ha venido al oído el rumor de un mal para mi casa; he caído de espaldas en brazos de mis esclavas y he quedado inconsciente; sea la noticia la que sea, repetídmela: no estoy poco avezada al infortunio y sabré oírla.

MENSAJERO.

Yo estuve allí presente, respetada señora, y te diré la verdad sin omitir palabra; total, ¿para que ablandar una noticia, si luego he de quedar como embustero? La verdad es siempre el camino mas recto. Yo he acompañado como guía a tu marido hacia lo alto del llano, donde yacía aún sin piedad, destrozo causado por los perros, el cadáver de Polinices. Hemos hecho una súplica a la diosa de los caminos y a Plutón32, para que nos fueran benévolos y detuvieran sus iras; le hemos dado un baño purificador, hemos cogido ramas de olivo y quemado lo que de él quedaba; hemos amontonado tierra patria hasta hacerle un túmulo bien alto. Luego nos encaminamos a donde tiene la muchacha su tálamo nupcial, lecho de piedra y cueva de Hades. Alguien ha oído ya, desde lejos, voces, agudos lamentos, en torno a la tumba a la que faltaron fúnebres honras, y se acerca a nuestro amo Creonte para hacérselo notar; éste, conforme se va acercando, mas le llega confuso rumor de quejumbrosa voz; gime y, entre sollozos, dice estas palabras: "Ay de mi, desgraciado, soy acaso adivino? ¿Por ventura recorro el mas aciago camino de cuantos recorrí en mi vida? Es de mi hijo esta voz que me acoge. Venga, servidores, veloces, corred, plantaros en la tumba, retirad una piedra, meteros en el túmulo por la abertura, hasta la boca misma de la cueva y atención: fijaros bien si la voz que escucho es la de Hemón o si se trata de un engaño que los dioses me envían." Nosotros, en cumplimiento de lo que nuestro desalentado jefe nos mandaba, miramos, y al fondo de la caverna, la vimos a ella colgada por el cuello, ahogada por el lazo de hilo hecho de su fino velo, y a él caído a su vera, abrazándola por la cintura, llorando la perdida de su novia, ya muerta, el crimen de su padre y su amor desgraciado. Cuando Creonte le ve, lamentables son sus quejas: se acerca a él y le llama con quejidos de dolor: "Infeliz, ¿qué has hecho? ;Que pretendes? ¿Qué desgracia te ha

privado de razón? Sal, hijo, sal; te lo ruego, suplicante." Pero su hijo le miró de arriba a abajo con ojos terribles, le escupió en el rostro, sin responderle, y desenvainó su espada de doble filo. Su padre, de un salto, esquiva el golpe: él falla, vuelve su ira entonces contra si mismo, el desgraciado; como va, se inclina, rígido, sobre la espada y hasta la mitad la clava en sus costillas; aún en sus cabales, sin fuerza ya en su brazo, se abraza a la muchacha; exhala súbito golpe de sangre y ensangrentada deja la blanca mejilla de la joven; allí queda, cadáver al lado de un cadáver; que al final, mísero, logró su boda, pero ya en el Hades: ejemplo para los mortales de hasta qué punto el peor mal del hombre es la irreflexión.

Sin decir palabra, sube Eurídice las escaleras y entra en palacio.

CORIFEO.

¿Por qué tenías que contarlo todo tan exacto? La reina se ha marchado sin decir palabra, ni para bien ni para mal?

MENSAJERO.

También yo me he extrañado, pero me alimento en la esperanza de que, habiendo oído la triste suerte de su hijo, no haya creído digno llorar ante el pueblo: allí dentro, en su casa, mandará a las esclavas que organicen el duelo en la intimidad. No le falta juicio, no, y no hará nada mal hecho.

CORIFEO.

No sé: a mí el silencio así, en demasía, me parece un exceso gravoso, tanto como el griterío en balde.

MENSAJERO

Si, vamos, y, en entrando, sabremos si esconde en su animoso corazón algún resuelto designio; porque tú llevas razón: en tan silencioso reaccionar hay algo grave.

Entra en palacio. Al poco, aparece Creonte con su séquito, demudado el semblante, y llevando en brazos el cadáver de su hijo.

CORIFEO.

Mirad, he aquí al rey que llega con un insigne monumento en sus brazos, no debido a ceguera de otros, sino a su propia falta.

CREONTE.

Ió, vosotros que véis, en un mismo linaje, asesinos y víctimas: mi obstinada razón que no razona, ¡oh errores fatales! ¡Ay, mis órdenes, que desventura! Ió, hijo mío, en tu juventud —¡prematuro destino, ay ay, ay ay!— has muerto, te has marchado, por mis desatinos, que no por los tuyos.

CORIFEO.

¡Ay, que muy tarde me parece que has visto lo justo!

CREONTE.

¡Ay, mísero de mi! ¡Sí, ya he aprendido! Sobre mi cabeza —pesada carga— un dios ahora mismo se ha dejado caer, ahora mismo, y por caminos de violencia me ha lanzado, batiendo, aplastando con sus pies lo que era mi alegría, ¡Ay, ay! jló, esfuerzos, desgraciados esfuerzos de los hombres!

MENSAJERO

(Sale ahora de palacio.) Señor, la que sostienes en tus brazos es pena que ya tienes, pero otra tendrás en

entrando en tu casa; me parece que al punto la verás.

CREONTE.

¿Cómo? ¿Puede haber todavía un mal peor que éstos?

MENSAJERO

Tu mujer, cabal madre de este muerto (señalando a Hemón), se ha matado: recientes aún las heridas que se ha hecho, desgraciada.

CREONTE.

Ió, ió, puerto infernal que purificación alguna logró aplacar, ¿por qué me quieres, por que quieres matarme? (Al mensajero.) Tú, que me has traído tan malas, penosas noticias, ¿cómo es esto que cuentas? ¡Ay, ay, muerto ya estaba y me rematas! ¿Qué dices, muchacho, que dices de una nueva víctima? Víctima —ay, ay, ay, ay— que se suma a este azote de muertes: ¿mi mujer yace muerta?

Unos esclavos sacan de palacio el cadáver de Eurídice.

CORIFEO.

Tú mismo puedes verla: ya no es ningún secreto.

CREONTE.

Ay de mi, infortunado, que veo cómo un nuevo mal viene a sumarse a este: ¿qué, pues?¿Qué destino me aguarda? Tengo en mis brazos a mi hijo que acaba de morir, mísero de mi, y ante mi veo a otro muerto. ¡Ay, ay, lamentable suerte, ay, del hijo y de la madre!

MENSAJERO

Ella, de afilado filo herida, sentada al pie del altar doméstico, ha dejado que se desate la oscuridad en sus ojos tras llorar la suerte ilustre del que antes murió, Meneceo33, y la de Hemón, y tras implorar toda suerte de infortunios para el asesino de sus hijos.

CREONTE.

¡Ay, ay! ¡Ay, ay, que me siento transportado por el pavor! ¿No viene nadie a herirme con una espada de doble filo, de frente? ¡Mísero de mi, ay ay, a que mi será desventura estoy unido!

MENSAJERO

Según esta muerta que aquí está, el culpable de una y otra muerte eras tú.

CREONTE

Y, ella ¿de qué modo se abandonó a la muerte?

MENSAJERO

Ella misma, con su propia mano, se golpeó en el pecho así que se enteró del tan lamentable infortunio de su hijo.

CREONTE.

¡Ay! ¡Ay de mi! De todo, la culpa es mía y nunca podrá corresponder a ningún otro hombre. Si, yo, yo la mate, yo, infortunada. Y digo la verdad. ¡Ió! Llevadme, servidores, lo más rápido posible, moved los pies, sacadme de aquí: a mi, que ya no soy mas que quien es nada.

CORIFEO.

Esto que pides te será provechoso, si puede haber algo provechoso entre estos males. Las desgracias que uno tiene que afrontar, cuanto más brevemente mejor.

CREONTE.

¡Que venga, que venga, que aparezca, de entre mis días, el ultimo, el que me lleve a mi postrer destino! ¡Que venga, que venga! Así podré no ver ya un nuevo día.

CORIFEO

Esto llegará a su tiempo, pero ahora, con actos conviene afrontar lo presente: del futuro ya se cuidan los que han de cuidarse de él.

CREONTE.

Todo lo que deseo está contenido en mi plegaria.

CORIFEO

Ahora no hagas plegarias. No hay hombre que pueda eludir lo que el destino le ha fijado.

CREONTE.

(A sus servidores.) Va, moved los pies, llevaos de aquí a este fatuo (por él mismo). (Imprecando a los dos cadáveres.) Hijo mío, yo sin quererlo te he matado y a ti también, esposa, mísero de mi... Ya no sé ni cuál de los dos inclinarme a mirar. Todo aquello en que pongo mano sale mal y sobre mi cabeza se ha abatido un destino que no hay quien lleve a buen puerto

Sacan los esclavos a Creonte, abatido, en brazos. Queda en la escena sólo con el coro; mientras desfila, recita el final el corifeo.

CORIFEO

Con mucho, la prudencia es la base de la felicidad. Y, en lo debido a los dioses, no hay que cometer ni un desliz. No. Las palabras hinchadas por el orgullo comportan, para los orgullosos, los mayores golpes; ellas, con la vejez, enseñan a tener prudencia.

http://www.teatroenmiami.com

Referencias

1-Muerto Etéocles en combate, en el campo mismo ha recibido Creonte el poder del ejército: así, "estrego" significa "Jefe Militar"

2-Etéocles y Polinices; los preliminares del tema de Antígona fueron tratados por Esquilo en su obra Los siete contra Tebas.

3-La sumisión de la mujer es un motivo constante en Sófocles, aquí, el carácter de Ísmene queda reflejado al aceptar esta sumisión como algo insuperable.

4-Se trata de una fuente que existe todavía dentro de una gruta, al pie de la acrópolis de Tebas. Sus aguas representaban a Tebas.

5-Se tenían los tebanos por "hijos de la serpiente", nacidos de la siembra de los dientes de este animal que antiguamente había llevado a caco Cadmo. Con todo, aquí hay que pensar que la serpiente viene solicitada por el águila, cuya enemiga tradicional es.

6-Hijo de Zeus, antaño preminente entre los dioses, es citado aquí como ejemplo de desmesura, comparado a Polínices: es por su arrogancia, en efecto, que Tántalo sufre su conocido castigo, en el cual, sumergido medio cuerpo en agua, se consume de sed, y, sometido a la sombra de un árbol frutal, padece feroz hambre. Cuando sus labios quieren tocar bebida o comida, ésta se aparta lejos de él.

7-O sea que no ha de conformarse con solamente darles muerte.

8-Esto contrasta con lo dicho antes por Ísmene y aporta una nota de virilidad, de decisión, de individualismo al carácter de Antígona. Luego Creonte insistirá en esta idea y la desarrollará.

9-Este tono duro de Creonte, y su decisión respecto a Polinices, sin duda debe confrontarse con los parlametos de Melenao y Agamenón, al final de Ayax.

10-En efecto, Antígona había sido prometida a Hemón, hijo de Creonte; para casarse con otra mujer, Hemón había de faltar a su promesa, pues la boda había sido ya acordada, como recuerda Ísmene dentro de poco.

11-Es un refrán: como hoy, "caminar por las brasas" significaba embarcarse en difíciles y arriesgadas empresas.

12-es decir, como de natural nadie o casi nadie nace lleno de ciencia innata. Se trata de una expresión coloquial.

13-Para un griego, la ciudad son los ciudadanos, y la nave sólo es tal si hay tripulación. Vacías, ni la ciudad ni la nave sirven para nada, y la posición del que se llamara su jefe sería ridícula.

14-Eros es el muchacho, hijo de Afrodita, que dispara dardos al corazón de dioses y hombres para enamorarlos. La literatura, sobre todo, posterior a Sófocles, asimila los efectos de sus dardos a enfermedad que puede llevar a la locura.

15-El canto coral que ha empezado con la advocación a Eros ("Amor"), termina dirigiéndose a Afrodita, madre de Eros, diosa del amor.

16-El Aqueronte es uno de los ríos que separan y aíslan el mundo de los muertos.

17-Níobe fue personaje famoso, hija de Tántalo, ejemplo de engreimiento y arrogancia en una obra de Esquilo que hemos perdido: se ufanó la diosa Leto porque tenía muchos hijos; entonces los dos de la diosa, Apolo y Artémis, dieron muerte a los de Níobe. Por el dolor se metamorfoseó en piedra. Las alusiones a ella son corrientes en la poesía posterior, hasta la renacentista.

18-El corifeo piensa, en verdad, en la heroicidad de lo que lleva a cabo Antígona, pero ella, vencida por el abatimiento, cree que es escarnecida.

19-Las razones de Creonte son, diríamos, formalistas: se mata a Antígona dejándola morir, sin haber derramado sangre, sin que esta sangre pueda pedir expiación.

20-Perséfona, esposa de Hades, especialmente importante en los cultos y ritos etónicos.

21-Ísmene no cuenta, dada la adaptabilidad de su carácter.

22-El coro evoca en su canto a tres personajes famosos y reales que tampoco eludieron el destino: en primer lugar, Dánae, a la que su padre había recluido en una prisión cerrada con puerta de bronce, que no impidió la visita de Zeus, sin embargo.

23-El hijo de Drías es Licurgo, sobre el que Esquilo había escrito una trilogía hoy perdida; con todo, el tema es el del rey que se opone a la divinidad y ésta le castiga: aunque el rey se llame ahí Penteo, la historia puede considerarse ejemplificada en Las Bacantes de Eurípides.

24-Salmideso es una ciudad situada al nordeste del Bósforo, cerca de la actual Midjeh.El tercer personaje es la madrastra de los hijos de Fineo y Cleopatra, que cegó a sus hijastros en la forma descrita en el texto: Cleopatra fue, pues, después de su muerte, víctima de una ruindad. La relación de estos ejemplos con Antígona no es del todo clara.

25-Cleopatra era la hija de Oritia, de Erecteo.

26-Las Moiras son las divinidades del destino, encargadas de su cumplimiento.

27-Se trata del dragón o serpiente de que se ha hablado ya en la nota 5.El animal era un descendiente de Ares.

28-El coro sigue refiriéndose a Dionisio: la hiedra y los viñedos son atributos claros del dios.

29-Como en otras obras, antes de la llegada del mensajero se hace entonar un canto de alegría y de esperanza al coro, sólo para hundir al punto en la más negra desgracia el clima que así se había conseguido.

30-Anfión, el esposo de Níobe, fue también rey de Tebas.

31-El mismo motivo en el mensajero que explica la desgracia de Edipo.

32-Plutón es la más común advocación de Hades personificado.

33-Otro hijo de Creonte y Eurídice.

Apunts història

Temari Història d’Espanya

Ibers i Celtes ( Llibre)

Guerres Púniques

  és el nom que es dóna als tres enfrontaments que tengueren púnics i romans entre els anys 264 i 146 aC, tenien com a finalitat aconseguir el domini comercial de la Mediterrània occidental i comportaren la derrota de les tropes cartagineses i la desaparició de Cartago.

Primera Guerra ( 264-241 aC):

La seva finalitat és la d’aconseguir el control de l’illa de Sicília. Es produeix la derrota dels púnics i es veuen obligats a abandonar l’illa i a pagar una indemnització a Roma.

En aquesta primera guerra la participació directa d’Eivissa degué ser molt limitada. Les àmfores de l’Eivissa púnica seguiren circulant amb normalitat ( Balears i Llevant peninsular) fet que porta a pensar que l’aportació de la colònia es deguè centrar en ajudar els importantscostos econòmics que comportà la guerra.

Un pic acabat els conflictes i havent perdut el control de l’illa de Sicília i Sardenya, els púnics decidiren passar a la península Ibérica per procedira la seva ocupació i crear un nou imperi.

El general Amílcar Barca arribà a la península l’any 237 aC i aconseguir  ocupar gran part del sud i del sud-est. Això comporta un canvi d’estratègia, fins llavors s’havia basat en l’establiment de colònies  i l’establiments de coalicions, ara hi ha la necessitat d’ocupar nous territoris. Els romans davant aquest canvi decidiren signar amb ells un tractat l’any 226 aC, sobre la base del qual Cartago podia ocupar tots els territoris peninsulars  que volguessin, menys aquells situats al nord del riu Ebre, aquests estaven reservats als romans.

 L’any 221 aC, els cartaginesos fundaren la seva capital, Cartago Nova.

Segona Guerra ( 218-201 aC):

Les tropes d’Anníbal atacaren Saguntum, malgrat que estava situat al sud del riu Ebre els romans van intervenir ja que mantenien relacions amb dita ciutat   ( aliada).

L’illa d’Eivissa  ara si que va implicar-se directament en el conflicte. La raó d’aquesta implicació fou la posició estratègica respecte a la mateixa península, aquesta permetia canalitzar una part important del comerç que tenien com origen o destinació els nous territoris ocupats. El flux comercial entre els territoris nord-africans cartaginesos i les zones ocupades de la península degueren passar per Eivissa.

També hi ha proves documentals d’una participació directa en els esdeveniments militars del conflicte. L’any 217 aC a l’inici del conflicte una flota romana ataca l’illa i intenten conquerir la ciutat, desprès de dos dies de setge, abandonen i es dediquen al saqueig del camp. Es sap també que representant romans mantenen converses amb representants de Mallorca i Menorca per negociar la pau, aquest fet demostra encara més la fidelitat d’Eivissa a Cartago al llarg dels divuit anys que durà la guerra.

Eivissa va  donar tota classe de subministraments, a més d’homes i armes, a l’almirall Magó. Les classes dominants de les illes Pitiüses eren les primeres interessades en una victòria cartaginesa, pel gran mercat que s’obria per als seus productes si s’aconseguia mantenir l’ocupació de la península  i d’altres territoris.

La Segona Guerra Púnica comportà una nova derrota de les tropes cartagineses, aquesta es va veure obligada a pagar una imdemnització, reduir la flota i a limitar-se als seus dominis africans.

Tercera Guerra (149-146 aC): 

 A la seva fi, la ciutat de Cartago va ser completament arrasada i el seu imperi desaparegué definitivament.

Es sap que desprès de la Segona Guerra l’economia eivissenca seguí treballant a ple rendiment, i no hi ha proves d’una ocupació militar per part dels romans, en aquells moments més preocupats pels aixecaments de les tribus íberes a la Península.

 Hispània romana.

Conquesta

Hispània forma part de l’Imperi romà des de finals del s.III aC fins el s.V dC.

 La conquesta i la total submissió dels pobles íbers i celtes durà uns 200 anys.

Hi ha tres fases:

1ª fase ( 218-197 aC).  

Situada dins l’escenari general de la 2ª Guerra Púnica. Amílcar Barca, general Cartaginès, té la necessitat de formar un gran exèrcit si vol derrotar Roma, la Península és rica en metalls i guerrers.

L’any 238 aC, els cartaginesos desembarquen a Gadir i en pocs anys van

dominar el sud i el sud-est peninsular. Funden la ciutat de Cartago Nova.

El 220 aC, Aníbal vol conquerir Roma per la Península, quan avancen ataquen Saguntum, ciutat aliada dels romans. Roma envia un exèrcit l’any 218 aC per Emporion. L’any 202 els romans ja han aconseguit controlar la costa i expulsar els cartaginesos.

2ª fase ( 154-133 aC).

Lluita contra els pobles de la Meseta. És una guerra molt llarga dagut a la forta resistència dels indígenes ( lusitans i celtíbers).

139 aC Viriat, cap dels lusitans i 133 aC Numància, capital celtíbera.

3ª fase (29- 19 aC):

     August va sotmetre a les bel·licoses tribus càntabres i asturs. Es dóna per

acabada la conquesta.

     La conquesta total del territori i la posterior pacificació van comportar la  

implantació de les formes d’organització social, econòmica, administrativa i

la difusió de la religió, cultura i costums romanes a tot el territori peninsular.

     Aquest fet es coneix amb el terme ROMANITZACIÓ.

Administració provincial:

     La Península quedarà dividida en províncies.

     + s.II aC --- dues províncies: *Hispània Ulterior, Vall del Guadalquivir.

                                  * Hispània Citerior, Vall de l’Ebre i costa de                                                                          Llevant .

     + Cèsar August --- cinc províncies: * Tarraconensis, Tarraco.

                                                             *  Baètica, Hispalis.

                                                             *  Lusitània, Emérita Augusta. 

                                                             *  Carthagenensis, Cartago Nova.

                                                             *  Gallaecia, Bracara.

                                                             *  Balearica, Pollentia.

Les províncies estan baix de l’autoritat del Cèsar o Senat, hi ha un governador i un ampli cos de funcionaris ( administració, militars, . justícia, fiscals…).

La societat:

La posició social està marcadaper la riquesa.

•           Aristocràcia: (senadors- cavallers). Tenen terres i grans fortunes i ocupen càrrecs.

•           Burgesia: negociants, propietaris de villes agrícoles…

•           Treballadors, pagesos i artesans. Són ciutadans lliures.

•           Esclaus: estan privats de quasevol dret.

L’economia:

Imposaran el seu sistema econòmic i les ciutats es convertiran amb el centre econòmic, administratiu, jurídic i polític d’Hispània.

Les terres conquerides pertanyen al poble de Roma i són propietat de l’Estat, no obstant, una part són tornades als antics propietaris ( col·lectives) i una altra part és repartida entre colons, romans i indígenes sense terra. La resta, en mans de l’Estat, són explotades mitjançant els arrendataris.

Activitats econòmiques:

Agricultura i ramaderia: és la base econòmica dels hispans, s’hi van introduir noves tècniques, el guaret, els animals de tir i el regadiu. La producció va augmentar. Els productes de secà seran els cereals, la vinya i l’olivera, els de regadiu la fruita i l’hortalisa. Els ramats d’ovelles van continuar dominant la Meseta.

Pesca.

Mineria: activitat molt important. Els romans van millorar les tècniques  d’extracció i van augmentar la producció. L’Estat monopolitza l’explotació, poc desprès van permetre l’arrendament a particulars. La mà d’obra és esclava o condemnats.  

 Una excel·lent xarxa de calçades comunicarà les urbs hispanes entre si i amb la resta de l’Imperi. La Via Augusta recorria tot el Llevant peninsular,  travessava  els Pirineus i arribava a Roma, la Via de la Plata unia Emerita Augusta ( Mèrida) amb Asturica Augusta ( Astorga).

Elements culturals:

El llatí, la religió ( politeista 1r, cristiana desprès), les arts, el dret romà… Hispània serà bressol d’intel·lectuals, Sèneca, Marcial i d’emperadors, Trajà, Adrià i Teodosi.

L’Al-Andalus.(711-1492)

Etapes polítiques de l’Al-Andalus.

L’any 711, un exèrcit comandat per Tariq i Mussa guanyen la batalla de Guadalete a Roderic, cap dels visigots, s’inicia la conquesta de la Península Ibèrica, l’any 718 està pràcticament controlada en la seva totalitat.

     Emirat depenent ( 714-756):

 L’Al-Andalus és una província governada per un emir que depèn del califat  Omeia de Damasc ( Síria) i que mantèn contactes amb “Kairuán” ( Tunísia).

  Durant aquest període hi ha freqüents conflictes interns entre àrabs i berbers per el repartiment que es fa de la terra conquerida, les grans superfícies seran controlades per la minoria àrab.

Emirat Independent ( 756-929):

 La caiguda de la dinastia Omeia provocarà la vinguda a la Península d’Abd-al-Rahman I, darrer descendent Omeia. Aquest només acceptarà l’autoritat religiosa dels Califes Abbassides de Bagdad (Irak) i es proclamarà independent de l’autoritat política dels califes.

La capital serà Còrdova. Durant aquest període hi haurà rebel·lions internes dagut a l’increment dels imposts però també l’augment d’autoritat dels emirs gràcies a un sòlid nucli de fidels ( càrrecs públics) i a un fort exèrcit ( mercenaris berbers i eslaus).

     A la darrera etapa de l’Emirat independent tornen a sorgir greus dificultats internes: baralles internes, atacs dels regnes cristians del nord i amenaces per al comerç marítim per part dels musulmans del Nord d’Àfrica.

Califat de Còrdova ( 929-1031): 

L’any 912 l’emir Abd-al-Rahman III aconsegueix dominar militarment els cristians i obligar-los a pagar imposts (paries), crea bases militars a la zona de l’estret de Gibraltas per garantir el comerç i  imposa la seva autoritat damunt de tots els grups socials.

 L’any 929 es sent prou fort per fer-se independent religiosament i assumeix l’autoritat absoluta rompent tots els vincles amb Bagdad proclamant-se califa ( autoritat política, religiosa, jurídica i militar).

     Els seus grans èxits foren:

•          centralitzar la política fiscal (augment del poder econòmic).

•          reorganitzar l’exèrcit (mercenaris) i aconsegueix reforçar la fidelitat dels caps de l’exèrcit rompent els vincles tribals.

•          creació d’una aristocràcia fidel (palitina).

     El seu fill Al-Hakam II (961-976) va afiançar el poder polític, econòmic i militar i es durant el seu mandat quan el Califat viu el seu màxim esplender cultural.

     Al –Mansur (977-1002), aristòcrata que va assumir el poder durant el califat d’Hisham II converteix el califat en una dictadura militar amb contínues campanyes bèl·liques, hi ha més de 50 razzies i és durant aquest període quan es produeix la destrucció de Barcelona i Santiago.

Regnes Taifes (1031-1492):

     A partir de l’any 1008 la unitat de l’Al-Andalus comença a desintegrar-se. L’aristocràcia, els alts funcionaris i l’exèrcit lluitaven per lluirar-se del control del califa i convertir-se en la màxima autoritat dels seus territoris.

     En menys de trenta anys l’Al-Andalus queda fragmentat en més de 25 regnes taifes, una espècie de ciutat Estat, envoltada de territori, amb una ciutat com a centre econòmic. Aquesta fragmentació va donar peu a una major presència i agressivitat cristiana (paries).

     Taifes:   * àrabs ( Sevilla, Còrdova,...)

                   * berbers ( Màlaga, Granada,...)

                   * eslaus ( València, Múrcia, ...)        

     Dagut  a l’agressivitat cristiana les taifes demanen ajuda als almoràvits, aquest aconsegueixen tornar a unificar l’Al-Andalus (1086-1140).

     L’any 1140, segones taifes, aquest cop els ajuden els almohades. La reacció cristiana es produeix a Navas de Tolosa (1212).

     El Regne Nassarita de Granada , és l’única taifa que sobreviu a l’atac cristià del s.XIII, la gorvernen reis de la dinastia Nassarita relacionats amb els califes del nord d’Àfrica.

     Aquesta taifa ocupava els territoris de les actuals províncies de Màlaga, Almeria i Granada i una part de Cadis. El regne té una gran façana marítima, ports importants per al comerç i una agricultura molt pròspera. La seva enorme riquesa i la seva activitat econòmica li permetien pagar imposts  extraordinaris en or als reis cristians de Castella, això els va permetre sobreviure fins l’any 1492.

Diversitat ètnico-social en Al-Andalus.

      La societat andalusina presentava una notable pluralitat ètnica i religiosa. La majoria islàmica es trobava dividida en ètnies diferents que, malgrat que eren iguals davant la llei, ocupaven diferents posicions socials. La societat estava dividida en dos grans grups:

·         Els musulmans:

      Àrabs o baladís:, des d'un primer moment, els àrabs formen una classe dirigent que disputarà el poder als majoritaris grups de berbers i muladís. Era el grup social que ocupava els alts càrrecs de l’administració, de l’exèrcit i es van quedar amb les millors terres i les més grans. 

      Berbers: es divideixen en tres grups segons el moment en què entren a la Península. Els primers van ser els qui van arribar a partir del 711 i al llarg de tot el període omeia; es van islamitzar i van arabitzar totalment. El segon grup el van conformar els contingents que van formar part de l'exèrcit a finals del Califat i que havien estat reclutats massivament per part del poder cordovès. D'aquests dos primers grups van sortir dirigents de diferents taifes durant el segle XI. I, finalment, entre els segles XII i XIII, el poder polític va passar a mans de les dinasties berbers dels almoràvits i dels almohades, amb capital a Marràqueix, el que va fer posible aconseguir un nou flux de berbers a Al–Àndalus.

      Muladís: A partir del segle VIII molts hispanoromans i visigots es van convertir a l'Islam i van ser denominats muladís (conversos) si són descendents de matrimonis mixtos, i musàlima, si s'han convertit per pròpia convicció. Aquests muladís musulmans, com els àrabs i els berbers, es van obrir camí a la societat andalusí reivindicant la seva igualtat, en tant musulmans, amb els àrabs.

·         No musulmans:

     Mossàrabs: Els cristians anomenats mossàrabs pels seus compatriotes musulmans, són molt nombrosos en un principi. Van gaudir d'una autonomia interna considerable gràcies al respecte de llibertat religiosa contingut en la llei alcorànica. Administrativament depenien d'un “comes” d'origen visigot; la justícia es regia segons lleis pròpies, i els imposts eren recaptats per un mossàrab, l'“exceptor”. Aquest esperit de tolerància va fer possible que els mossàrabs aconseguissin càrrecs en la diplomàcia, l'exèrcit i el mateix govern musulmà.

     Jueus: van arribar amb els musulmans i es van dedicar a l’artesania, el comerç, la medicina i la ciencia. Era un grup respectat per les seves activitats econòmiques i culturals.

ELS REGNES CRISTIANS S.VIII-XV

1. La formació i localització geogràfica dels primers nuclis cristians.

Els regnes occidentals.

     Entre els segles VIII i XI el domini musulmà és hegemònic sobre el territori peninsular.

     Només el nord queda fora del domini de l’al-Andalus. A la zona de la Serralada Cantàbrica un grup de nobles visigots i els asturs, càntabres i bascons seran els primers nuclis de resistència. 722... Don Pelagi aconsegueix la primera victòria a Covadonga. El seu successor Alfons I (739-756) crea el Regne d’Astúries al negar a pagar tribut als emirs musulmans.

 El regne comprendrà les terres que van des de Galícia a l’Alt Ebre, la seva capital serà Oviedo.

Entre la Serralada i el riu Duero apareixerà un territori on no hi haurà habitants anomenada “terra de ningú”.

Alfons III ( 886-910), davant la feblesa dels emirs va ocupar el territori situat entre la Serralada Cantàbrica i la Vall del Duero, per defensar-lo va crear una sèrie de places forts ( Siamancas, Toro, Zamora).

Ordoño II ( 914-924), trasllada la capital a Lleó, Regne de Lleó. Vol defensar el territori i potenciar la repoblació. Va fortificar l’est de la Meseta, allà va construir nombrosos castells i entregar el seu govern a un comte vassalls del rei de Lleó, neix així el Comtat deCastellà. Ferrán González es va declarar independent de Lleó (2ª meitat del s.X).

    Els regnes orientals.

732... Carlemany Poitiers. Aturada de l’avanç musulmà dins territori europeu. Es crearà la Marca Hispànica, zona molt fortificada al sud dels Pirineus, la seva finalitat és la defensa del regne franc.

La franja està dividida en marques, a cada una hi ha un comte vassalls del rei franc     

Segle IX.

   817...els hispans de Jaca creen el Comtat d’Aragó.

   830...els navars, Ennec I, expulsen els francs i creen el Regne de Pamplona.

   897...el comte Vifred el Pelós converteix el seu títol en hereditari, Comtat de Barcelona.

   Segle X.

   El Regne de Pamplona viurà un gran desenvolupament i aconsegueix dominar el Comtat d’Aragó, també va intervenir a Castella i a Lleó.

   987...Borrell II no jura el jurament de vassallatge i s’independitza dels francs. Imposa la seva autoritat sobre els altres comtat. Comtats Catalans.

   Segle XI.

Sanç III elGran (1005-1035), incorpora Castella, els Comtats de Sobrab i Ribagorza, Lleó i va extendre la seva influència als comtats catalans.  

Amb les noves idees de la monarquia feudal (patrimoni reial) va dividir la seva herència entre els seus fills.

1035

Regne de NavarraSobrab i

              Garcia                                                                  Ribagorza.

Regne de Castella              Gonzalo

                                                       Ferran I, també Lleó

Comtat d’Aragó

Ramir I, incorpora Sobrab i Ribagorza Regne d’Aragó

Segle XII.

Alfons VI (1072-1109), rei castellà que  avança cap el sud i conquereix Toledo (1085) la frontera arriba al Tajo. L’any 1072 hi ha una nova unificació amb Lleó.

Alfons VII (1126-1157), consolida la frontera de la Vall del Tajo i conquereix Almeria. L’any 1128, Portugal aconsegueix la seva independència.      

 L’any 1157, Castella i Lleó es tornen a separar.

Alfons VIII de Castella fou derrotat a Alarcos (1195) i la reconquesta es va aturar.

Alfons I el Batallador (1104-1134), rei d’Aragó i Navarra ocupa Saragossa el 1118, quan mor la noblesa aragonesa no accepta el seu testament (ordres militars) i proclamen rei a Ramir el Monjo, la noblesa també casa a Peronella, filla del rei, amb Ramon BerenguerIV, comte de Barcelona.

 A la seva mort els navars es separen d’Aragó i tornen organitzar el Regne de Navarra.  

1137....Corona d’Aragó.Comtats catalans i regne d’Aragó. Base dinàstica, cada territori manté les lleis, institucions, llengua i costums.

   1230....Corona de Castella. 

   2. L’expansió cristiana del s.XII i l’exemple de Mallorca.

               * Corona d’Aragó

   S. XIII  * Corona de Castella                     viuen moments de gran

                * Regne de Navarra                      expansió.

   Al·Andalus, pèrdua de territoris, l’únic reducte que perdurarà serà el regne Nassarita de Granada

   Navarra serà l’únic regne cristià que no tindrà frontera directa amb l’al-Andalus, no es pot expandir. Pugna entre França i C. de Castella  pel seu control.

Castella

   1212…Navas de Tolosa. Obertura del camí cap a la Vall del Guadalquivir.

Corona de Castella…. Expansió cap el sud.

* 1224.. Unificació definitiva de Castella- Lleó.

* 1230.. Neix la Corona de Castella.

 Ferran III el Sant

*  La conquesta ve motivada pel desig d’unificar el territori.

* Conquesta territoris a la Manxa,  regne de Múrcia , Extremadura  ( Badajoz 1230),      Andalusia (Còrdova 1236, Jaen 1246, Sevilla 1248).

* Mitjans s.XIV, Alfons XI, Gibraltar 1340, Algecires 1344. el motiu de la conquesta va ser per les  revoltes nobiliaries, si no hi ha  conquestes no hi ha botins ni terres.

*  Finals s.XV 1492, Granada.          

Corona d’Aragó

Corona d’Aragó...* Pere II el Catòlic, intenta l’expansió dels Comtats  per terres d’Occitània i Provença. França reb l’ajut del Papa baix l’excusa de no deixar avançar els càtars. Batalla de Muret (1213) i derrota catalana.

* Jaume I el Conqueridor, viratge de la política  d’expansió, ara la prioritat serà la zona  del mar      Mediterrani :   1229 Mallorca; 1235 Eivissa; 1239  València;  1245 Dènia.

Afiança el seu poder i consolida les aspiracions  comercials catalanes i les territorials aragoneses.  Pere el Gran, 1282 Sicília; Jaume II, Cerdenya, Ducats d’Atenes i  Neopàtria.                      s. XV. Nàpols 1442.

Portugal.

Conquesta de l’Algarve (1226-1239).

La conquesta de Mallorca.

Causes: 1a  el replegament almohade desprès de la derrota a Navas  de Tolosa el 1212 fou aprofitat per Jaume I per llançar-se a la conquesta.

2a  la conquesta permetria a la noblesa aconseguir noves  terres (feus) i a la burgesia obtenir nous enclavaments comercials  ( comerç cap a l’Orient i el Nord d’Àfrica).

Conquesta:  setembre 1229. Desembarcament a Sta. Ponça  (Calvià), els musulmans foren derrotats el 12 de setembre , Coll de sa Batalla.Setge de Medina Mayurca, 31 de desembre.Els musulmans resisteixen a les muntanyes  de la Serra de Tramuntana i Llevant. L’any 1231 són derrotats a Alaró, Pollença i Santueri.  1231, Tractat de Capdepera, Menorca pagarà una paria per no ser conquerida. L’any 1287 és conquerida definitivament per Alfons III. 1235, cau Eivissa.

 3. La repoblació: etapes i modalitats.L’exemple de Mallorca.

El repoblament va ésser encomanat a nobles i eclesiàstics, per tant,  va suposar otorgar amplis privilegis als nous pobladors. Hi ha dues etapes: 1a   s. IX-XI repoblament lliure.

 2a  s.  XIII repoblament comunal.

Repoblament lliure:

   * Vall del Duero, terra de ningú.

Pressura, és donar terres als pagesos lliures, alous. Es formaren petites villes o vicos. Els habitants es reunien en Concilium i prenien decisions quan hi havia assumptes col·lectius a tractar.

 La noblesa construirà castells, a partir del s.XI, molts de pagesos han de cercar la seva protecció i perden les terres (serfs).

Castella.

Naixement dels “cavallers villans”, són gent del poble que té funció militar. Tenen terres en propietat, es dediquen a la ramaderia (- cura, - mà d’obra). No paguen imposts. Els “pecheros” que són la resta de la població si.

  Catalunya.

Pressura, terres a pagesos lliures ( antics territoris carolingis), a les zones on hi ha habitatges dispersos els monestirs són les institucions que agrupen als pagesos. Repoblament conventual.

Repoblament comunal.

Es crearen nous municipis ( Concejos) als quals se’ls assignava un conjunt de comunitats veïnals i se’ls concedien privilegis (furs i cartes de poblament).  

Els furs otorgaven : * llibertat personal.

* exempció d’imposts i de prestar servei militar.

         ells                     * permís de comerç.

s’han de defensar.

A partir del s.XIII s’ocupen territoris ja molt poblats i amb una activitat econòmica important.

Corona de Castella:

Meseta Sud, Múrcia, Andalusia, els musulmans són expulsats capa Granada o el nord d’Àfrica. Això va provocar buits demogràfics i la monarquia va crear un sistema de repartiment de terres entre les que havien participats en la reconquesta.

Repoblament senyorial, grans latifundis o feus entregats a nobles o a ordres militars, els pagesos estaran sotmesos a servitud.

A les ciutats es donen cartes de Privilegis i són repoblades per bascos, càntabres i asturians.

Corona d’Aragó:

Vall de l’Ebre, València, els musulmans queden a la zona ocupada, conserven la seva religió i les seves lleis ( mudèjars). Les terres també són repartides entre els conqueridors , s’otorgaran “franquícies “ i privilegis.

Origen dels pobladors: València: 1240, catalans a la costa i aragonesos a l’interior. Mallorca: 1231, catalans. El  repartiment de Mallorca:

- el % més important de terra queda en mans del rei.                                                                                                                   - la resta entre els participants de la campanya segons el grau de participació i aportació.

- ordres religioses i altres institucions.

- colons catalans, pagesia i antics soldats.

El repartiment d’Eivissa, Menorca i Formentera:

- criteris semblants a Mallorca.

La  població musulmana que queda són uns 12.000, aquests mantenen les seves propietats i van adaptar-se a la religió, costums i llengua dels conqueridors.

La resta van emigrar o es van convertir en serfs dels nous senyors.

La repoblació va ser duta a terme per catalans, molts eren antics soldats, van rebre un tros de terra i van poder dur la seva família, van aportar la religió cristiana i la llengua catalana. 

Les institucions del regnes cristians.

Els grans regnes cristians malgrat que tenien estructures polítiques i econòmiques semblants mantenien certes diferències:

•          Corona de Castella i Regne de Navarra: un sol estat, unes Corts úniques i una mateixa llei.

•          Corona d’Aragó: associació de diversos estats / Aragó, Catalunya i València). Lleis, institucions,de govern pròpies baix de l’autoritat d’un mateix rei. 

•          Les institucions de govern:

La monarquia:

Corona de Castella: va tenir un caràcter menys feudal que a Aragó, el rei gaudia de més poders (facultat de declarar la guerra, poder legislatiu i judicial), a partir del s.XIII, els monarques, no obstant, aniran perdent poder enfront d’una poderosa noblesa terratinent.

Corona d’Aragó: la monarquia és pactista, la seva autoritat està limitada per les Corts, el monarca s’ha de comprometre a mantenir el dret i a respectar els costums de cada un dels regnes que formaven la corona abans de prendre possessió del càrrec. El rei anomena a cada un dels regnes un virrei ( representant de l’autoritat reial).

Les Corts:   

L’auge de les ciutats va donar als monarques la possibilitat d’obtenir recursos per a les seves campanyes de la burgesia, a canvi aquesta va exigir la seva representació a Corts, institució reservada només als privilegiats.

Les Corts estaven formades per tres braços o ordres (noblesa, clero i burgesia), van sorgir al regne de Lleó (1188), a Catalunya (1214), a Aragó (1247) i a valència (1283).

Corona de Castella: caràcter consultiu, s’hi aproven només els subsidis, no van tenir mai facultat legislativa. Els privilegiats castellans va anar deixant d’anar-hi ja que ells no pagaven imposts. 

Corona d’Aragó: cada un dels regnes que la formen tenen les seves pròpies Corts. Aquestes gaudeixen d’un cert poder legislatiu i voten els imposts, el rei necessita el seu suport per poder governar.

Regne de Navarra: la seva Cort també té atribucions legislatives.

Els municipis:

Aquests tenen una certa autonomia i jurisdicció pròpia (lleis). En un primer moment estaven regits per un consell obert (ciutadans) però, arrel dels creixement de les ciutats durant el s.XIII, els reis els va anar retallant les seves potestats i imposant la seva autoritat.

Corona de Castella: 1r Consells oberts “concilium” (tots els ciutadans).

2n Cabildos, òrgan on hi ha representants dels grups socials que hi viuen, a poc a poc seran controlats per la noblesa. Poc pes artesanal a les ciutats.

A Castella amb el temps s’imposa la figura dels corregidors, representants del poder reial a la ciutat.

Corona d’Aragó: davant una poderosa burgesia comercial, “oligarquia urbana”, els òrgans de govern municipal van quedar baix de la seva autoritat “Consell de Cent” Barcelona.  

Reis Catòlics (Llibre)

Descobriment i conquesta d’Amèrica. Causes i conseqüències.

El descobriment  d’Amèrica tingué causes econòmiques, científiques i religioses:

Causes econòmiques:

Entre els europeus hi ha un creixent interès per establir rutes comercials amb les terres de l’ Índia i Xina d’on es duien la seda, les pedres precioses, les perles, les porcellanes i les espècies. Aquestes darreres,en especial el pebre i la canyella eren molt importants pels europeus, no tan sols perquè milloraven el gust dels aliments, sinó també perquè evitaven la descomposició tan ràpida dels aliments crus.

A partir de principis del s.XV, els turcs van començar a monopolitzar les rutes d’aquest comerç i van tancar els pas dels europeus a Orient, es van apoderar dels camins habituals que els europeus empraven per comerciar amb Àsia. Llavors pels europeus es va  fer urgent cercar noves rutes comercials, així que, els portuguesos primer i després els espanyols van començar a cercar-les.       

Cristòfol Colon va presentar, primer a la cort portuguesa i llavors a la castellana, una proposta basada en l’esfericitat de la Terra, que consistia a obrir una nova ruta a l’oest per assolir terres asiàtiques, en cerca d’or i d’espècies, en lloc d‘haver de vorejar Àfrica. De primer, aquesta ruta va ser rebutjada tan per Portugal com pels Reis Catòlics (1486), però finalment Isabel de Castella va acceptar i va posar a disposició del navegant els mitjans per el viatge, el contracte entre Colom i els Reis Catòlics ( Capitulacions de Santa Fe, 1492) establia els càrrecs i els beneficis que reportaria al navegant l’empresa del descobriment de la nova ruta. En aquestes capitulacions signades el 17 d’abril de 1492, Colon va aconseguir les següents concessions:

       * el títol d’Almirall del mar oceà per tota la vida i el dret de donar-lo als seus successors.

       * el títol de virrei i governador de totes de totes les illes i terres que descobrís.

     La Corona de Castella rebria a canvi totes les riqueses que aportes la nova ruta.  

Causes ideològiques i religioses:

Hi ha un desig per aconseguir fama i glòria per part de nombrosos navegants i comerciants per expandir així el nou pensament humanista propi del Renaixement.

També hi ha un fort desig d’estendre la religió catòlica a països habitats per infidels. Colon va saber utilitzar l’esperit de creuada present encara en la monarquia hispànica per aconseguir els recursos per emprendre el seu viatge.

Causes científiques i tècniques: 

S’utilitzaran tota una sèrie de nous invents, no sempre europeus, però imprescindibles per al l navegació d’altura: l’astrolabi, l’esdrúixola, el “cuadrante” i el “sextante”. També hi hagué un gran desenvolupament en el món de la cartografia i les portuguesos inventaren la caravel·la, nau més preparada per a la navegació atlàntica.

Conseqüències:

Així dons, la conquesta i la colonització del Nou Món va tenir conseqüències demogràfiques desastroses per a la població indígena. A les Antilles, els seus habitants van ser pràcticament anihilats, fet que va obligar a impulsar el tràfic d’esclaus negres des d’Àfrica, sota control primerament dels portuguesos i , més endavant, dels holandesos.

Les causes principals dels desastre demogràfic foren la manca de defenses dels natius contra les malalties aportades pels espanyols i les dures condicions de treball imposades pels conqueridors, així com la pressió tributària i la usurpació de terres.

La submissió dels pobles indígenes s’explica per l’actitud fatalista amb que van rebre els colonitzadors davant el convenciment que havien estat abandonats pels sues déus i que els conqueridors eren els seus successors.

La mescla d’indígenes, colonitzadors i població africana va configurar un món multiracial format per indígenes, africans, criolls (blancs descendents d’espanyols), mestissos (europeus i natius) i mulats (europeus i africans). Així, s’hi va anar consolidant una societat profundament desigual, en la qual coexistien una gran quantitat de grups amb diferents drets, ocupacions i posició econòmica on els criolls acaparaven les riqueses i els llocs més importants de l’administració.

Igualment, la influència cultural castellana va ser molt gran i es va imposar. La llengua castellana s’hi va consolidar com a llengua comuna i molts dels costums dels colonitzadors van ser incorporats a la cultura americana, malgrat que s’hi va mantenir una notable diversitat cultural, originada per la resistència dels pobles precolombins a l’abandonament de les seves tradicions.        

Carles I i Felip II (Llibre)

L’economia i la societat del s.XVI.

Economia:

Des del punt de vista demogràfic hi ha un increment continuat a Castella, sobre tot a les províncies del sud ( comerç americà), no obstant, a la Corona d’Aragó quasi no hi ha augment poblacional. 

Arrel del creixement demogràfic i de la demanda de productes des del continent americà, l’agricultura va tenir una alça constant. La pagesia es va atrevir a arrendar noves terres mitjançant préstecs o hipotecant les seves pròpies propietats per poder així aprofitar-se de l’alça del preus agrícoles, els arrendaments van incrementar el seu preu i en anys de males collites o de baixada de preus els pagesos no van poder fer front al pagament o bé del lloguer o bé del préstec i van veure com les seves terres passaven a ser dels grans latifundistes o eren expulsats de les terres llogades.

L’expansió econòmica llavors no va servir per canviar ni transformar l’herència de l’estructura de la terra rebuda de l’Edat Mitjana.

Durant aquesta centúria també hi ha un increment de producció de la indústria artesanal estimulada per la demanda del mercat americà. És una època on la metal·lúrgia basca, la construcció naval de València i Catalunya  i sobre tot els gremis tèxtils de Sevilla, Segòvia, Toledo i Conca  experimenten un augment important. No obstant, la monarquia va afavorir l’exportació de llana, La Mesta, en front dels productors de teixits i va protegir als industrials flamencs en vers dels castellans. Tan el mercat intern com l’americàva arribar a ser controlatpels productors estrangers que oferien productes de més qualitat i a més bon preu.

El comerç serà un dels sectors més desenvolupats gràcies a l’explotació del Nou Món. Aquest creixement es va concentrar a les ciutats castellanes i als ports atlàntics, a la Corona d’Aragó i als ports mediterranis el comerç va decaure a causa de la presència turca.

Conseqüències: 

+  no es va aconseguir canviar l’estructura de producció de l’agricultura.

+  l’artesania no va poder abastar el mercat ja que no va ser capaç de cobrir la        demanda.

+  es va produir una puja espectacular dels preus ( escassetat de productes i  circulació d’or i plata).

+   la monarquia va permetre la importació de tota mena de productes  des de  l’estranger ( comerç intern i Amèrica).

+    imposts sobre les exportacions ( disminueix els beneficis i els incentius per produir).

+    en resum el comerç americà no va servir per transformar l’estructura econòmica de Castella. 

Societat.

Societat caracteritzada per el domini de la noblesa i del clero, i per la persecució de qualsevol dissidència religiosa o ideològica.

La societat estarà dominada pels grups més conservadors, el valor més gran era no ser plebeu sinó hidalgo (noble).

Noblesa (5%) de la població, dins aquest grup hi ha els grans d’Espanya, veritable elit amb  grans fortunes i patrimonis, i els cavallers i els hidalgos amb hisendes precàries.

Durant els segles XVI i XVII va ser habitual la compra de títols i de dignitats ( noblesa de toga i espasa).

Clero (entre un 5% i un 10%).... Alt clero (arquebisbe, cardenals i bisbes) mantenien situacions molt semblants a la alta noblesa.  Baix clero  (rectors, capelllans, monjos) viuen de manera semblants a la pagesia i als artesans.

El “mayorazgo” i la vinculació dels seus patrimonis al títol feien que la seva preeminència fos més sòlida i estesa.

No privilegiats també anomenats tributants, estaven sotmesos al pagament d’imposts i a la justícia ordinària. Aquest grups està format per la pagesia (80%) i el poble urbà. Entre ells hi ha una notable diferència econòmica, els  propietaris agraris benestants, els  grans mercaders i els mestres de gremi poc tenen a veure amb els petits pagesos, jornalers o proletariat urbà. Però el que tenen en comú és que tots estan sotmesos al domin nobiliari i són els que paguen els nombrosos imposts.

Moriscs i jueus conversos minoria marginada i perseguida. Molts intenten amagar el seu origen per por a les represàlies. La puresa de sang és imprescindible per poder tenir prestigi social, per formar part de la noblesa (toga)  i per poder accedir a càrrecs públics.      

El s. XVII. La fi dels Habsburgs.

Fets essencials del regnat de Felip III (1598-1621). Menys    enfrontaments, validos i expulsió dels moriscs.

            Fill de Felip II, va governar del 13 de setembre de 1598 fins el dia de la seva mort el 31 de març de 1621, va ésser conegut com “El Piadoso”.

            Va ser un gran aficionat al teatre, a la pintura i, sobretot, a la caça, per això va anar relegant les tasques de govern en mans del seu valido*, el Duc de Lerma, aquest també va donar poder al seu propi protegit, Rodrigo Calderón. Per influència del Duc, la capital de l’Estat fou traslladada a Valladolid (1601), no obstant, l’any 1606 es tornar a situar la Cort a Madrid.

      Baix del seu regnat la Monarquia Hispànica va assolir la major hegemonia i expansió territorial, aquest període té com a conseqüència la denominada Pax Hispànica. Aquesta fou considerada un símptoma de debilitat i feblesa per part de la Monarquia però el cert és que era una estratègia per permetre a la Corona recuperar la seva força militar i econòmica.

      * Valido o privat, personatge de l’alta noblesa o clero que va desenvolupar tasques de govern amb la total confiança del monarca.

  Política interior.

     La política del Duc de Lerma va anar dirigida a l’expulsió dels moriscs i al seu propi enriquiment personal.

Durant el seu regnat es van succeir les reformes institucionals per intentar solucionar els problemes de corrupció i inoperància de l’administració de la Monarquia. Els greus problemes financers de l’Estat van fer que el rei hagués de convocar més sovintment les Corts i dependre d’elles per aconseguir diners per mantenir les accions exteriors de la Corona. 

    Els fets més rellevant del regnat de Felip III van ser l’expulsió del morisc de la Península

i l’adopció del velló per les transaccions econòmiques a l’interior del país.     

Expulsió del moriscs:

    L’any 1609 es va decretar l’expulsió del moriscs d’Espanya, els motius foren:

    *  l’actitud dels nous cristians dins un estat defensor del catolicisme.

    *  la seva possible aliança amb els pirates i corsaris berbers i turcs.

    *  la seva impopularitat entre la resta de la població.

    *  la necessitat de l’Estat de controlar les seves riqueses i valors.

    Entre el 1609 i el 1610 sortiren de la Península uns 300.000 moriscs aproximadament.

Aqueta mesura afectà molt al Regne de València, Aragó i Múrcia. Va disminuir la mà d’obra

i els propietaris que pagaven les rendes, els conreus de sucre i arròs van ser  substituïts

per la morera, la vinya i el blat.

   Al drama humà de milers de persones que van haver d’abandonar les seves cases

i propietats si va sumar la persecució que van sofrir a Marroc. A més de la pèrdua de súbdits, la varietat cultural aconseguida pels Reis Catòlics va desaparèixer durant segles de la Península.  

   Política exterior.

La pujada al tron de Felip III va coincidir amb la signatura de diversos tractats de pauamb França i Anglaterra, però el problema protestant no  estava resolt i aviat es vareactivar la disputa i va acabar amb un greu enfrontament a nivell europeu, la Guerradels Trenta anys (1618-1648).

Països Baixos:

  Desprès de la mort de la filla de Felip II sense descendència, els territoris van tornarformar part de la Corona hispana. La igualtat de forces entre les províncies rebels deNord (luterans) i les meridionals (catòliques), l’esgotament desprès de la guerra i lesbones arts dels nous governants van dur a la signatura l’any 1609 de la Treva dels DotzeAnys.

França:

   Desprès de la mort d’Enric IV la seva regent, Maria de Médici, va demanar ajuda aEspanya  en la seva lluita contra els hugonots. La pau signada per Felip II ( Vervins1598)quedà consolidada l’any 1615 mitjançant els matrimonis del rei francès amb una infanta espanyola i del príncep hereu ( Felip IV) amb Isabel de Borbó. 

Anglaterra:

 Jacobo I, nou rei d’Anglaterra es convertir en un sòlid aliat per Espanya. L’any 1604 es signar el Tractat de Londres (millora de les relacions comercials i diplomàtiques).

La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

   L’emperador Ferran II d’Habsburg va demanar ajuda als seus parents hispans per a fer front a la sublevació dels protestants alemanys.Espanya i els seus aliats, Àustria i Baviera, es van enfrontar als protestants de Bohèmia.La victòria de les tropes espanyoles es produir a la batalla de la Muntanya Blanca(1620).

El regnat de Felip IV: el projecte polític del Comte Duc d’Olivares.

   Fill de Felip III, va governar de dia 31 de març de 1621 fins al dia de la seva mortel 17 de setembre de 1665, va ser conegut amb el nom de “el Grande” o el “Rey Planeta”.

   Durant la primera etapa de govern va compartir les responsabilitats de governamb don Gaspar de Guzman, Comte Duc d’Olivares, el qual va mantenir una enèrgica política exterior que cercava mantenir l’hegemonia espanyola a Europa. Desprèsde la caiguda d’Olivares en Felip IV es va encarregar personalment de les tasques de govern.

   Desprès de constants enfrontaments amb l’Europa protestant i la catòlica França, la Monarquia Hispànica va haver de cedir l’hegemonia d’Europa davant d’una creixent França ( Lluís XIV). També va haver de reconèixer la independència de Portugal i de les Províncies Unides.

  Etapa del Comte Duc d’Olivares.

   Aprofitant l’enfrontament entre els fills del Duc de Lerma i aquest, Gaspar de Guzmanva aconseguir que Felip IV el anomenàs valido de la seva Cort.

Política interior:

  Durant la seva etapa com a valido va realitzar una sèrie de reformes per així mantenir l’hegemonia a Europa. Aquests canvis es van concentrar en quatre aspectes: reformar la vida pública, fomentar l’economia, millorar la hisenda i impulsar la creació d’un exèrcitComú.

  El valido va intentar imposar les lleis i costums de Castella ja que pretenia unir la Monarquia hispànica en una comunitat nacional amb una fiscalitat, una administració i uns dretsComuns. No va aconseguir el seu propòsit davant l’oposició de la noblesa. 

Moral pública:

  * Va lluitar contra la corrupció del regnat anterior. Va ordenar tancar al duc d’Uceda i al ducd’Osuna, confiscà els béns del duc de Lerma  i va sotmetre a judici a Rodrigo Calderón, a n’aquest judici fou condemnat a mort.

   * Mitjançant un decret obliga a fer un inventari de la fortuna de tots els càrrecs públics derellevància. Va formar la Junta de Reformació, aquesta junta havia de vetllar per la vida pública dels ciutadans.

   * Va potenciar l’augment de la demografia prohibint l’emigració i afavorint la immigració iles famílies nombroses.

   * Per afavorir l’educació va manar construir el Col·legi Reial de Madrid (1629) i altres institucions dirigides majoritàriament per jesuïtes.

   * Dins un intent de reformar les costums va voler abolir la prostitució a tots els territoris dela monarquia.    

  Reforma de la Hisenda :

*  Introducció de nous imposts repartits d’una forma més equitativa. Els regnes perifèrics van oposar resistència i la noblesa no va acceptar un impost sobre les elevades rendes del regne ni la taxa damunt els productes de luxe.

  *  La reforma va fracassar quan van augmentar les despeses i va haver de cercar diners en: emissió de “juros”, préstecs a jueus portuguesos, noves contribucions,...

   * Va intentar crear un banc nacional amb la finalitat de facilitar el comerç i contribuir ales despeses de la Corona. Per aconseguir el capital va sol·licitar una contribució especial sobre patrimonis superiors a 2.000 ducats, la noblesa si va oposar i això va suposar el fracàs.

   * La monarquia de Felip IV es va veure envoltada per la crisi econòmica que va afectar a tota Europa però que aquí va afectar molt més per la necessitat de mantenir una costosa política exterior. Tot això va provocar una pujada dels imposts, la venta de càrrecs públics, la manipulació monetària, ...

Unió d’Armes:

   * Va voler forçar la unió dels regnes peninsulars. Per això va formular l’any 1626 el projecte de la Unió d’Armes. Tots els territoris de la Corona havien de col·laborar ambuna quantitat de soldats proporcional a la seva població. Les Corts catalanes es van negar, Olivares va suspendre les Corts i amb això va començar un conflicte amb el Principat.

Política exterior:

  Durant aquesta etapa política es va centrar en el manteniment de la reputació de la Monarquia a Europa i per aquest motiu es va veure embolicat dins nombrosos conflictes: Guerra dels Trenta Anys ( Països Baixos, Anglaterra, França).

La crisi de 1640:

   Castella, únic regne que havia col·laborat amb les despeses de la Monarquia, mostrava signes d’esgotament. El valido llavors va exigir als altres regnes una contribucióequivalent i es va disposar a pal·liar les traves institucionals que poguessin existir. És durant aquesta etapa quan es produeixen les diferències amb: Catalunya, Aragó, Portugal i Andalusia. A tots aquests regnes hi ha moviments contraris a la monarquia i molts d’ells van voler desvincular-se de la Monarquia Hispànica.

   Desprès de nombrosos conflictes, el 23 de gener de 1643, el monarca va decretar el desterro del Comte Duc d’Olivares. Els propòsits d’unió del valido no van funcionari va estar a punt d’aconseguir la ruptura de la Monarquia hispànica. No obstant, Felip IVva continuar conservant el títol de “ Rey de todas las Españas”, l’autonomia de cada territori es reafirmar i es van respectar els furs.       

La revolta catalana i la independència de Portugal.

         Durant el segon terç del s.XVII també es va produir la més gran crisi política interna de la monarquia dels Àustries: la sublevació de Catalunya i Portugal. Una figura política estretament relacionada amb la crisi va ser el Comte-duc d’Olivares, favorit del rei Felip IV, home d’una indubtable talla política però que va cometre grans errors. Pretengué una centralització i enfortiment més gran de la monarquia, la unificació legislativa dels regnes i, sobretot, la seva contribució equitativa a l’esforç exterior de la monarquia.

         Per fer efectiva aquesta contribució, Olivares posà en marxa la Unió d’Armes per la qual tots els regnes sense excepció haurien d’aportar diners i homes. Però les exigències no valoraven la riquesa i la població de cadascun d’ells. Això va passar amb Catalunya, un país poc poblat i amb problemes socials interns, a la qual es demanava un esforç desproporcionat a la seva capacitat.

         En plena guerra dels Trenta Anys contra França, el Comte-duc d’Olivares va voler obrir un front militar als Pirineus Orientals, la qual cosa obligà a contribuir els catalans, que a les Corts havien refusat el lliurar tributs.

     Les tropes reials ( mercenaris i castellans) van cometre abusos a Catalunya i es van posar en contra la població. Això va ser la guspira que va encendre la revolta que culminà amb l’entrada dels segadors a Barcelona durant el Corpus de Sang ( 7 de juny de 1641), entre les víctimes hi hauria el mateix virrei comte de Coloma i s’inicià la persecució dels funcionaris reials. Madrid va respondre enviant 300.00 homes. La rebel·lió es va generalitzar i els catalans van demanar l’ajuda a França. S’arribà anomenar comte de Barcelona a Lluís XIII (1641) i es va pretendre integrar el Principat de Catalunya a la corona francesa. La lluita va ser llarga i durà una desena d’anys, amb una ampla intervenció francesa. Es va acabà l’any 1652 amb la rendició de Barcelona a l’exèrcit reial comandat per Joan Josep d’Àustria.

   El mateix any i aprofitant la rebel·lió catalana es va produir un aixecament a Portugal, que proclamà rei el duc de Bragança, emparentat amb l’antiga casa d’Avis que havia regnat abans de l’annexió a la corona hispana (Felip II 1580). El bon govern que hi havia fet Felip II es trencà amb els seus successors, que van intervenir cada cop més en aquell país amb el propòsit d’assimilar-lo a Castella. La rebel·lió, a la qual s’afegiren les colònies portugueses, també donà lloc a una llarga situació de guerra que durà fins al 1652.         

La Guerra dels Trenta Anys ( 1618-1648) i les Paus deWestfàlia i els Pirineus.

    L’arribada al tron de Felip III es va produir després de la  signatura d’uns quants tractats de pau amb Anglaterra i França. Però el problema protestant no havia estat resolt i ben aviat es van reprendre les lluites que havien de desembocar en un enfrontament bèl·lic generalitzat a Europa, per motius religiosos i polítics: la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

    La guerra va començar el 1618 amb la rebel·lió protestant a Bohèmia contra l’Imperi Habsburg austríac. Espanya va anar a auxiliar l’Imperi i els protestants van ser derrotats a la Muntanya Blanca l’any 1620. Però la guerra continuà, i afectà també Flandes on es van obtenir alguns èxits com la rendició de Breda. Poc desprès, el rei de Dinamarca va ajudar als protestants d’Alemanya. També hi va intervenir el rei de Suècia, defensor dels luterans i un gran militar, que va envair el centre de l’Imperi amb els seus exèrcits el 1630. el monarca suec va morir lluitant i el seu exèrcit fou derrotat de manera aclaparadora pels terços espanyols.

   Però la guerra canvià de signe quan França va decidir participar directament en la guerra, el 1635, donant suport als protestants en contra dels seus enemics, Espanya i l’Imperi. Els enfrontaments es van desenvolupar sobretot a Flandes  i al nord de França, amb derrotes franceses però també amb la dels terços espanyols a Rocroi (1643).Els contendents , molt esgotats per una guerra tan llarga i que, a més, havia deixat el centre d’Europa devastat, van començar converses de pau que culminaren en els Tractats deWestfàlia (1648), on es va  acceptar el principi que els interessos dels Estats i la seva pròpia religió  prevaldrien sobre l’Imperi Romano-germànic. L’any 1650 Espanya va reconèixer la independència del nord de Flandes, el qual va passar a denominar-se Províncies Unides d’Holanda, governades per la casa d’Orange.

La monarquia desprès de reconèixer la independència d’Holanda, s’havia retiratde les negociacions per a continuar la guerra amb França, que va mantenir la avantatge (Lens 1648) en un principi. L’any 1652 hi va haver una recuperació espanyola. Però els recursos estaven exhaurits, i l’entrada en el conflicte d’Anglaterra al costat de França (1657) va decidir el conflicte.

 Acabada la guerra amb França, la Corona espanyola intentà recuperar Portugalperò no va ser possible i l’any 1653 l’Estat va entrar en bancarrota de nou. La pauamb França es va pactà el 1659 amb la signatura de la Pau dels Pirineus per la que cedia a França el Rosselló, la Cerdenya, Artois i algunes places flamenquesa més acceptava la presència francesa a Alsàcia. Amb això es confirmava el pas de l’hegemonia continental a França.

Felip V, Ferran VI i Carles III(Llibre)

L’ESPANYA DEL S.XVIII I EL REFORMISME BORBÒNIC.

Introducció:

S. XVIII:  segle de transició entre l’Antic Règim i les idees il·lustrades (liberalisme), revolucions del S.XIX.

Van conviure lo vell i lo nou.

Arribada dels Borbons i per tant de l’absolutisme monàrquic.

Felip V i Ferran VI.... reformes destinades a reorganitzar  i centralitzar l’estat.

Carles III....idees il·lustrades, despotisme il·lustrat.

Elements que perduren  de l’Antic Règim.

Segle XVIII, perduren la societat i  l’economia de l’Antic Règim

Societat:

És estamental, tancada i no dinàmica.

Hi ha tres ordres o estaments, hi ha desigualtat jurídica i inmobilisme. Els privilegiats tenen la terra, no paguen imposts i ocupen els càrrecs públics.      

Són els nobles i l’església. La noblesa són el 5% de la població, són grans  propietaris, senyorius territorials (justícia i rendes). L’església són el 2% de la població i tenen el 40% de les propietats i cobren el delme 1/10 de la collita.

3r estat, no privilegiats, lapagesia, paguen imposts ,rendes i fan feina a les terres dels privilegiats.La burgesia, poc nombrosa només important la seva presència a Barcelona, Cadis, ...Classes populars, presents a les ciutats.

Aquest grup paguen els imposts i rarament participen de càrrecs públics importants.

Economia:

L’agricultura és la base de l’economia del s. XVIII. Els pagesos són el 80%de la població. La riquesa deriva de la terra i de la seva explotació.

Terra : rendes i poder, per tant, la tendència és a conservar la  seva integritat.

“ Manos muertas” són terres de l’església, dels nobles i dels ajuntaments.

Mayorazgos són el conjunts de béns vinculats a un títol, un sol hereu no divisió de béns. Senyorius , grans propietats on administraven justícia i rebien rendes. No hi ha mobilitat econòmica, no hi ha compra - venda de terres.

 Pagesia, no tota està en la mateixa situació, depèn de la localització territorial.

-Nord d’Espanya : Cantàbria, País Basc, Astúries, nord de Castella i Lleó. Petits propietaris

.Resta Espanya : arrendataris però amb diferències territorials.

-Catalunya . Contractes enfiteutic, mateix renda amb els temps el pagès té guanys econòmics i avantatges.

-Galícia i Astúries. Contractes de tres generacions. La manca de terres va fer sorgir el subarrendament.Propietats massa petites per ésser productives. Minifundisme.

-Castella, Andalusia i Extremadura. Arrendaments de poca durada o jornalers. Són els que pateixen les condicions més dures ja que els propietaris pugen les rendes quan volem. També hi ha una gran influència de “La Mesta”.

Altres sectors:

 * Tallers d’artesania, gremis. Control de la producció i de    la creació de nous tallers.

 * Comerç, mercats interiors molt dèbils i poc nombrosos ja que no hi ha excedent.

* Transports, molt mala infraestructura i mala comunicació entre les regions.

*  Mercats sotmesos a la producció agrària d’autoconsum.

Absolutisme:

Evolució monarquia autoritària dels Habsburgs a la monarquia absoluta dels Borbons.

Rei per la gràcia de Déu. Tots els poders en mans del monarca.  

No hi ha institucions que governin juntament amb els monarques, els Borbons centralitzen els poders i centralitzen la vida política i administrativa d’Espanya.

LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1808-1833).

CARLES IV

Carles III mor el 1788, el succeeix el seu fill Carles IV i aquest queda desbordat pels fets de la revolució francesa (1789). Hi ha una gran por a una onada revolucionària i a un protagonisme de les classes populars.

França, reformes radicals, constitució del 1791 i mort a la guillotina de Lluís XVI l’any 1793.

Declaració de guerra a França (1793-1795) i gran derrota espanyola.

Napoleó (1799-1815) en el poder. Política espanyola dubitativa entre la por a França i l’intent de pactar amb ella per evitar noves derrotes.

1792----Carles IV, va confiar el poder a Manuel de Godoy.

Per què el va elegir ? 1r  per una clara desconfiança amb la noblesa de Cort.

                                   2n volia una fidelitat absoluta.

Qui era Godoy ? era una plebeu que mantenia una gran amistat amb el rei i la reina.

Quins problemes van sorgir ?

 1r era odiat per la noblesa i el clere per ésser plebeu  i per les seves reformes.

2n era odiat pels il·lustrats per haver perdut el favor reial.

3r  era odiat per Ferran, el príncep hereu, el veia com un  possible competidor davant el seu pare.

Política de Godoy:

 * Interior: + desamortitzacions dels béns eclesiàstics.

+ reducció de l’activitat i del poder de la Inquisició.

+ promoció de les Societats Econòmiques d’Amics del país.

+ protecció d’artistes i intel·lectuals.

*Exterior:  Aliança amb França. Espanya aliada de França i enfrontada a Anglaterra.

1805.. Trafalgar . Derrota naval franco-espanyola.

1807..  Napoleó té el consentiment d’en Carles IV per així atacar Portugal, aliada d’Anglaterra. Tractat de Fontainebleau. Portugal: repartida entre França, Espanya i Godoy .

EL MOTÍ D’ARANJUEZ ( 18 de març de 1808).

Godoy aconsella als reis que viatgin cap al sud (Aranjuez) davant la possibilitat d’una invasió francesa.

A n’aquesta localitat esclata un motí dirigit per la noblesa, el clere i tots aquells que volien la destitució de Godoy. Volen que Carles IV abdiqui a favor del seu fill Ferran.

Carles IV demana ajuda a Napoleó, vol que l’ajudi a recuperar el tro.

Napoleó els crida a Baiona i tot dos abdiquen a favor d’en Napoleó, aquest tria al seu germà José com a rei d’Espanya amb el nom de José I d’Espanya.

Convoquen les Corts a Baiona per fer una constitució.

Polític de José I

  +  desamortització de les terres de l’església

 +  desvinculació dels mayorazgos i de les terres mortes.

+  fa lleis per acabar amb el feudalisme i els règims senyorials.

Estatut de Baiona

 +  igualtat dels espanyols davant la llei, els impost i l’accés a càrrecs  públics.

 +  abolició de la Inquisició.

 +  reformes dins l’administració.

La resistència popular.

El 2 de maig a Madrid hi ha un alçament espontani durament reprimit per les tropes del general Murat.

L’exemple de Madrid és un exemple per tot el país. La resistència atura l’avanç de les tropes imperials. La població és la que organitza la resistència “ Juntas de Armamento y

Defensa” primers locals, després provincials i finalment es crea: Junta Central  Suprema l’aristocràcia no sap com s’ha d’organitzar ni com actuar.

Punt de vista bèl·lic: l’exèrcit espanyol no pot aturar al francès i el poble s’organitza en guerrilles i setges per aturar el seu avanç.

Llibre pàg. 88       

Forces polítiques.

“Afrancesados”,  són una minoria. Són intel·lectuals , alts funcionaris i l’alta noblesa. Accepten al nou monarca i van participar en el seu govern. Veien en la nova monarquia una garantia de revolució i canvi fora radicalismes. Quan  acaba la revolta són empresonats o s’han d’exiliar.

“Frente Patriótico”, són tots aquells que es van oposar als francesos. No són un bloc homegeni. L’únic que els uneix és el seu odi pels francesos.

+  Clere i noblesa... Volen la tornada de l’absolutisme monàrquic deFerran VII. Defensa de la tradició i del paper de l’església.

+  Il·lustrats...  Floridablanca, Jovellanos i d’altres il·lustrats . Volen  que torni Ferran VII, volen un monarca assessorat per ells amb la introducció de reformes per al país.

+  Liberals... Volen una nova Espanya, una nova monarquia liberal parlamentària amb sobirania nacional, divisió de poders, una constitució, l’abolició dels privilegis i dels gremis.

+  Poble... no tenen una ideologia si no que lluiten contra l’invasor.

LES CORTS DE CADIS.

De  les Juntes locals es passa a les provincials,  d’aquestes a la JUNTA CENTRAL SUPREMA  que es la encarregada de dirigir les accions bèl·liques i les de govern.

A Aranjuez el 25/09/1808 es fa la primera reunió dirigida per Floridablanca i Jovellanos

membres més il·lustres i acorden que Ferran VII és el rei d’Espanya i que assumiran el poder mentre esperen la seva tornada.

Degut a la pressió francesa la Junta abandona Aranjuez i es trasllada a Sevilla i l’any 1810 a Cadis. La Junta no pot controlar la situació i convoca Corts aquest mateix any.

Es fan eleccions i hi haurà una regència de cinc membres que duran a terme les accions de govern.

Les eleccions dels membres de les Corts serà molt difícil degut a la guerra, es tindran que  elegir els seus membres entre la gent que hi ha a la ciutat.

S’ aconseguirà una victòria liberal ja que només hi haurà una cambra únic i sobirania Nacional.         

CORTS .........+ Fan la Constitució i les lleis.

Pàg 90.          + Volen acabar amb l’Antic Règim i ordenar l’Estat amb una forma de

                        govern liberal.

                        + Supressió senyorius, llibertat de treball, anul·lació dels gremis, abolició

                        de la Inquisició, desamortitzacions i reforma agrària.

Constitució de 1812. La Pepa. 

19 de març de 1812, aquesta constitució és un compromís entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes, es reconeix la religió catòlica i els seus drets.

* Declaració dels DRETS dels ciutadans   - impremta.

                                                                    - igualtat davant la llei.

                                                                    - dret a la propietat privada.

* Nació – és el conjunt d’individus del dos Hemisferis (Península i Amèrica).

* Estat – Divisió de poders.

·          Executiu: monarca, exerceix el govern i col·labora en l’elaboració de lleis, està controlat per les Corts. Dret a vet.

·         Legislatiu: Corts, elaboració de lleis i pressupost. Tractats internacionals i  comandament de l’exèrcit.

·         Judicial: Tribunals. Codi únic civil, criminal i comercial.

·         Sufragi Universal masculí indirecte.

·         Estat confessional.

·         Reforma del sistema tributari, de la Hisenda pública. Creació d’un exèrcit nacional amb el servei obligatori. Igualtat jurídica. Llibertat d’impremta( llibres no religiosos).

VOLEN UNA SOCIETAT MODERNA AMB DRETS I GARANTIES.

Tasca legislativa:

·         Supressió de les senyories jurisdiccionals.

·         Les territorials passen a ser prop. Privada.

·         Liquidació dels règims senyorials.

·         Eliminació de les primogenitures.

·         Desamortització de les terres comunals.

·         Abolició de la Inquisició.

·         Llibertat d’impremta.

·         Llibertat de treball.

·         Anul·lació dels gremis.

FERRAN VII. (1814-1833).

La tornada a l’absolutisme (1814-1820)

La guerra i la tornada de Ferran VII no va permetre la implantació de les lleis i de la constitució i es va tronar a l’absolutisme.

A finals de 1813 (Tractat de Valençay) Napoleó reconeix a Ferran VII com a rei i abandona el país.

La tornada a Ferran VII planteja una problema: Com integrar un rei absolut al nou estat liberal ?

Liberals.... dubten de la bona voluntat del rei cap al jurament de la constitució. Volen que vagi tot  d’una a Madrid i juri la constitució. El rei no es vol enfrontar als liberals i accepta la constitució.

Absolutistes... la noblesa i el clere veuen la seva gran oportunitat per tornar a l’Antic Règim. S’organitzen ràpidament “ Manifest dels perses” i mobilitzen el poble ( adhesió al monarca) el “desitjat”.

Ferran VII quan veu la poca influència i poder dels lliberals  romp la promeses que els va fer i quan arriba a Espanya pega un cop d‘Estat i edita un Reial Decret 04/05/1814 declarant nuls i sense efecte la constitució i les lleis de Cadis.

Es torna a l’absolutisme i els lliberals són detinguts, assassinats o s’han d’exiliar.

Ferran VII torna instaurar les institucions, els règims senyorials i la Inquisició.

Al continent europeu l’ambient és favorable al rei espanyol, Napoleó ha estat derrotat i s’ha instaurat la Restauració de totes les monarquies absolutes europees “Congrés de Viena” i la “Santa Aliança”.

Internament el rei i els seus governs són incapaços de reconstruir el país : destrosses de la guerra, agricultura desfeta, comerç paralitzat, bancarrota de les finances i moviments d’independència a les colònies americanes.

Oposició al govern de Ferran VII .

                                   *    Burgesia.

*    Classe mitjana de les ciutats que són lliberals.

*    Pagesia, no volen tornar a pagar les rendes ni tributs als senyors.

*    Exèrcit, els caps de les guerrilles s’han integrat a l’exèrcit reial i formen un nucli liberal partidari de les reformes.

Forta repressió per part del govern als intents de canvi, aixecaments militars lliberals, revoltes a les ciutats i al camp (1814-1820).

Trienni Liberal (1820-1823).

01/01/1820 el coronel Riego fa una revolta i proclama per tot Andalusia la constitució de 1812. VIVA LA PEPA. 

Triomf degut a la passivitat de l’exèrcit, a l’activitat a les ciutats dels lliberals i a la neutralitat dels pagesos. Ferran VII signa la constitució i proclama un nou govern, convoca les Corts (liberals) i decreta una amnistia.                                                

Reformes del nou govern:

* Llibertat d’indústria.

* Abolició dels gremis.

* Supressió senyorius jurisdiccionals.

* Venta de terres dels monestirs.

* Reforma fiscal.

* Codi penal (reforma).

* Reforma del funcionament de l’exèrcit.

* Volen acabar amb el feudalisme. La terra serà ara una mercaderia, compra/venda.

Volen liberalitzar la indústria i el comerç creant una burgesia important (comercial i industrial). Lliurecanvisme.

Modernització de l’administració i la política. Van crear les Milícies Nacionalsper garantir l’ordre i la constitució.

Oposició als lliberals: 

+  Ferran VII, contrari a totes aquestes reformes, va exercir el dret a vet de  totes les lleis que va poder i va demanar ajuda a  la Sta. Aliança.

+  Camperols, oposició d’un important grup. Cap de les lleis fetes compleixen les aspiracions camperoles (propietat de la terres o la rebaixa dels impost). No hi ha règim senyorials si nous senyors, ara les rendes es paguen en diners i els camperols han de  vendre part de les seves collites per aconseguir diners i això és difícil amb l’autoconsum.

+  Noblesa i clere, perjudicades per les reformes i van promoure aixecaments. 1822, partides absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia. 1823, regència absolutista a la Seu d’Urgell.

+  Lliberals, divisió en dos grups: els moderats partidaris de fer reformes però amb prudència, no volen enfrontaments amb el rei i els exaltats o radicals que volen accelerar les reformes i és necessari enfrontar-se al rei. Confien amb el suport dels sectors liberals de les ciutats, d’una part de l’exèrcit i dels intel·lectuals i de la premsa.                                                          

La dècada ominosa.( 1823-1833)                                                                                                                                                               

Pàg.94-95.

LA CONFIGURACIÓ DE L’ESTAT LIBERAL. ( 1833-1874)

Europa occidental i Espanya (1833-1868), procés de consolidació del liberalisme polític i econòmic. Es produeix  canvi dins l’estructura de l’Estat.

Executiu......... Monarquia constitucional parlamentària.

Propietat........ De feudal a propietat privada capitalista sotmesa a la llei de la compra i demanda. Hi ha llibertat de contractació, d’indústria i de comerç.

Societat.........  Burgesia agrària : noblesa terratinent i burgesia financera.

Sufragi censatari i Sobirania Nacional.

Espanya 

·         Guerres carlistes que enfronten la concepció d’una Espanya tradicional amb la nova Espanya lliberal.

·         Enfrontament dels partits polítics (progressisme i moderantisme).

·         Aixecaments populars i militars.

·         1868. Revolució de la Gloriosa. Isabel II perd la corona i es produeixen reformes socials i polítiques. Espanya camina cap a una concepció democràtica impulsada per la burgesia i els sectors populars.

·         1874. Cop d’Estat de Martínez Campos i retorn dels Borbons.

La Primera Guerra Carlista (1833-1839).

1833...grups favorables a l’absolutisme no accepten a Isabel II com a legítima  reina i hereva del seu pare Ferran VII, es van, per tant, aixecar conta la regent Maria Cristina de Borbó, mare de Isabel, i proclamen com a rei vertader a Carles Maria Isidre, germà de Ferran.

Esclata una guerra civil a les regions de País Basc, Navarra,Catalunya, Aragó i València fidels a Carles.

Qui són els carlistes?

 Són tradicionalistes i contraris  als lliberals. Estan formats per la noblesa rural, una part important del clero i els camperols (petits propietaris, artesans i arrendataris enfitèutics. Veuen en desconfiança les reformes lliberals (hisenda, justícia, separació Estat i Església i la abolició del furs).

Són defensors de        * Monarquia tradicional

* Defensen l’Església catòlica i el seu paper d’influència dins l’Estat.

* Defensen els furs.

* Defensen una societat arcaica i conservadora.

------------------------------- “  DIOS, PATRIA Y FUEROS”--------------------------------                                                             

Qui són els defensors d’Isabel II?

Pertanyen a l’alta aristocràcia, a la jerarquia eclesiàstica (grups fidels a la voluntat de Ferran VII), funcionaris i liberals moderats que veuen en la monarquia isabelina una oportunitat de fer una passa cap al sistema liberal però evitant les convulsions d’una revolta popular.

La guerra, no obstant, obliga a ampliar la base social del suport a la Regent i obliga a n’aquesta a acceptar les reformes del liberalisme més progressista (classes populars de les ciutats i classes mitjanes il·lustrades).

Aquesta guerra és no només un enfrontament armat (1833-1839) si no també social i perdurarà durant tot el s. XIX.

La guerra (1833-1839).            

Aixecament de partides carlistes al País Basc i Navarra (zones rurals). Les ciutats es van mantenir fidels a Isabel (Bilbao, Sant Sebastià, Vitòria, Pamplona).

Els carlistes no tenen un exèrcit regular i actuen en guerrilles, davant la vacil·lació del govern i la tardança en enviar tropes els carlistes dirigits per el Gral. Zumalacárregui formen una partida de 25.000 homes. Per una altra banda el Gral. Cabrera agruparà les partides d’Aragó i Catalunya i s’unirà a les partides del nord. Carles entra a Espanya i es posa al cap davant del seu exèrcit i es dirigeix a Madrid, degut a la resistència de la capital s’agrupen cap al nord.

Els dos bàndols reben suport internacional, els carlistes de les potències absolutistes d’Àustria, Alemanya i Rússia i els isabelins de França, Anglaterra i Portugal.

L’any 1835 el màxim dirigent carlista, Zumalacárregui mor durant el setge a Bilbao hi això provocarà una forta reacció liberal dirigida  pel Gral. Espartero que posarà fi al setge de la ciutat l’any 1836.

A partir d’aquest moment es produirà una divisió dins les files carlistes (1837-1839) amb els transacionistes , Gral. Maroto ,que volen arribar a un acord i els intransigents, Gral. Cabrera,  que volen continuar la guerra..        

L’any 1839, el Gral. Maroto signa el Conveni de Bergara amb el Gral. Espartero i es dóna per acabada la primera  guerra carlista encara que el Gral. Cabrera no es va rendir i   va continuar la lluita a la zona del Maestrazgo fins l’any 1840.Al Conveni de Bergara es va acordar que es mantindrien els furs de País Basc i Navarra i que els oficials de l’exèrcit carlista ingressarien a les files de l’exèrcit regular.

ISABEL II ( 1833-1868).

La implantació del liberalisme. El període progressista.

L’Estat espanyol es va anar transformant de mica en mica d’un estat absolutista en un estat lliberal.

L’Estatut Reial 1834 . La guerra va accelerar el procés revolucionari liberal i els isabelins van haver de cercar el suport de la base social liberal,  van haver d’adaptar la seva concepció d’estat a la d’aquest, per tant,  es va formar una monarquia constitucional capaç d’unir als absolutistes moderats amb els lliberals.

Es va produir un gran esforç per acostar-se als lliberals i Martínez de la Rosa fou l’encarregat de fer l’Estatut, en aquest es garanteixen certs drets i llibertats però encara no accepta la Sobirania Nacional ni la Divisió de poders. Les Corts no poden fer lleis sense l’aprovació reial.        

És un liberalisme censitari , es pot limitar el poder absolut però només un parlament format pels sectors “responsables” de la societat.

Les reformes foren insuficients hi ha grups que donen el seu suport a la reina Isabel però creuen que s’ha de fer més per implantar el liberalisme a Espanya. Es produirà una separació dins el liberalisme espanyol : “doceañistas” o moderats i els exaltats o progressistes .

La corona i els antics privilegiats seran  partidaris dels liberals   moderats però els esdeveniments  de la guerra els obligarà a cercar un suport més gran  i recórrer als sectors progressistes que demanaran reformes més grans a canvi del suport popular i financer.

Els progressistes tenen el seu poder en el domini de les masses populars i la seva forta influència dins les Milícies Nacionals i les Juntes Revolucionàries.

L’any 1835, utilitzant  les Milícies i les Juntes protagonitzen nombroses revoltes a les d’Andalusia, a Barcelona i a Madrid.

Què demanen les Juntes?       *  Reunió de les Corts.

*  Llibertat de premsa.

                                               *  Nova llei electoral.

                                               *  Extinció del clere secular.

                                               *  Reorganització de les Milícies

                                               *  Una lleva de 200.000 homes per fer front als carlistes.

Davant la situació Maria Cristina anomena a Mendizábal membre de seu govern. Aquest iniciarà tot un seguit de reformes que crearan dificultats però la més problemàtica serà la que decreta la desamortització dels béns eclesiàstics, la finalitat de la  qual era aconseguir recursos financers per així poder aturar als carlistes. El clere i la noblesa fan pressió i demanen  a la regent la destitució de Mendizábal,, la regent destitueix a n’aquest l’estiu del 1836.          

Això provocarà grans revoltes a les ciutats i aixecaments militars demanant ja un estat constitucional i una societat i  economia liberal.L’aixecament liberal de La Granja fa que la regent torni a acceptar la presència dels progressistes i Mendizábal en el govern i la implantació de “La PePa”.

Les reformes progressistes.

09/1835 a 05/1836   Mendizábal és el president del govern.

08/1936 fins 1837            “          és el Ministre d’Hisenda.

Les reformes dutes a terme pretenen la destrucció i desmantelació de l’Antic Règim, de les seves institucions i volen la implantació d’un estat lliberal, constitucional i d’una monarquia parlamentària.

Drets a la propietat i reforma agrària trets més capdavanters de la seva política. La propietat privada serà una de les màximes i es podrà disposar lliurament de la propietat.

Reformes: 

1r  Dissolució del règim senyorial. (26/08/1837). Els senyors perden el seu poder judicial però conserven com a seves les terres que els pagesos no poden acreditar com a seves (arrendadors). Els antics senyors seran ara els propietaris de les terres.

2n  Desvinculació. Supressió dels mayorazgos, fideicomisos,... Lliure venda de les terres.

3r   Desamortització. El seu objectiu és tenir recursos econòmics per part del’Estat, venda dels béns de l’Església i Ajuntaments. 1836, dissolució de les ordres religioses excepte les dedicades a l’ensenyament i hospitals i incautació dels seus béns per part de l’Estat. Béns i terres reprivatitzades en subhasta pública. La compra es fa en diners o amb títols de Deuta Pública. Els seu objectius fou poder continuar la lluita contra els carlistes, recuperar el dèficit públic i crear una àmplia base de propietaris fidels als lliberal (classe mitja).

Llibre de text. Mesures per aconseguir una economia lliberal. Pàg. 110        

La Constitució del 1837 (08/06/1837).

És una síntesis entre l’ideari moderat i el progressista.

Idees moderades........... *  La Corona té un paper moderador.

                                       *  Hi ha una segona cambra, el Senat, més conservadora.

                                       *  La Corona té més poder ( vet, pot anomenar i destituir els

                                           ministres.

*  Sistema electoral censatari ( 2%-4% població).

Idees progressistes......... *  Divisió de poders.

    *  Declaració de Drets...  llibertat de premsa.

llibertat d’opinió.

                                             Llibertat d’associació.

    *  Sobirania Nacional.

    *  No confessionalitat de l’Estat

 La regència d’Espartero (1841-1843).

El setembre del 1837 es produeix la victòria dels moderats i la  formació d’un govern moderat. Van intentar desvirtuar els punts legals més progressistes i democràtics de la constitució i de les mesures preses pel govern anterior.

1840............* llei electoral més restringida.

                    * van limitar la llibertat d’impremta.

* llei d’Ajuntaments. La corona elegeix els batlles de les capitals de

                        província.

* van fer lleis per tornar les terres a l’església.

                    * projecte de llei per tornar a implantar el delme.

La regent dóna el seu suport als moderats cosa que l’enfronta als progressistes. Hi ha moviments revolucionaris i això provoca la dimissió de Maria Cristina ja que aquesta no està disposta a tornar a pactar i governar amb els progressistes. Ara es té que cercar un nou regent i aquest serà el gral. Espartero.

La  seva regència comença l’any 1841 i estarà marcada per un fort autoritarisme, no va ésser capaç de col·laborar amb les Corts, l’any 1842 van obrir el mercat espanyol al cotó anglès  lo que va amenaçar greument la indústria catalana.

A Barcelona hi ha revoltes promogudes per la burgesia i les classes populars, Espartero  ordena  a les tropes bombardejar la ciutat.

Les conspiracions dels moderats encapçalats per Narváez i O’Donnell aconseguiran la fuita d’Espartero a Anglaterra. Les Corts declaren la majoria d’edat d’Isabel i la proclamen reina als tretze anys.

El període moderat ( 1843-1868).

Quan cau Espartero els moderats tindran el suport de la Corona i van reprimir tots els intents de revolta dels progressistes, van desarmar la Milícia Nacional i van restaurar la Llei d’Ajuntaments de 1840.

A les eleccions de 1844 els moderats obtenen un clara majoria i anomenen cap de govern al gral. Narváez. A partir d’ara hi haurà un clar predomini social, econòmic i polític  de la burgesia terratinent (noblesa + alta burgesia). Volen protegir el seu poder dels absolutistes (carlistes) i de les classes populars. Per això no van dubtar en limitar les llibertats individuals en “aras” de l’ordre i la propietat privada.

El liberalisme conservador va consolidà i reforçar l’Estat lliberal per protegir els interessos del nou grup social dirigent les anomenades “classes respectables”, només un 1% tenia dret a vot. Tenen el suport de la Corona i de l’exèrcit.

La Constitució del 1845.

*  Sobirania compartida, la corona té però més poder que les corts. Corona + poderexecutiu  i Corts – poder legislatiu.

*  Església. La religió catòlica és exclusiva i única.

*  Ajuntaments, les diputacions estaran sotmeses al poder central.

*  Supressió de les Milícies Nacionals.

*  Restricció del vot (1,1%).     

*  Senat elegit pel monarca , estarà format per personalitats fidels a la reina.

*  Declaració de Drets (1837) però poden ésser regulats per llei.

*  Gran poder per part de la corona ja que pot triar els ministre, dissoldre les Corts , el

    Senat i els ajuntaments.

Volen  tornar a guanyar-se l’Església i signen el Concordat de la Santa Seu , també tornen enrera les desamortitzacions, els tornen tot el que encara no està venut i l’estat mantindrà el culte i el clero.

L’Església donarà el seu suport a la Reina Isabel II.

La construcció de l’Estat lliberal     

La construcció es farà damunt dues fites : la centralització i la uniformització.

·         Hisenda...... reforma fiscal i de la Hisenda Pública (1845). Tot estarà centralitzat a Madrid.

·         Codi penal......(1851) es pretén unificar i racionalitzar tot el conjunt de lleis anteriors.

·         Administració......centralització, més poder als governs civils i militars. Els Ajuntaments “Llei d’administració Local” 1845, els batlles de ciutats de + de 2000 habitants i les capitals de província seran elegits per la corona, els governadors civils triaran els altres. Tot això estarà controlat des de Madrid pel Ministeri de Govern. Només es respectaran certs aspectes dels “drets forals” no els legislatius ni judicials.

·         Ensenyament......tot en mans de l’Estat central. Regulat per un sistema d’instrucció pública, els nivells ensenyament i els plans d’estudi.

·         Mesures......sistema mètric decimal.

·         Guardia Civil......eliminades les Milícies es crearà aquest organisme amb finalitats civils però amb estructura militar. Mantindrà l’ordre públic i la propietat privada sobre tot a les zones rurals.

Oposició al sistema :  1a dècada (1844-1854). La corona exercirà un gran control del poder executiu damunt les Corts. No hi ha vida política a les Corts si no a la Cort “camarilla”. Sufragi censitari (1,1%) de la població amb dret a vot. Eliminaran així qualsevol oposició parlamentària.

Els grups opositors seran els carlistes (1848-1849), aixecaments a Catalunya i el Partit demòcrata cada cop més actiu i enfrontat a Isabel II.          

L’any 1854 hi ha un intent de reformar la constitució per així donar encara més poder a la Corona, el juny hi ha un aixecament a Vicálvaro (progressistes i moderats), el cap militar de l’aixecament serà O’Donnell.

“Manifest de Manzanares”

 * compliment de la constitució del 1845.                            

* reforma de la llei electoral.

* reducció dels imposts.

* restitució de les Milícies Nacionals.

El juliol les revoltes provocaran que la reina demani al Gral. Espartero que sigui el President i a O’Donnell el Ministre de Guerra.

El Bienni progressista (1854-1856).

Les primeres mesures seran l’intent de tornar a instaurar la constitució del 1837, es restituir les Milícies Nacionals, anul·lació de la Llei d’Administració Local 1845 i la implantació d’un model progressista d’elecció, nou projecte constitucional (1856).

Què fan ? Iniciaran una reforma econòmica per defensar els interessos de la burgesia i de les classes mitjanes.

·         Desamortitzacions de Madoz : els béns de l’Estat, de l’Església, de les ordres militars, de les cofradies, de les institucions benèfiques, dels ajuntaments,... es posaran en venda per subhasta més terres que en la desamortització del 1837. Què es vol ? més recursos per la Hisenda Pública i més inversions pel ferrocarril.

·         “ Llei General de Ferrocarrils” 1855. Es pretén modernitzar el país.

La mala situació del país provocarà una greu inestabilitat, la pujada dels preus dels cereals degut a males collites i l’aixecament obrer de Barcelona de l’any 1855 exigint la reducció de les quintes, la millora salarial i la reducció de la jornada de treball obligaran al govern a fer la “Llei del Treball” on es regularan una sèrie de millores laborals i la formació d’associacions obreres.

L’any 1856 hi ha aixecaments al camp i a diverses ciutats, s’assaltaran finques i fàbriques. Espartero dimiteix i Isabel II anomena cap de govern a O’Donnell i aquest  farà una dura repressió.     

Crisi del moderantisme (1856-1868). 

O’Donnell presidirà un règim moderat amb una alternança de lliberals moderats i unionistes.

Es poden distingir dues etapes:

1a Etapa (1856-1868)......govern controlat per O’Donnell i Narváez ( Partit Unionista Liberal), les seves característiques seran :

* estabilitat política i tornada alconservadurisme.

* constitució del 1845.

* aturada de les desamortitzacions.               

* anul·lació de la llibertat d’impremta.

* política exterior molt activa i agressiva.Forta presència per Indoxina (1858-1863),Mèxic (1862), Nord d’Àfrica ( Marroc iCeuta). Es vol fomentar el patriotisme per  així llevar pressió a l’interior.

2a Etapa (1863-1868)......tensions i oposició dels progressistes, demòcrates i republicans i greu crisi econòmica agreujada per la guerra civil americana. Dimissió d’en O’Donnell i formació d’un nou govern moderat marcat per l’autoritarisme i la repressió.

ISABEL II (PP).

1833…Ferran VII deixa en el testament un consell de govern per assessora a la Regent.El Consell estarà presidit per Cea Bermúdez  i format per una majoria d’absolutistes. Només fan una reforma, Espanya quedarà dividida en 49 províncies.

L’expansió dels carlins fan perillar el govern i la regent accepta governar amb els liberals moderats.

1834…Fco. Martínez de la Rosa (doceañista). Estatut Reial. Es garanteixen certs drets i llibertats però no hi ha ni Sobirania Nacionalni divisió de poders. Les Corts no poden fer aprovar lleis sense l’aprovació reial.

1835…Revoltes a Madrid, Barcelona i Andalusia. Juntes revolucionàries i Milícies Nacionals. Peticions de les Juntes revolucionàries:

•          Reunió a Corts.

•          Llibertat de premsa.

•          Nova llei electoral.

•          Extinció del clere secular.

•          Reorganització de les Milícies.

•          Lleva de 200.000 homes.

Setembre 1835 …Mendizábal president del govern ( progressista). Durà a terme desamortitzacions de terres del clere per aconseguir capital per fer front als carlins. La Regent el fa dimitir per la  pressió dels grups de privilegiats.

Agost 1836 …La Granja. Demanen el restabliment de La Pepa. La regent torna a anomenar president a un progressista, Calatrava.

Agost 1836-finals 1837 …Desmantellament de l’Antic Règim i implantació del sistema liberal i constitucional i monarquia parlamentària.

Mendizábal, ministre d’Hisenda, el dret a la propietat i la reforma agrària trets més capdavanters de la seva política. La propietat privada serà una de les màximes i es podrà disposar lliurament de la propietat.

Reformes:

 *  Dissolució dels règims senyorials. Drets jurisdiccionals.

* Desvinculació. Supressió dels mayorazgos, lliure venda de les terres.

*  Desamortitzacions.

Mesures legislatives: lliure funcionament del mercat, abolició de la Mesta, abolició dels gremis, llibertat d’indústria, abolició del delme,…

Constitució 1837

progressista :

* Sobirania Nacional.

* Declaració de Drets.

* Divisió de poders.

* Aconfessionalitat de l’Estat.

* Sufragi censatari.

moderat :

* Dues cambres ( Congrès i Senat)

*  Poders amplis a la Corona.

*  Finançament del  culte catòlic.

Altres lleis:  Lei d’impremta, llei electoral, …

Octubre 1837- desembre 1840 …Eleccions i triomf dels moderats.

Volen desvirtuar la Constitució del 1837. El 1840 preparen una llei electoral més restrictiva, limiten la llibertat d’impremta i preparen una Llei d’Ajuntaments. Tornen també els béns expropiats a l’església i fan un projecte per restablir el delme.                             

 Els moviments insurreccionals fan dimitir la regent i es proclamarà nou regent al Gral. Espartero.

El Regent incapaç de cooperar amb les Corts, de cada cop es revolta més d’un grup d’adeptes ”camarilla” que li van restant suport progressista. Governarà d’una forma autoritària.

1842 política aranzelària que provoca greus protestes a Barcelona. Bombardeig de la ciutat. 

Conspiracions dels Grals. Nárvaez i O’Donnell. Isabel II, reina als tretze anys.

Eleccions 1844… President Gral. Nárvaez i govern de les classes responsables de la societat.

Forta repressió i predomini de la burgesia terratinent. Pilars del nou govern la Corona i l’exèrcit.

Constitució 1845

* Sobirania conjunta o compartida.

* + poder de l’executiu ( reina).

* -  poder del legislatiu ( Corts).

* restricció dret a vot.( 1%)

* Senat, no electiu sino designat per la reina.

* supressió de les Milícies.

* Llei d’ajuntaments.

* confessionalitat catòlica de l’Estat.

* limitació dels drets ( impremta, reunió,…) 

Política dirigida a centralitzar, uniformitzar i jerarquitzar l’ Estat. 

Mesures :

* Creació de la Guardia Civil. ( 1844)

* Codi civil  i Codi Penal únic.( racionalitzar-lo)( 1848)

* Mesures sistema mètric decimal.

* Llei Moyano.

* Reforma fiscal (augment ingressos hisenda, centralització).

* Reforma de l’administració pública. ( accés funcionaris).

* Administració territorial.( governadors i diputacions).

* Llei d’administració local (1845) (elecció batles)*.

* Navarra i País Basc, drets foral.

Concordat Santa Seu (1851) Suspensió de la venta dels béns de l’Església i devolució dels no venuts.

La Santa Seu reconeix el regnat d’Isabel II, a canvi l’Estat es compromet al manteniment de l’Església espanyola ( culte i clero), àmplies competències en educació, restabliment de les ordres regulars, religió oficial.

Crisi del govern moderat.

* “ Política de Corte y no de Cortes” camarilla.

* Dictadura tecnocràtica. Decrets, suspensió indefinida de les Corts ( menyspreu al parlamentarisme i al sufragi).

* Descomposició interna del partit moderat, (Gral. O’Donnell, Unió Liberal). 

Juny 1854… Aixecament de Vicálvaro, Manifest del manzanares:

* compliment de la constitució del 1845.

* reforma de la Llei electoral.

* reducció d’imposts.

* restitució Milícies Nacionals.

Presidència del Gral. Espartero i Ministre de Guerra, Gral o’Donnell.

* Restitució del progressisme, Llei municipal i restitució Mílicies.

* Constitució 1856… llibertat de culte, elecció del Senat,

* Reformes econòmiques: * Llei desamortitzacions ( Madoz).

 * Llei Gral de Ferrocarril (1855)

* reforestació, telègraf, carreteres, mineria, societats per accions,   banca,…

Vagues obreres, 1a vaga general a Barcelona , les seves peticions eren reducció dels consums, abolició quintes, millora dels salaris, reducció jornada. Assalts i crema de fàbriques.

Aixecament pagès, assalt i crema de finques.

Llei de Treball, permet l’associació obrera.

Conflictivitat social i discrepàncies dintre de la coalició governamental     ( unionistes i demòcrates).

1856… El Gral. Espartero va presentar la seva dimissió ja que es negava a una repressió violenta dels moviments obrers i la reina anomena president a O’Donnell que va dur  terme una forta repressió.

•          Govern dels unionistes ( 1856-1863).

Presidència del gral. O’Donnell, projecte moderat i algunes propostes progressistes ( limitacions poders corona i desamortitzacions béns civils).

Trets del govern:

* estabilitat política interior, prosperitat econòmica.

* revitalització del parlamentarisme.

* minoria opositora.

* política exterior activa: * expedició a Indoxina.

  * intervenció a Mèxic.

                                          * campanyes militars a Marroc.

A partir de l’any 1863 hi ha una ruptura de la coalició i una sèrie de governs inestables. O’Donnell perd el suport de la corona i dels moderats. Presenta llavors la dimissió i la corona entrega el govern als moderats.  

Govern moderats (1863-1868)

Presidència de Narváez i retorn al moderantisme. Govern basat en l’autoritarisme, al marge de les Corts i de les forces polítiques. El govern realitza una forta repressió sobre l’oposició.

Els progressistes demanaran el suport dels demòcrates i tornaran a sorgir aixecaments i pronunciaments a les principals ciutats.

1866… sublevació dels sergents del “cuartel de San Gil”( adhesió dels progressistes i demòcrates), aixecaments a Madrid. La forta repressió a la que són sotmesos els sergents provoca que una part dels unionistes es posin en contra del govern, O’Donnell surt cap a l’exili a Gran Bretanya.

Tota la situació es complica molt arrel  de la crisi de subsistència que s’inicia l’any 1866, augment de preus i del malestar del poble.       PACTE D’OSTENDE

La Revolució del 1868: La Gloriosa. El Sexenni democràtic. (1868-1874).

                        Impopularitat dels moderats   

      1868          Impopularitat de la Reina Isabel II.      

                        Crisi econòmica.

                                                          

                                   Tot això fa confluir els interessos de diferents

                                    Partits polítics, socials i econòmics marginats

                                    del sistema moderat, de la camarilla.

                                    El que volen tots aquest grups és una renova-

                                    ció democràtica i una recuperació econòmica.

Causes : 

* Crisi financera. La inversió ferroviària no va ésser rentable. Hi ha pocrendiment , tot això va provocar que les accions caiguessin, també lescotitzacions en Deuta Públic.

* Crisi industrial. A Catalunya la Guerra de Secessió americana (1861-1865)va provocar la interrupció de l’exportació de cotó, es va produir una alçada espectacular dels preus i una baixada de la demanda. Tot això provoca el tancament de fàbriques i un fort increment de  l’atur.

* Crisi de subsistència agrària. Augment dels preus dels cereals (1866-1868).     A Madrid el preu del blat puja un 100%.

Grups opositors:

 * grans negociants, volen que l’estat prengui mesures per salvar les  seves inversions en Borsa.

* industrials, volen el proteccionisme.  

* obrers i pagesos, volen millorar la seva situació.    

La revolta dels Sargents del ” Cuartel de San Gil”. Va ésser durament reprimida (1866). O’Donnell va dimitir per ordres d’Isabel II. El van succeir Narváez i González Bravo que van governar per decret, no escolten al país

Agost 1866 ......Pacte d’Ostende, signat per progressistes i demòcrates.

                          Bases mínimes de l’acció revolucionària :

·         Pacte antiisabeli.

·         Govern : Monarquia o república? El tipus de govern serà elegit per les Corts constituents per Sufragi Universal mas.

Els progressistes (Prim) no volen el Sufragi Universal en els seus idearis però l’accepten per així eliminar els moderats. No parlen d’enderrocar la reina però aconsegueixen aplaçar la decisió per méstard.

Els demòcrates (1849) volen el Sufragi Universal i una república però també decideixen aplaçar la decisió.

Els unionistes, després de la mort d’en O’Donnell el novembre de 1867entren dins el pacte. Amb aquest fet la reina va quedar sense el suport de gran part de l’exèrcit.    

 El govern provisional.

El dirigiran Serrano i Prim (unionistes i progressistes). Realitzaran un seguit de mesures i reformes :  * llibertat d’impremta.

                    * dret de reunió i associació.

                    * Sufragi Universal masculí.

                    * reformes de l’ensenyament.

                    * democratització dels Ajuntaments i les Diputacions.

                    * llibertat dels fills d’esclaus (colònies).

Realitzen una convocatòria a Corts Constituents amb Sufragi universal per majors de 25 anys. La victòria serà per a la coalició Prim-Serrano i un petit sector de demòcrates, també hi haurà unes minories polítiques : carlistes, moderats i republicans.

La constitució de 1869.

Té un caràcter clarament liberal democràtica amb una àmplia declaració de drets i llibertats.

·         Sobirania nacional.

·         Declaració de Drets individuals ... - llibertat de residència.

  - ensenyament.

                                                                                                - culte

                                                                                                - inviolabilitat del correu.

·         Rei ...tindrà el poder executiu i la facultat de dissoldre les Corts. Però només té poder a través del seus Ministres que fan les lleis a les Corts, el rei les promulga i sanciona.

·         Poder judicial...independent dels altres poders . Oposicions.

·         Poder legislatiu... Corts.

Política econòmica.

Nova orientació , volen donar una legislació que ajudi a  la burgesia i volen  entra dins el capitalisme europeu incorporant el lliurecanvisme i deixant entra capital europeu.

Què és pretén? afavorir la competència i la lliure iniciativa.

Creen la pesseta com a unitat monetària.

Quin problema tenen? la mala situació de la Hisenda Pública per a solucionar-la fan la venta o concessió de l’explotació minera.

El juliol del 1869 fan la liberalització dels intercanvis i es posa fi a la tradicional política proteccionista.

Frustracions populars.

La monarquia envers de la república. La constitució del 1869 on es decreta la llibertat de culte però no es retira el culte catòlic i el model socio-econòmic unit als interessos de la burgesia fan que el poble es senti traït i no representat per el nou govern.

Els republicans cada cop estan més descontents i es van fent grups més radicals. Entren els internacionalismes (marxistes i anarquistes).

      1a AIT (1864)                                2a AIT (1889)                           PSOE (1879)

Amadeu I de Savoia. (1870-1873). 

Va regnar del 30/12/1870 al 10/02/1873.

Problemàtica:      * Carlisme (1872). Aixecaments armats al País Basc, Navarra i

                               Catalunya. No és un perill immediat però constant.

                            *  Cuba. La Guerra del 10 anys 1868.

La Primera República espanyola (1873-1874).

Les Corts tindran la sobirania i convoquen votacions proclamant la república el 11 de febrer de 1873 per una gran majoria de vots.

Com pot ser que una cambra monàrquica implanti una república ? l’explicació només la tindrem en la perfecta planificació dels monàrquics per guanyar temps per la tornada dels Borbons (Alfons XII).

La República, partidaris del Partit Demòcrata Republicà Federal (Francesc Pi i Margall), aquest és un partit que neix de l’ escissió del Partit Demòcrata (1868). La seva base social està representant per la petita burgesia i per una part de la classe obrera i camperola, aquests darrers van passar amb els temps cap als postulats anarquistes i socialistes.

Va defensar ? 

*  la república com a forma de govern.

*  pactes entre les diferents regions que formen la nació (Nou Estat).        

*  Estat laic.

*  drets democràtics.

*  intervenció de l’Estat dins la regulació dels drets obrers.

Entusiasme al carrer ,van ocupar les corporacions municipals i van constituir Juntes Revolucionàries. Hi ha revoltes que volen l’abolició dels consums i de les quintes.

Els dirigents volen mantenir l’ordre i el respecta a la legislació vigent i fan dissoldre les Juntes i reprimeixen les revoltes 

Es convoquen eleccions i hi ha un triomf dels republicans però amb una abstenció del 60%. El 01/06/1873 es fa un projecte de nova constitució on queda establert la República Federal. Hi haurà una federació on el poder el tenen les institucions autònomes (municipi, regió i nació) i Espanya estarà organitzada en quinze estats federals més Cuba i Puerto Rico.

Problemes ?  

* carlistes.

*  Cuba. 

*  Moviments cantonalistes.

Pi i Margall dimiteix quan no vol reprimir militarment el moviment cantonalista.

Salmeron accepta l’acció militar contra els cantonalistes però no pot firmar les penes de mort dictades per les autoritats militars i també dimiteix.

Castelar és el representant més conservador dels republicans, ell signa les penes de mort i serà el seu sector el més minoritari dins el Parlament, llavors suspèn les sessions i governa de forma autoritària amb l’ajut dels militars.

El 03/01/1874, cau el govern de Castelar , es vol implantar un govern de centre-esquerra i el Gral. Pavia heu va evitar ocupant el Parlament amb l’ajut de la Guàrdia Civil. El govern el formaran els unionistes i els progressistes (Serrano).

El 29/12/1874, pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunto i proclamació d’Alfons XII com  a rei d’Espanya. Manifest de Sandhurst : implantació d’un règim monàrquic conservador i catòlic, defensa de l’ordre social i pretenen garantir el sistema lliberal.

La Revolució del 1868: La Gloriosa. El Sexenni democràtic. (1868-1874) (PP).

CAUSES DE LA REVOLUCIÓ.

A partir de l’any 1866 hi ha una greu crisi econòmica que afectarà de ple a la ja feble estructura política espanyola. La crisi afectarà a tots els àmbits: el financer, l’industrial i el de subsistència.   

* Crisi financera: baixada dels valors de les accions ( ferrocarrils). La construcció de la xarxa ferroviària va suposar una forta inversió en Borsa, els rendiments, no obstant, no foren els esperats. Espanya paga car el seu poc desenvolupament industrial i a seva poca demanda interna.  

* Crisi industrial: indústria tèxtil sobretot a Catalunya ( Guerra de Secessió americana). El cotó augmentarà molt el seu preu i molts de petits industrials catalans tindran de tancar provocant un augment d’atur.

* Crisi de subsistència: disminució del blat i augment del preu. Puja el preu del pa i dels productes bàsics. La combinació de la crisi de subsistència i de la industrial provocà una forta violència social (camp i ciutat).  

*Crisi política: gran part de la població espanyola tenia motius per estar en contra del govern isabelí: els inversors en Borsa volen mesures per salvar les seves inversions, els industrials el proteccionisme, els obrers i pagesos denuncien la seva misèria.

L’any 1866 desprès de la revolta de sergents de la Caserna de San Gil, O’Donell va ser separat del govern.

Els progressistes, dirigits per Prim van iniciar una “política de retraïment”,el mateix van fer els membres del Partit Demòcrata.

Pacte d’Ostende ( 1867), neix aquí la voluntat d’unificar les seves accions per acabar amb el moderantisme en el poder. 

Compromís :

* fi de la monarquia isabelina.

* Monarquia o República ( Corts constituents).

* Sufragi Universal ( majors 25 anys )

El pacte fou signat primer per progressistes i demòcrates, però arrel de la mort del general O’Donnell i de l’elecció de Serrano els unionistes també si afegeixen.

Partit Demòcrata (1849)………Sufragi Universal i República. Controlen les Juntes Revolucionàries, representen el desig del poble. Són partidaris de separar l’estat de l’Església.

Partit progressista………Sufragi censatari i Monarquia. Burgesia

Partit Unionista………… Sufragi censatari i Monarquia. Exèrcit.

L’annexió dels unionistes va fer contrarestar el pes dels demòcrates dins el pacte i va llevar-li a La Gloriosa el caràcter revolucionari encara que utilitzin reivindicacions de llibertat i de justícia social.

LA GLORIOSA.

19/09/1868……Insurrecció militar a Cadis, brigadier Topete, “Viva España con honra”. Tan Prim, exiliat, com Serrano desterrat a Canàries s’uneixen a l’aixecament. El poble de Cadis ràpidament donarà el seu suport.

28/09/1868……Alcolea, batalla que enfrontarà a les tropes encara fidels a la reina i a la dels amotinats, victòria dels insurrectes.

29/09/1868…… Isabel II surt d’Espanya.

Gran protagonisme de les forces populars en el triomf de la Revolució, s’agrupen en Juntes revolucionàries dirigides per progressistes, demòcrates i republicans.

Consignes de les Juntes:

 * demandes de llibertats.

* Sobirania i sufragi universal.

* abolició dels consums i supressió de les quintes.

* separació Església-Estat.

*  repartiment de la propietat.

*  proclamació de la República.

Octubre ….Govern provisional, regent Serrano i president Prim.El nou govern integrava progressites i unionistes, les altres forces polítiques quedaven marginades. El nou executiu ordenarà la dissolució de les Juntes i el desarmament de les Milícies.

Decrets per donar satisfacció a algunes demandes populars ( llibertat d’impremta, dret de reunió, associació, sufragi universal,…)

Gener….eleccions a Corts, victòria de la coalició de govern, són partidaris d’una monarquia, a la cambra també hi haurà una petia representació de carlins i de republicans.

Febrer… elecció d’una petita comissió per encarregar-se d’elaborar una constitució.

Constitució 1869…

1r democràtica d’Espanya.

* àmplia declaració de drets.

* llibertat de “profesar” quaselvol religió. L’Estat però manté  el culte catòlic.

*Estat monàquic però la potestad de fer lleis només és del  legislatiu. No hi ha dret a vet.

* hi haurà el Congrés i el Senat. Reunit alhora.

* Cuba i Puerto Rico gaudeixen dels mateixos drets  que els peninsulars.

* Filipines, llei especial.

Problemes del govern:

 1r  els republicans volen la repúblca.

2n els carlins tornen a l’activitat insurreccional.

3r  situació econòmica greu.

4t  cal cercar un rei.

Política econòmica : defensa del lliurecanvisme i obertura del mercat espanyol a l’entrada de capital estranger.

Mesures: van suprimir els consums, contribucions personals (segons renda), pesseta (unitat monetària), subvencions de les companyies ferroviàries per part de l’Estat, Llei de mines (venda i concessions de jaciments minerals),   liberalització dels intercanvis exteriors (oposició dels industrials catalans i dels cerealistes de l’interior).  

 Frustració del poble: la forma de govern monàrquica, el manteniment del culte, persistència de desigualtats socials, els obrers i els pagesos no veuen millorar la seva situació ( internacionalisme). 

AMADEU I de SAVOIA.

El General Prim fou l’encarregat de cercar un nou monarca per Espanya, elcandidat elegit fou Amadeu I de Savoia.

Novembre 1870, elegit rei d’Espanya per les Corts.

30/12/1870, arriba al país per Cartagena ( el 27 havia estat assassinat Prim).

02/01/1871, proclamació d’Amadeu i presa de jurament davant les Corts.

Greus dificultats:

•          Només té el suport d’una part de progressites i d’unionistes.

•          L’aristocàcia, l’Església i els moderats des del primer moment li mostren hostilitat.

•          L’exèrcit, uina part no vol jurar-li fidelitat

•          El poble es contrari a la monarquia i vol proclamar la república.

•          El país continua tenint greus problemes econòmics.

•          Hi ha conflictes amb els carlins i a Cuba.

Enfrontaments social i polítics:

* Moderats… Cànovas del Castillo. Restauració borbònica en la figura del fill d’Isabel, Alfons.

*  Església… Amadeu els fa jurar fidelitat a la Constitució del 1869.

*  Elit dels diners… oposada a un govern que legislava contra els seus interessos: abolició de l’esclavitud, regulació treball infantil, …

Enfrontaments bèl·lics:

•          Carlins: 1872, revoltes per assentar al tron el seu candidat. Mai van ser un autèntic perill però es va convertir en un focus permanent e conflictes i poblemes. Un altre sector es va convertir en una força política d’orientació ultracatòlica.

•          Cuba: 1868 “ Crit de Yara” ( guerra dels Deu anys). Vol dur a terme reformes polítiques però davant la negativa dels sectors econòmics espanyols amb interessos a Cuba es va frustar una solució pacífica del conflicte.

Altres problemes:

•          Sectors republicans: 1872, insurreccions de caire federalista, combinava l’acció dels republicans amb la influència de les idees internacionalistes.

•          Desintegració de la coalició governamental: unionistes, progressistes i demòcrates. En dos anys hi ha sis governs i tres convocatòries a Corts.

Privat de tot suport, l’11 de febrer va presentar la seva renúncia davant les Corts, va abandonar Espanya amb la sensació de ser una país ingovernable i contrari a la monarquia democràtica.  

11 de febrer 1873.... Proclamació de la república per una àmplia majoria, fou elegit president E. Figueres( republicà federal).

Quin motius expliquen la proclamació de la república? Estratègia dels alfonsins.

El poble reb amb entusiasme la proclamació. Es van constituir Juntes revolucionàries per reempleçar els càrrecs municipals monàrquics. A Andalusia hi ha protestes demanant solució al repartiment de terres i a les ciutats mobilitzacions populars , especialment a  Catalunya reivindicant la reducció de la jornada, l’augment del salari i la implantació d’un Estat Federal.

Les autoritats republicanes volen garantir la legalitat i van demanar la dissolució de les Juntes i va reprimir les revoltes.

Una vegada pacificat el país es van convocar eleccions a Corts constituents i els republicans van obteir una important victòria encara que bastant enganyosa (abstenció d’un 60% de l’electoral). 

01 de juny de 1873…obertura de les Corts i el dia 07 proclamació de la República Democràtica Federal ( president E. Figueres) 1rs mesures: supressió dels consums i de les quintes. La falta de recursos i la desorganització de l’exèrcit provocaren la dimissió de Figueres ies llavors quan es va anomenar a Francesc de Pi i Margall presindent. Ell serà l’encarregat d’elaborar la nova Constitució federal.

Constitució Republicana Federal del 1873

•          Reconeixement d’àmplis drets i llibertats

•          El cap de la República serà un president.

•          Es mantindran les dues cambres.

•          Llibertat de culte i separació de l’Estat i de l’Església.

•          Abolició de l’esclavitud.

•          Supressió de les quintes.

•          Reforma dels imposts.

•          Legislació proteccionista en l’àmbit laboral.

•          L’estructura de l’Estat serà de 17 Estats ( Cuba i Puerto Rico), el poder emanarà de tres nivells: municipi, Estats regionals i Estat Federal).

•          Els Estats regionals tindran autonomia econòmica, administrativa i política “compatible amb l’existència de la Nació”, poden també elaborar les seves constitucions, compatibles també amb la de l’Estat Federal.

•          Es formarà un Estat no centralista. 

Problemes de la nova república:

•          Insurreccions carlines…es va convertir amb un autèntic conflicte armat. Hi haurà  un domini efectiu dels carlins damunt àrees tradicionalment carlines ( Catalunya, País Basc, Maestrazgo). A les zones sublevades es va articular un embrió d’Estat, control dels ajuntaments i diputacions( drets forals, llengua i institucions regionals).   

•          Guerra de Cuba…les autoritats de l’illa són monàrquics i van obstaculitzar el programa reformista de la República.

•          Obstruccionisme dels partits monàrquics i divisió dels republicans. També hi haurà un escàs suport de l’exèrcit al projecte republicà.

•          La sublevació cantonalista…és un fenomen complex on es mesclen aspiracions autonomistes ( republicans federals intransigents) i aspiracions de revolució social inspirades per les noves idees internacionalistes ( anarquisme).

Ciutats cantonalistes, Cartagena, Sevilla, Cadis, Andújar, Tarifa, Castelló, València, Salamanca,…

  *  Pi i Margall es va negar a solucionar el conflicte per les armes i va dimitir, Salmeron va donar per acabades les negociacions i va iniciar l’acció militar, la intervenció militar va acabar ràpidament amb la insurrecció, menys a la ciutat de Cartagena. L’exèrcit amb aquesta intervenció va augmentar molt el seu protagonisme i poder ( garant de l’ordre i barrera contra la revolució social).

     A principis de setembre Salmeron dimiteix ja que moralment no pot signar les condemnes a mort i la presidència recaurà en Castelar ( republicà unitari), la República llavors va girar cap a la dreta.

  * El nou govern aplicarà una política d’autoritat i força per controlar els problemes del país, el 13 de setembre Castelar aconsegueix plens poders i reorganitza l’exèrcit, podrà governar sense les Corts. El Parlamet   romandrà  tancat fins el 02 de gener de 1874.

  *  El dia 03 de gener es tornen a obrir les Corts i es du a terme una moció de censura contra Castelar, aquest perd ( 120 a 100) però Pavía, capità general de Castella, exigirà la dissolució de les Corts, el 04 de gener la guardia civil clausura les Corts.

 *   El poder serà ara de progressistes i unionistes, president Serrano.

*   El 29 de desembre de 1874, cop d’Estat del general Martínez Campos i entrada d’Alfons XII.   

L’ECONOMIA (1833-1930).

Revolució demogràfica 

            Revolució agrícola.

Rev. industrial      Cotó.

                                   Carbó.

Ferrocarril.

El s. XIX és el segle de la industrialització, del naixement d’una nova societat, d’un nou sistema de producció i d’unes noves formes de propietat.

A Espanya l’evolució va ésser més lenta però progressiva i a finals del s. XIX les relacions socials capitalistes estaven consolidades.

El primer terç del s. XX  l’economia agrària i la renta per càpita era inferior a la resta de l’Europa industrialitzada.

Demografia.

s. XIX, creixement important de la població. Acceleració del creixement a partir del 1870 (transició demogràfica)....... reducció de la mortalitat i manteniment inicial d’una elevada natalitat però amb tendència a anar baixant.

La reducció es deu a una millor alimentació (augment de la producció) i una millora en les condicions de higiene,paral·lel al desenvolupament de les infraestructuresurbanes ( claveguerams, clorat de l’aigua,...)

A Espanya hi ha un augment del pes demogràfic perifèric en detriment del creixement interior.

Ciutats......  augment de la urbanització (Madrid, Barcelona, Bilbao, Màlaga, Sevilla, València, Saragossa,...) paral·lel al creixement industrial o miner.

Encara que l’augment va ésser important quasi tota la població vivia dins l’àmbit rural, fort dualisme camp - ciutat.

Emigració..... forta corrent migratòria a Amèrica Llatina. Motius: sous baixos i poca oportunitat de feina. Les zones més afectades foren Galícia, Astúries i Canàries (minifundisme).

Agricultura.

Escàs desenvolupament agrícola com a causa del baix procés d’indústria.

Motius: mala qualitat de la terra i condicions climàtiques. Les desamortitzacions van provocar que la terra no la comprés qui la treballava si no la noblesa i la burgesia. 

El sector agrícola a l’Espanya del s. XIX.

La reforma agrària.

Vol substituir l’Antic Règim per una societat capitalista. La primera meitat del s. XIX és dur a terme :

*  l’abolició dels senyorius i dels drets jurisdiccionals.

*  la desvinculació de les terres.

*  desamortitzacions de les terres de l’Església i els Ajuntaments.

*  la terra serà una mercaderia sotmesa a la llei de l’oferta i la demanda.

Què és va aconseguir?

1r    Recursos per a la Hisenda Pública.

2n   El canvi de propietat de moltes terres, la terra està ara en mans de persones que volen tenir beneficis sense grans inversions. La terra la compra gent amb recursos, no la que la treballa.

La producció va augmentar no per la modernització de les explotacions si no  per l’ampliació de les Ha de terra conreades. No hi ha innovacions no hi ha modernització, per tant, no hi ha revolució agrària.

Les propietats són o latifundis, no conreats de manera eficient, o minifundis, mala qualitat de la terra.

La producció és bàsicament de cereals encara que la seva collita no cobreix les pròpies demanda (autoconsum). Hi ha altres collites: cítrics, viticultura i oli destinats a l’exportació.

No hi ha per tant contribució del món agrari al creixement econòmic del país.

Poca producció = no excedents = no mercats i no mà d’obra món indústria.

La indústria a Espanya en el s. XIX.

Poca quantitat i molt localitzada. Només hi ha indústria a Catalunya i País Basc.

Catalunya: Indústria tèxtil.

El destí de la seva producció és el mercat intern i no l’autoconsum.

Els seus inicis es poden trobar a inicis del s. XVIII amb les indianes (1780). Utilitzen

maquinària anglesa ( jenny, mule jenny, spining). La seva consolidació es  ratifica  l’any 1802 quan es produeix la prohibició de l’entrada a Espanya del cotó filat, aquesta prohibició va implicar el creixement industrial que es va frenar per la Guerra del Francès.

L’any 1830, es consolida el mercat interior i, per tant, un avanç clar de la indústria catalana i això es comprova amb l’ increment de l’entrada de cotó pel port de Barcelona.

L’any 1833, la màquina de vapor i la contínua mecanització degut a la disminució del número de treballadors i l’ increment dels sous, provocà  augment de la producció lo que abarateix el preu de venta i per tant augmenta la demanda.

La Guerra de Secessió americana (1861-1865)  provocà la fam de cotó i el tancament de moltes fàbriques.

Quins són els obstacles a la industrialització espanyola?

1r escassa capacitat de compra de la majoria de consumidors espanyols que va comportar una demanda insuficient.

2n escassetat de fonts d’energia, hi ha una manca de cursos d’aigua importants               ( energia hidràulica) i el carbó mineral és de mala qualitat.

3r  posició excèntrica d’Espanya a Europa, els costs de transports són molt elevats, la distància respecte al nucli central de la industrialització va representar una desavantatge tant per l’obtenció de primeres matèries i  per la comercialització de  productes manufacturats.

4t  absorció d’una gran quantitat de recursos per part de la Hisenda pública espanyola.

País Basc: Indústria siderúrgica.

Els primers intents de la indústria siderúrgica foren a Andalusia (Màlaga, 1826) però va fracassar per les dificultats d’adquirir carbó de coc i per l’ús de carbons vegetals.

L’existència de jaciments d’hulla a Astúries va convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d’Espanya entre el  1864 i el 1879. Astúries és l’ única zona on hi ha carbó mineral.

A partit del 1876, però, l’arribada de coc galès més barat a Bilbao, com a contrapartida de l’exportació del mineral de ferro, va significar la consolidació de la siderúrgia a Biscaia. Això va comportar la pèrdua de competitivitat de les empreses asturianes, amb un costos molt superiors per l’ús d’un coc d’escassa qualitat obtingut a partit de l’hulla autòctona.

Entre el juliol del 1879 i el desembre de 1882 tres grans empreses, San Francisco, Altos Hornos i Fábricas de Hierro y Acero i La Vizcaina. La primera es va convertir en l’empresa siderúrgica més important d’Espanya.

La consolidació de l’eix comercial entre Bilbao i Cardiff, basat en l’exportació de mineral de ferro a Anglaterra i la importació de carbó galès per als alts forns bascos va tenir un paper de primer ordre en aquest desenvolupament.

Un dels trets més remarcables de la industrialització basca va ser la diversificació de la seva indústria, això va comportar el desenvolupament d’un important indústria de béns d’equipament.

D’aquesta manera a més de la siderúrgia, es va consolida a Biscaia les principals empreses de construccions mecàniques i de construcció naval, a més de tota una estructura de societats industrials en sectors molt diferents. Navilieres, companyies d’assegurances, químiques i companyies elèctriques, des de començament del s.XX.

També hi va haver el suport financer d’un important sector bancari, Banc de Bilbao i el Banc de Biscaia. Aquest bancs van contribuir a la formació d’una sòlida base industrial i financera que aconseguí ramificacions importants a la resta d’Espanya.        

LES DESAMORTITZACIONS A L’ESPANYA DEL S.XIX.

Les desamortitzacions:

* Pretenien acabar amb els desequilibris que hi havia a Espanya en quant a la distribució de terres, al mateix temps es vista pels governs com una manera de sanejar els greus problemes econòmics que pateix  el país durant tot el s. XIX.

*És el fet de poder posar en venda, repartir o alinear i convertir  en propietat capitalista, béns eclesiàstics ( mans mortes), de la noblesa (senyorius) o comunals (ajuntaments), a través d’una sèrie de mesures legislatives.

Carles IV (1788- 1808). Manuel de Godoy. 

Els primers intents de desamortització de terres del clero  va començar el 1798 amb una llei on es dóna permís per vendre ¼ de les  propietats eclesiàstiques. 

José Bonaparte (1808-1814).

Desamortitzacions de part de les terres del clero, els convents queden reduïts a 1/3 part. Desvinculació dels “mayorazgos” i de les “manos muertas”. Vol acabar amb els règims senyorials.

Trienni Liberal (1820-1823). 

Abolició i supressió dels senyorius jurisdiccionals, dels “mayorazgos”. Venda de terres dels monestirs, es obligatori vendre les terres dels convents de menys de 24 frares i els de les ordres militars. Vol acabar amb el feudalisme. La terra serà considerada una mercaderia .          

Mendizábal (1835-1837).

Govern  liberal progressista durant la Regència de Maria Cristina, mare d’Isabel II. Dissolució dels senyorius  jurisdiccionals, desvinculació de terres i desamortització dels béns de l’Església i dels ajuntaments. Dissolució d’ordres religioses, totes menys les dedicades a l’ensenyament i hospitals. Incautació del patrimoni de els ordres dissoltes.

Es poden comprar les terres en subhasta pública ( en diners o Deute Públic). Volen diner per així poder fer front a la guerra carlina.

Bienni progressista (1854-1856). Madoz  

Desamortitzacions l’any 1855 dels béns de l’Estat, església, ordres militars, confraries, institucions benèfiques i terres dels ajuntaments (béns propis i comunals). Hi ha més terres a la venda, però tornen a ser comprades per la burgesia i els terratinents.

Amb aquesta desamortització es pretén obtenir ingressos per Hisenda  i s’intenta consolidar una classe mitjana favorable al règim liberal, també fomentar el desenvolupament de l’economia a través d’obres públiques i la construcció del ferrocarril ( Llei General del Ferrocarril, 1855).

La Gloriosa (1868). Govern provisional.

Pretén posar fi al patrimoni reial que passa a l’Estat.

Conseqüències de les desamortitzacions.

Socials:

- el clero va rebre un cop molt dur.

- la noblesa va veure com les seves propietats de tipus feudal es convertiren en propietats burgeses, però els nobles no les van transformar en empreses agràries modernes de tipus capitalista. 

- molts de nobles es van convertir en propietaris capitalistes d’unes terres sobre les quals abans just havien tingut la jurisdicció.

- va néixer una nova classe de grans terratinents formada per la burgesia rica.

- l’explotació dels latifundis va continuar en mans de grans arrendataris. Molts de conreadors arrendataris varen veure empitjorar la seva situació, per les condicions més dures implantades per els nous propietaris.

- molts pagesos varen perdre la possibilitat de poder utilitzar el béns comunals dels ajuntaments.

 Econòmiques:    

- augment de les superfícies conreades, especialment les dedicades al conreu de cereals.

- increment dels conreu de la vinya.

- es frena el dèficit públic.

- possible desviament de capital industrial. La gent que posseïa capital va preferir comprar terres desamortitzades que invertir els seus  estalvis a la indústria. Hi ha historiadors que consideren que aquest fet va influir en el retard del procés industrialitzador espanyol.

- la desamortització no suposa la capitalització del camp espanyol.

Altres conseqüències:

- consolidació del règim liberal.

- triomf del sistema de propietat liberal i capitalista.

- influí en el pla urbanístic espanyol: a les ciutats, els grans edificis dels convents es convertiren en casernes, edificis públics, grans places, carrers...(Carrer Nou de Manacor, abans pertanyia als Dominics).

- ruptura de els relacions entre l’església i l’estat. Ruptura molt profunda que es mantingué fins a la signatura del Concordar del 1851.              

LA RESTAURACIÓ. (1874-1923).

Antonio cànovas del castillo:

Implantació d’un nou model polític que superi els problemes endèmics del moderantisme espanyol:

·         Caràcter partidista “camarilla”.

·         Intervencionisme dels militars.

·         Enfrontaments civils.

Té dos objectius:   Bipartidisme.

                          Pacificació del país.

Primera  mesura:

·         Corts constituents.  Són contraris a la constutició del 1869.

·         Constitució 1876.

Constitució 1876.

Ideologia liberal , sufragi censatari, sobirania compartida, constitució conservadora inspirada en els valors històrics de la monarquia, la religió i la propietat.

Monarquia és la institució superior, inqüestionable, permanent i al marge de qualsevol decisió política. La seva funció és la de moderador, ha de fer d’arbitre i ha de garantir la bona entesa i l’alternança de poder.

El rei té drets a vet, nomana els ministres i té la potestat de convocar les corts, també les pot dissoldre sense comptar amb el govern.

Corts, bicamerals, només el congrès  és electiu. El senat té la meitat dels seus components per dret propi o vitalici, el rei o el govenr poden nomenar els senadors.

El sufragi passarà a ser universal el 1890.

L’estat és confessional catòlic, hi ha tolerància amb altres credos sempre i quan no és mostri públicament. Pressuposts de culte i credo per finaçar l’església.

Drets però retringits els de lluire associació, reunió, imprempt

Torn pacífic i alternança de poder.

• Es renuncien als pronunciaments com a forma de pujar al govern, el trànsit d’un govern a un altre es farà de forma pacífica. Els militars no participaran en política. Els militars seran subordiants al poder civil. En contrapartida els militars tindran una certa autonomia interna i obtindran un pressupost elevat.

Fi dels conflictes.

Carlins… derrota dels carlin a catalunya, valència i aragó.( gral .martínez campos). L’únic front obert serà el del país basc i navarra. La rendició definitiva serà el 1876.

S’abolirà  el regim  foral, els bascs hauran de pagar imposts i participar de l’exèrcit.  1878, concerts econòmics ( autonomia fiscal).

Cuba… pau de zanjón 1878. Amnistia, abolició de l’esclavitud, reformes polítiques, els cubans podran enviar representants a corts.

L’incumpliment dels acords per part del govern provocaran una nova rebel·lió , la guerra chiquita 1879 i la insurreció definitiva l’any 1895,  grito de baire   

Com funciona el sisitema canovista?

Corrupció  electoral i el caciquisme ( andalusia , castella i galícia).

Adulteració del vot…  sufragi censatari, més pes de les àrees rurals que les urbanes, manipulació de les actes, de les llistes electorals i tot un seguit    de trampes electorals anomenades tupinades.

Cacics i governadors civils … gran poder en el medi rural.

Alternança pacífica… pàg. 203

Nacionalisme i regionalisme.

Catalunya.

S.xix creixement econòmic més gran que a les altres àrees d’espanya, aquest creixement implica el naixement d’una burgesia molt influent.

El desenvolupament econòmic anirà seguit d’un resurgir de la llengua i de la cultura  catalana. , renaixença.

1880….naixement d’un catalanisme polític.

Bisbe torras i bages (tradicionalista).

Valentí almirall  (progressita amb principis federalistes). Llibre de greuges, en aquest llibre parla de l’opressió de catalunya, vol l’harmonia entre els interessos i aspiracions de les diferents regions espanyoles.

Vol l’autonomia (centre català 1882).

Unió catalanista (bases de manresa 1892). Proposa la consecució d’un poder català com a resultat d’un pacte entre la corona i l’estat català (entitat autònoma).

Volen organitzar espanya com una confederació d’estats. La seva ideologia és conservadora.

Lliga regionalista 1901, enric prat de la riba i francesc gambó. Aspiren a tenir representació parlamentària i a defensar els interessos de catalunya.

País basc.                               

 1890… pèrdua dels furs i entrada d’immigrant de parla castellana (alts forns).

Sorgirà una corrent cultural que defensarà l’euskera.

Sabino arana, 1895, partit nacionalista basc (pnb).

Pensa que l’entrada massiva de maketos posa en perill la llengua basca, la tradició i l’ètnia basca. Arana populartiza el nom d’euzkadi, la bandera pròpia i el lema déu  i llei pròpia.

Galícia.

El galleguisme va tenir un caràcter cultural, la llengua gallega només era utilitzada en àmbits rurals, a mitjan s.xix un grup d’intel·lectuals i literats gallecs va emprendre el camí de convertir-la en una llengua literària, rexurdimento. Rosalia de castro.

A finals de la restauració . El galleguisme va anar adquirint un caràcter més polític, es tracta però d’un movimet molt minoritari.

València.

Moviment de reivindicació de la llengua i cultura pròpies (renaixença). 1906 valència nova.

Aragó.

A la segona meitat s.xix va sorgir de mans de la burgesia un moviment que pretenia impulsar el dret civil aragonès, reivindicava els valors culturals i volien recuperar els orígens històrics del regne d’aragó i les seves institucions medievals (romanticisme). Joaquin costa (regeneracionisme).

Andalusia.

Figura de l’andalusisme, blas infante.

El 1916 esva fundar el centro andaluz a sevilla, volia ser l’òrgan d’expressió de la realitat cultural i social andalusa. Aquest projecte va tenir molt poc suport social.

La guerra d’ultramar.

Pau de zanjón 1878, gran oportunitat perduda, els cubans esperaven de l’administració espanyola el compliment dels acords pactats a la pau de zanjón:

+ mateixos drets de participació a les corts que els peninsulars.

+ participació en el govern de l’illa.

+ llibertat de comerç.

+ abolició total de l’esclavitud.

Cap de les propostes anteriors va ésser considerada davant l’oposició dels grans terratinents, dels negrers i dels comerciants peninsulars.

Grups polítics:

+ partit autonomista, majoritàriament integrat per cubans.

+ unió constitucionalista,  peninsulars instal·lats a l’illa.

El partit autonomista demanava l’autonomia, un programa de reformes polítiques i econòmiques sense arribar a la independència, aquests partit havia aconseguit una àmplia representació al parlament espanyol.

El partit de sagasta era partidari d’introduir millores i l’any 1888 es va abolir formalment l’esclavitud, el 1893 va proposar a les corts un projecte de reforma de l’estatut però no aconseguir fer-ho prosperar.

L’ineficàcia de les reformes va fer que les posicions dels cubans anassin cap a postures més independentistes i abandonassin les autonomistes.

Partido revolucionario cubano, 1893. José martí. Vol  la independència i aviat reb el suport dels eua. Amb el temps augmenta el seu poder i aconsegueix comptar amb el suport dels cabdils cubans máximo gómez, antonio maceo i calixto garcia.

Política aranzelària: 1891, augmenten els imposts que graven els productes que no provenen de la península (aranzel cánovas);  1894, el president americà expressa el seu rebuig a la política espanyola a les illes.

Cuba.

24 de febrer de 1895, grito de baire. Aixecament que afectarà a tota l’illa. El govern espanyol  envià  al gral. Martínez campos (acció militar i diplomàtica).

El gral. Valeriano weyler, va voler canviar el  mètode de repressió i va organitzar la concentració dels pagesos per tal de llevar suport als insurrectes.

Les tropes espanyoles van sofrir l’estratègia de weyler tan a més que els camperols.

1897, assassinat de cánovas, destitució de weyler i anomenament del gral. Blanco, aquests posa en marxa l’estratègia de la conciliació i es decreta un estatut d’autonomia per a cuba:

+ sufragi universal.

+ igualtat de drets entre cubans i peninsulars.

+autonomia aranzelària.

Totes aquestes reformes arriben massa tard i els cubans amb el suport dels eua no accepten més que la independència.

L’enfonsament del maine al port de l’havana el mes d’abril de 1898 fan entrar als eua a la guerra, el govern espanyol considera humiliant l’ultimatun exigit pels nord-americans i declarà la guerra als eua. L’esquadra espanyola es derrotada a santiago  i a cavite (filipines).

El desembre de 1898 a parís espanya signa la seva derrota i es compromet a sortir de cuba, puerto rico i filipines (pau de parís).

Filipines.

Hi ha una escassa presència de població d’origen espanyol, hi ha poca presència de tropes i el continget més nombròs és el dels missioners.

Els interessos econòmics espanyols a l’illa són menors que els de cuba i l’interès de la colònia redica en la producció de tabac i com a porta d’intercanvis comercials amb àsia.

José rizal l’any 1892 va organitzar la katipunan. L’any 1896 es produir una  rebel·lió a les illes filipines, rizal fou detingut i executat.

CONSEQÜÈNCIES DEL 98.

 Les repercussions del desastre del 98 foren menors de les esperades, el sistema en va sobreviure i el cop més fort  va ser a nivell moral i psicològic.

Economia:

La guerra va tenir conseqüències de pèrdua material més grans per Cuba que no per la Península, la crisi econòmica per Espanya va ser menor que l’esperada per molts.

La necessitat de fer front a les despeses ocasionades pel conflicte van fer que es reformes la Hisenda, es van incrementar les recaptacions a partir de l’augment de la pressió fiscal.

A més va entrar a Espanya una quantitat important de capital provinent dels repatriats espanyols que van venir arrel de  la pèrdua de l’illa.

Política:

El sistema va continuar i es va continuar amb el torn dinàstic. Alguns dels nous polítics van intentar aplicar les idees del regeneracionisme ,un corrent molt crític amb el sistema i amb la cultura espanyola.

Els nacionalismes van revifar ja que van denunciar la incapacitat del sistema per desenvolupar una política renovadora i descentralitzada.

Moral i ideològica:

La pèrdua de les colònies va causar un impacte molt fort a nivell moral dins la població, es com si de cop per tothom es destruís el mite de l’imperi espanyol, en aquells moments totes les nacions d’Europa iniciaven la creació dels seus imperis i Espanya perd el seu.  Espanya serà una nació de segon ordre a nivell internacional.

La premsa estrangera presentarà Espanya com una nació moribunda, amb un exèrcit poc preparat i armat i amb un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents.

El regeneracionisme:

Joaquin Costa, màxim exponent del moviment.

“ Escola i rebost, tancar amb set claus el sepulcre del Cid”.

Generació del 98: literats que intenten analitzar el “problema d’Espanya” en un sentit molt crític i en un to pessimista.

Reformisme polític:

La crisi del 98 representa la fi del sistema tal com l’havia dissenyat Cánovas, a partir d’ara hi haurà una nova generació de polítics, intel·lectuals, científics, activistes socials i empresaris que marcaran el regnat d’Alfons XIII.

Exèrcit: 

Va ser acusat per l’opinió pública com el causant del desastre, va créixer un sentiment antimilitarista, davant això els militars van es van anar posicionant cap a postures més autoritàries i intransigents, estaven convençuts que els culpables del desastre eren els  polítics. De cada cop creix el sentiment de que els militars han de prendre part de la vida política del país ( Primo de Rivera,1923 i Franco, 1936).     

EL MOVIMENT OBRER.

Els primers moviments socials.

La primera legislació liberal no feia referència a cap tipus de normativa que regulès les relacions laborals, de  fet considerava il·legitima l’associacionisme obrer ja qe era contrari a la llibertat de contratació.  

Dècada del  1820, naixement del luddisme,  primera manifestació de rebel·lió dels obrers contra la introducció de maquinària en el procès de producció.  Pels obrers les màquines són les culpables de la seva situació  ( pèrdua de llocs de feina i reducció dels salaris).

·         Alcoi 1821.

·         Fàbrica bonaplata 1835 

Amb el temps l’eix de la protesta obrera es va centrar en les relacions laborals i la seva lluita es va orientar cap a la defensa del dret d’associació i el millorament de les condicions de vida i treball de l’obrer industrial. Associacionisme .

·         Societats de socors mutus, els obrers lluiraven una petita quota  per assegurar-se ajut en cas de malaltia, atur o mort. Associació de protecció mútua dels teixidors del cotó 1840.

L’extensió del moviment obrer va significar que les reivindicacions obreres es van centrar en la defensa d’un millor salari i d’una reducció de la jornada laboral. La vague es va convertir en l’instrument per aconseguir el seus fins.

·         Caixes de resistència.  Quota per fer més efectives les vagues (1840-1850) vagues  a granada, valència i madrid.

·         Primera vaga general 1855.  Reacció a la introducció d’unes noves màquines filadores ( - mà d’obra ).

Andalusia : revoltes agràries:

Dècada del 1840.  Onada de manisfestacions i ocupacions de finques, en el camp andalús hi ha fam crònica i el jornalerisme és majoritari. Luddisme, crema de collites i matança de ramat.

L’any 1855.  Desamortitzacions dels béns comunals, les propietats seran ara propietat privada, això provocarà onades de protestes que seran durament reprimides per l’exèrcit i la guàrdia civil.

Dècades del 1860 i 1870. Bandolerisme com a resposta individual i violenta a la magnitud de les desigualtats socials. 

socialisme utòpic i republicanisme.              Republicanisme federal ( pi i margall)**

 

  pretenen crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de les riqueses, volen acabar amb les injustícies de la societat liberal.

Joaquin abreu (falansteris), felip monlau, abdó terrada, narcís monturiol.   

** 1868, sufragi universal, associacionisme obrer, pareixia que aquesta seria la ideologia que defensaria els drets dels obrers, però la seva manca de suport i la insatisfacció que les seves reformes van aportar duran a gran part de l’obrerisme a ideologies de l’ait (anarquisme i marxisme).

L’arribada de l’internacionalisme ( 1868-1874).

Amb la gloriosa varen entrar les diferents corrents de pensament obrerista que hi havia a europa, l’any 1868 arribà a espanya giuseppe fanelli , integrant de l’organització anarquista aliança internacional de la democràcia socialista creada per bakunin, aquest va difondre l’ideari anarquista com si fos el de l’ait.

Programa de l’aliança: supressió de l’estat, col·lectivització, apolitisme,... Aquests pensament van tenir una gran acolliada entre els obrers catalans i els jornalers andalusos.

Federació regional espanyola (fre 1870),  apolitisme, vaga com a arma fonamental i la revolució social per la via de l’acció directa.

1871, paul lafargue, gendre de marx que aconsegueix que un grup d’internacionalistes madrileny es mostrin favorables a la ideologia marxista.   A través de “la emancipación”, fan una àmplia campanya a favor de la necessitat de que la classe obrera conquereixi el poder polític. L’any 1872 la fre expulsa als membres del grup madrileny i aquests funden la nueva agrupación madrileña.

Durant els anys de la primera república el moviment obrer arriba  al seu moment àlgid però l’any 1874, el nou règim polític declara il·legal tot el moviment i aquest s’ha de moure dins la clandestinitat.

Anarquisme i marxisme (1874-1900).

L’anarquisme apolític.

L’any 1881, la fre passa a denominar-se federació de treballadors de la regió espanyola (ftre).

Aquesta nova federació tindrà molta de força entre els obrers catalans i els jornalers andalusos, augmenta el seu nombre d’afiliats i desenvolupa una acció sindical molt reivindicativa. El govern inicia una repressió constant sobre aquest grup i aquest adopten l’acció directa, grups autònoms que atempten contra els fonaments de capitalisme: l’estat, l’església i la burgesia.

Entre els anys 1893-1897 hi haurà actes de violència social remarcables: cànovas del castillo, martínez campos, liceu de barcelona, processó del corpus, etc.

La mano negra, atuarà per andalusia i assassinarà, cremarà collites i edificis.

S’arribarà a una espiral de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció. (processos de montjuïc).

Dins l’anarquisme es produirà una divisió entre els qui volen continuar amb les accions violentes (anarcocomunistes)  els que volen una acció de masses, vagues (anarcosindicalistes, cnt 1910).

El socialisme obrer.

El 1879 pablo iglesias fundarà el partit socialista obrer espanyol, el partit es definia com a marxista, tenia una neta orientació obrerista i era partidari de la revolució social.

Programa:

·         Dret d’associació, reunió i manifestació.

·          sufragi universal.

·         Reducció de les jornades laborals, del treball infantil,...

Aquests partit tindrà molta influència entre els sectros obrers de madrid, país basc, astúries i màlaga.

El 1888 es funda la unió general de reballadors (ugt), no es declara marxista, en principi, i deixa libertat de militància entre els seus afiliats. La ugt serà molt prudent en les seves reivindicacions, només recorr a la vaga com a darrer extrem, intenta desvincular-se de les accións dels anarcosindicalistes per apropar-se als sectros més moderats de l’obrerisme espanyol.

Reformisme i qüestió social.

Durant la dècada del 1880  certs sectors del liberalisme van prenent consciència de que cal racionalitzar les relacions laborals, l’estat ha d’adoptar una reglamentació en les relacions econòmiques i laborals.

1878, primeres lleis reguladores dels treballs perillosos per als infants, creació d’asils per invàlids laborals i la construcció de barris pels obrers.

1883, comissió de reformes socials, la seva tasca és la d’informar de la situació obrera i promoure el reformisme social. No obstant, no es farà una reglamentació efectiva  fins entrat el s.xx.    

ALFONS XIII (1902-1931).

El reformisme dinàstic.

Govern de silvela. El 1899, maria cristina otorga la seva confiança  al  conservador francisco silvela. Aquest iniciarà una política reformista amb projectes per descentralizar l’administració, també iniciarà una reforma tributària, augmentarà els tributs sobre els productes de primera necessitat  i crearà nous impots per així poder fer front als deutes sorgits arrel de la guerra de cuba.

A catalunya hi haurà un boicot a la recaptació d’aquests nous tributs conegut  com el tancament de caixes.

El 1901, la regent donarà la seva confiança als liberals fusionistes.

Tornaran a aparèixer les velles pràctiques del sistema canovista.

Antoni maura i josé canalejas.     

L’any 1902 puja al tro alfons xiii.

El 1903 mor sagasta i el nou líder dels liberals serà josé canalejas,  aquest mateix any , antoni maura , es convertirà en el cap dels conservadors.

El 1904, maura es va convertir en cap de govern, el seu projecte polític tenia com a consigna la revolució “des de dalt”, defensava que el règim s’havia de transformar per així evitar la revolució popular.

Vol crea una base social àmplia “masses neutres” per així configurar un stat fort, capaç de governar de manera eficient i aconseguir eliminar els cacics i neutralitzar el protagonisme del les classes populars.

El 1907 es va aprovar una nova llei electoral per eliminar la corrupció i democratitzar el sistema.

Maura va voler atreure al nacionalisme moderat (lliga regionalista) i intenta arribar a acords donant més autonomia municipal i reconexent les regions.

Política econòmica, reactivació de la indústria i estímul a l’agricultura.

Terreny social, instituto nacional de previsión 1908 ( assegurances obreres) llei del descans dominical.

Ordre social, intrasigència i repressió.

1910, josé canalejas , vol modernitzar la polítca i intentarà atreure a certs sectors populars (republicans, socialistes,...) A partir de fer una reforma social més gran i limitar el poder a l’església.

Aprofundeix en la separació de l’estat i de l’església, aprova la “ley del candado” 1910 que limita l’establiment de noves ordres.

Politica social, eliminació dels consums i aplicació d’un imposts progressiu sobre les rendes. Llei del reclutament, obligatori en temps de guerra i supressió de la redempció econòmica. Va fer també lleis laborals per millorar les condicions de treball de la dona.

Autonomies regionals, pensa que guanyant-se al nacionalisme català ajudarà al sistema a estabilitzar-se. Llei de mancomunitats (permet la gestió d’alguns serveis públics), aquesta llei va ser aprovada pel govern d’ eduardo dato el 1914 (mort de canalejas el 1912 per un atemptat anarquista)  i només es va constituirs la mancomunitat de catalunya. 

Partits  i agrupacions al marge del sistema.

REPUBLICANS.

PRINCIPALS FORÇA DE L’OPOSICIÓ, EL SEU PROBLEMA ÉS LA FRAGMENTACIÓ D’AQUEST MOVIMENT EN DIVERSOS GRUPS.

PRINCIPALS PARTITS..............Unió Republicana.

                                                      Partit Radical ( Alejandro Lerroux)*

                                                      Partit Reformista ( Melquíades Álvarez)**

*  partit anticatalanista, demagògic, anticlerical i suposadament revolucionari.

**    evolucionarà cap a posicions monàrquiques.

NACIONALISMES.

CATALUNYA... Lliga Regionalista. (burgesia). 1901

                             Centre Nacionalista Republicà. 1905

                             Solidaritat Catalana (republicans, catalanistes i carlins).

                             Acció Catalana ( escissió de la Lliga). 1922

                             Estat Català ( independentista).

                             Esquerra Republicana de Catalunya. 1931

PAÍS BASC... Partit Nacionalista Basc / Comunió Nacionalista Basca. 

                        Acció Nacionalista Basca. (republicans). 

                        Solidaritat d’Obrers Bascos (sindicat catòlic).

 CARLINS.

1919 Partido Tradicionalista

Partido Catòlico Nacional o Integrista     

1931 Comunión Tradicionalista ( unió de tradicionalistes i integristes.

GRUPS OBRERS.

Marxistes

PSOE (1879), giren cap a postures revisionistes, és a dir,   partidaris del parlamentarisme.

PCE (1921), revolucionaris.

Anarquistes.

1907, Solidaritat Obrera

1910, Confederació Nacional de Treballadors, CNT (ananrcosindicalista).

 1927, Federació Anarquista Ibèrica, FAI (anarcocomunista).

LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA 1909.

EL CONFLICTE COLONIAL A MARROC.

A partir del 1900 Espanya va consolidar la seva penetració al Nord d’Àfrica.

1906, Conferència d’Algesires,

1912, Tractat Hispanofrancès.

En aquest tractat s’estableix un protectorat francoespanyol a la zona de Marroc. A Espanya li va correspondre el Rif (zona muntanyosa), l’obligació d’Espanya és la de pacificar i organitzar el seu territori. L’interès de la zona radica en l’explotació dels seus recursos miners i sobretot el desig de recuperar el prestigi de l’exèrcit.

La presència de les tropes espanyoles es contestada per les cabiles de rifenys que no accepten la presència europea a la zona. El 1909 es produirà la batalla del Barranco del Lobo, en aquest enfrontament les tropes espanyoles pateixen moltes baixes,  el govern espanyols decideix llavors augmentar la presència de tropes i per poder fer-ho ha de mobilitzar els reservistes. Aquestes tropes han d’embarcar al port de Barcelona.

LA SETMANA TRÀGICA.

18 de juliol, mobilitzacions al port de Barcelona durant l’embarcament de les tropes.

24 de juliol, comitè de vaga (republicans de Lerroux, socialistes, anarquistes), es fa una crida a la vaga general per al dia 26 de juliol. 

La vaga, no obstant, derivarà en una revolta popular  que sorprendrà inclús a la pròpia organització, no només es protesta per la guerra sinó que esclaten totes les tensions socials acumulades.

Es produeixen incidents al carrers, s’aixequen barricades, hi ha enfrontaments amb les forces de l’ordre públic, esclata també  un fort sentiment anticlerical (incendi de + de 80 edificis religiosos).

El govern decretarà l’Estat de guerra enviant forces de reforç, es reprimiran durament les manifestacions i hi haurà baixes importants entre els manifestants, això radicalitzarà  encara més la situació, la manca d’acord entre les forces del comitè provocaran l’acció incontrolada de molts de manifestants.

Els fets són controlats el 2 d’agost.

Conseqüències:

Repressió ... molt dura per part del govern de Maura. Es jutja als implicats en tribunals militars, hi ha 216 consells de guerra i es dicten 17 penes de mort, encara que només es van dur a terme 5 de les execucions.

Execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l’Escola Moderna, institució pedagògica laica i innovadora. Aquest lluirepensador  no havia tingut cap implicació amb els fets però, així i tot, fou jutjat i executat  (es volia castigar exemplarment a aquells que havien qüestionat el domini de les classes altes i de l’església).

“Maura no”, tan a nivell intern com extern (premsa internacional)  l’actuació del govern conservador  fou durament criticada i els republicans i socialistes van exigir la destitució de Maura com a president de govern.

Alfons XIII dissolgué les Corts i convoca noves eleccions, ara tocava el torn als liberals fusionistes.

Nacionalisme català, davant la passivitat de la Lliga Regionalista davant els fets de Barcelona sorgirà entre els nacionalistes catalans una corrent més republicana i d’esquerres.

El Partit Radical de A. Lerroux perdé suport entre la seva base social i aquest es va traslladar a Madrid.                     

ALFONS XIII. La crisi del 1917 iLa descomposició del sistema.(1918-1923)

LA CRISI DEL 1917.

L’estiu del 1914 Europa es veu arrastrada en un conflicte mundial, a Espanya Dato, declara la neutralitat del país. Aquesta situació de neutralitat fou una oportunitat extraordinària per a l’economia del país. La guerra generalitzada a Europa va permetre exportar productes industrials i agraris als països europeus immersos en el conflicte. Els industrials catalans i bascos van ser els més afavorits i van fer grans negocis.

     Dins Espanya això provoca que els preus interiors sofrissin una pujada desorbitada, gran part de la producció es destinava al comerç extern, els sous tampoc van pujar i per a les classes populars això suposar un greu problema.

Aquesta situació provoca que a l’estiu del 1917 hi hagués un important moviment vaguista.

A l’estiu del 17, a Espanya van coincidir les greus dificultats del sistema de la Restauració i el descontentament militar i la conflictivitat socials, tot va provocar una onada de protestes de caire anti-governamental. Es veuen implicats militars, polítics i obrers.    

•         La protesta militar.

Com a conseqüència de les guerres colonials, l’exèrcit espanyol presenta un nombre excessiu d’oficials,ascens per mèrit de guerra, fet que beneficia molt als militars africanistes en detriment dels peninsulars.

La inflació existent al país fa disminuir el valor real dels ja baixos salaris militars.

     El descontentament dels oficials va desembocar en la formació de Juntes de Defensa, associació de militars que reclamen un augment salarial i s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra, alhora que reivindicaven l’antiguitat com a únic criteri. El manifest de juny de 1917 culpava el govern dels mals de l’exèrcit i del país, volen també una renovació política (regeneracionisme). El govern va acabar cedint a les pretensions.

•         La crisi política.

     L’abril del 1917, Dato va tornar ser cap de govern i a mitjan mes de juny una representació de diputats de l’oposició ( nacionalistes,     republicans, etc.) van reclamar enèrgicament la reobertura de els Corts. El govern s’hi negà i va declarar l’estat d’excepció.

     A iniciativa de la Lliga Regionalista es va organitzar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans  (5 de juliol), es va exigir la formació d’un govern provisional que convoqués Corts constituents per reformar el sistema polític.

     Des de l’Assemblea es van convocar tots els diputats i senadors espanyols, no obstant, només n’hi van anar 71 (catalanistes, republicans i socialistes). El 19 de juliol la guàrdia civil va dissoldre la reunió.

•         La vaga general revolucionària.

     El març de 1917, les centrals CNT i UGT van acordar de signar un manifest conjunt en el qual s’instava el govern a intervenir per contenir els preus sota l’amenaça de convocar una vaga general. L’agost del 1917, conflicte ferroviari a València, la UGT, amb el suport del PSOE, va fer una crida a la vaga general. La protesta va adquirir un caràcter polític i revolucionari (fi de la monarquia, Corts constituents i pas al sistema republicà).

     La vaga va tenir una incidència molt desigual. Es van produir incidents a Madrid, Barcelona, País Basc i Astúries. La resposta del govern va ser bàsicament repressiva: llei marcial i es va enviar   l’exèrcit a sufocar el moviment ( 70 morts, 200 ferits i 2000 detinguts).•          Obstruccionisme dels partits monàrquics i divisió dels republicans. També hi haurà un escàs suport de l’exèrcit al projecte republicà.

•          La sublevació cantonalista…és un fenomen complex on es mesclen aspiracions autonomistes ( republicans federals intransigents) i aspiracions de revolució social inspirades per les noves idees internacionalistes ( anarquisme).

Ciutats cantonalistes, Cartagena, Sevilla, Cadis, Andújar, Tarifa, Castelló, València, Salamanca,…

  *  Pi i Margall es va negar a solucionar el conflicte per les armes i va dimitir, Salmeron va donar per acabades les negociacions i va iniciar l’acció militar, la intervenció militar va acabar ràpidament amb la insurrecció, menys a la ciutat de Cartagena. L’exèrcit amb aquesta intervenció va augmentar molt el seu protagonisme i poder ( garant de l’ordre i barrera contra la revolució social).

     A principis de setembre Salmeron dimiteix ja que moralment no pot signar les condemnes a mort i la presidència recaurà en Castelar ( republicà unitari), la República llavors va girar cap a la dreta.

  * El nou govern aplicarà una política d’autoritat i força per controlar els problemes del país, el 13 de setembre Castelar aconsegueix plens poders i reorganitza l’exèrcit, podrà governar sense les Corts. El Parlamet   romandrà  tancat fins el 02 de gener de 1874.

  *  El dia 03 de gener es tornen a obrir les Corts i es du a terme una moció de censura contra Castelar, aquest perd ( 120 a 100) però Pavía, capità general de Castella, exigirà la dissolució de les Corts, el 04 de gener la guardia civil clausura les Corts.

 *   El poder serà ara de progressistes i unionistes, president Serrano.

*   El 29 de desembre de 1874, cop d’Estat del general Martínez Campos i entrada d’Alfons XII.   

L’ECONOMIA (1833-1930).

Revolució demogràfica 

            Revolució agrícola.

Rev. industrial      Cotó.

                                   Carbó.

Ferrocarril.

El s. XIX és el segle de la industrialització, del naixement d’una nova societat, d’un nou sistema de producció i d’unes noves formes de propietat.

A Espanya l’evolució va ésser més lenta però progressiva i a finals del s. XIX les relacions socials capitalistes estaven consolidades.

El primer terç del s. XX  l’economia agrària i la renta per càpita era inferior a la resta de l’Europa industrialitzada.

Demografia.

s. XIX, creixement important de la població. Acceleració del creixement a partir del 1870 (transició demogràfica)....... reducció de la mortalitat i manteniment inicial d’una elevada natalitat però amb tendència a anar baixant.

La reducció es deu a una millor alimentació (augment de la producció) i una millora en les condicions de higiene,paral·lel al desenvolupament de les infraestructuresurbanes ( claveguerams, clorat de l’aigua,...)

A Espanya hi ha un augment del pes demogràfic perifèric en detriment del creixement interior.

Ciutats......  augment de la urbanització (Madrid, Barcelona, Bilbao, Màlaga, Sevilla, València, Saragossa,...) paral·lel al creixement industrial o miner.

Encara que l’augment va ésser important quasi tota la població vivia dins l’àmbit rural, fort dualisme camp - ciutat.

Emigració..... forta corrent migratòria a Amèrica Llatina. Motius: sous baixos i poca oportunitat de feina. Les zones més afectades foren Galícia, Astúries i Canàries (minifundisme).

Agricultura.

Escàs desenvolupament agrícola com a causa del baix procés d’indústria.

Motius: mala qualitat de la terra i condicions climàtiques. Les desamortitzacions van provocar que la terra no la comprés qui la treballava si no la noblesa i la burgesia. 

El sector agrícola a l’Espanya del s. XIX.

La reforma agrària.

Vol substituir l’Antic Règim per una societat capitalista. La primera meitat del s. XIX és dur a terme :

*  l’abolició dels senyorius i dels drets jurisdiccionals.

*  la desvinculació de les terres.

*  desamortitzacions de les terres de l’Església i els Ajuntaments.

*  la terra serà una mercaderia sotmesa a la llei de l’oferta i la demanda.

Què és va aconseguir?

1r    Recursos per a la Hisenda Pública.

2n   El canvi de propietat de moltes terres, la terra està ara en mans de persones que volen tenir beneficis sense grans inversions. La terra la compra gent amb recursos, no la que la treballa.

La producció va augmentar no per la modernització de les explotacions si no  per l’ampliació de les Ha de terra conreades. No hi ha innovacions no hi ha modernització, per tant, no hi ha revolució agrària.

Les propietats són o latifundis, no conreats de manera eficient, o minifundis, mala qualitat de la terra.

La producció és bàsicament de cereals encara que la seva collita no cobreix les pròpies demanda (autoconsum). Hi ha altres collites: cítrics, viticultura i oli destinats a l’exportació.

No hi ha per tant contribució del món agrari al creixement econòmic del país.

Poca producció = no excedents = no mercats i no mà d’obra món indústria.

La indústria a Espanya en el s. XIX.

Poca quantitat i molt localitzada. Només hi ha indústria a Catalunya i País Basc.

Catalunya: Indústria tèxtil.

El destí de la seva producció és el mercat intern i no l’autoconsum.

Els seus inicis es poden trobar a inicis del s. XVIII amb les indianes (1780). Utilitzen

maquinària anglesa ( jenny, mule jenny, spining). La seva consolidació es  ratifica  l’any 1802 quan es produeix la prohibició de l’entrada a Espanya del cotó filat, aquesta prohibició va implicar el creixement industrial que es va frenar per la Guerra del Francès.

L’any 1830, es consolida el mercat interior i, per tant, un avanç clar de la indústria catalana i això es comprova amb l’ increment de l’entrada de cotó pel port de Barcelona.

L’any 1833, la màquina de vapor i la contínua mecanització degut a la disminució del número de treballadors i l’ increment dels sous, provocà  augment de la producció lo que abarateix el preu de venta i per tant augmenta la demanda.

La Guerra de Secessió americana (1861-1865)  provocà la fam de cotó i el tancament de moltes fàbriques.

Quins són els obstacles a la industrialització espanyola?

1r escassa capacitat de compra de la majoria de consumidors espanyols que va comportar una demanda insuficient.

2n escassetat de fonts d’energia, hi ha una manca de cursos d’aigua importants               ( energia hidràulica) i el carbó mineral és de mala qualitat.

3r  posició excèntrica d’Espanya a Europa, els costs de transports són molt elevats, la distància respecte al nucli central de la industrialització va representar una desavantatge tant per l’obtenció de primeres matèries i  per la comercialització de  productes manufacturats.

4t  absorció d’una gran quantitat de recursos per part de la Hisenda pública espanyola.

País Basc: Indústria siderúrgica.

Els primers intents de la indústria siderúrgica foren a Andalusia (Màlaga, 1826) però va fracassar per les dificultats d’adquirir carbó de coc i per l’ús de carbons vegetals.

L’existència de jaciments d’hulla a Astúries va convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d’Espanya entre el  1864 i el 1879. Astúries és l’ única zona on hi ha carbó mineral.

A partit del 1876, però, l’arribada de coc galès més barat a Bilbao, com a contrapartida de l’exportació del mineral de ferro, va significar la consolidació de la siderúrgia a Biscaia. Això va comportar la pèrdua de competitivitat de les empreses asturianes, amb un costos molt superiors per l’ús d’un coc d’escassa qualitat obtingut a partit de l’hulla autòctona.

Entre el juliol del 1879 i el desembre de 1882 tres grans empreses, San Francisco, Altos Hornos i Fábricas de Hierro y Acero i La Vizcaina. La primera es va convertir en l’empresa siderúrgica més important d’Espanya.

La consolidació de l’eix comercial entre Bilbao i Cardiff, basat en l’exportació de mineral de ferro a Anglaterra i la importació de carbó galès per als alts forns bascos va tenir un paper de primer ordre en aquest desenvolupament.

Un dels trets més remarcables de la industrialització basca va ser la diversificació de la seva indústria, això va comportar el desenvolupament d’un important indústria de béns d’equipament.

D’aquesta manera a més de la siderúrgia, es va consolida a Biscaia les principals empreses de construccions mecàniques i de construcció naval, a més de tota una estructura de societats industrials en sectors molt diferents. Navilieres, companyies d’assegurances, químiques i companyies elèctriques, des de començament del s.XX.

També hi va haver el suport financer d’un important sector bancari, Banc de Bilbao i el Banc de Biscaia. Aquest bancs van contribuir a la formació d’una sòlida base industrial i financera que aconseguí ramificacions importants a la resta d’Espanya.        

LES DESAMORTITZACIONS A L’ESPANYA DEL S.XIX.

Les desamortitzacions:

* Pretenien acabar amb els desequilibris que hi havia a Espanya en quant a la distribució de terres, al mateix temps es vista pels governs com una manera de sanejar els greus problemes econòmics que pateix  el país durant tot el s. XIX.

*És el fet de poder posar en venda, repartir o alinear i convertir  en propietat capitalista, béns eclesiàstics ( mans mortes), de la noblesa (senyorius) o comunals (ajuntaments), a través d’una sèrie de mesures legislatives.

Carles IV (1788- 1808). Manuel de Godoy. 

Els primers intents de desamortització de terres del clero  va començar el 1798 amb una llei on es dóna permís per vendre ¼ de les  propietats eclesiàstiques. 

José Bonaparte (1808-1814).

Desamortitzacions de part de les terres del clero, els convents queden reduïts a 1/3 part. Desvinculació dels “mayorazgos” i de les “manos muertas”. Vol acabar amb els règims senyorials.

Trienni Liberal (1820-1823). 

Abolició i supressió dels senyorius jurisdiccionals, dels “mayorazgos”. Venda de terres dels monestirs, es obligatori vendre les terres dels convents de menys de 24 frares i els de les ordres militars. Vol acabar amb el feudalisme. La terra serà considerada una mercaderia .          

Mendizábal (1835-1837).

Govern  liberal progressista durant la Regència de Maria Cristina, mare d’Isabel II. Dissolució dels senyorius  jurisdiccionals, desvinculació de terres i desamortització dels béns de l’Església i dels ajuntaments. Dissolució d’ordres religioses, totes menys les dedicades a l’ensenyament i hospitals. Incautació del patrimoni de els ordres dissoltes.

Es poden comprar les terres en subhasta pública ( en diners o Deute Públic). Volen diner per així poder fer front a la guerra carlina.

Bienni progressista (1854-1856). Madoz  

Desamortitzacions l’any 1855 dels béns de l’Estat, església, ordres militars, confraries, institucions benèfiques i terres dels ajuntaments (béns propis i comunals). Hi ha més terres a la venda, però tornen a ser comprades per la burgesia i els terratinents.

Amb aquesta desamortització es pretén obtenir ingressos per Hisenda  i s’intenta consolidar una classe mitjana favorable al règim liberal, també fomentar el desenvolupament de l’economia a través d’obres públiques i la construcció del ferrocarril ( Llei General del Ferrocarril, 1855).

La Gloriosa (1868). Govern provisional.

Pretén posar fi al patrimoni reial que passa a l’Estat.

Conseqüències de les desamortitzacions.

Socials:

- el clero va rebre un cop molt dur.

- la noblesa va veure com les seves propietats de tipus feudal es convertiren en propietats burgeses, però els nobles no les van transformar en empreses agràries modernes de tipus capitalista. 

- molts de nobles es van convertir en propietaris capitalistes d’unes terres sobre les quals abans just havien tingut la jurisdicció.

- va néixer una nova classe de grans terratinents formada per la burgesia rica.

- l’explotació dels latifundis va continuar en mans de grans arrendataris. Molts de conreadors arrendataris varen veure empitjorar la seva situació, per les condicions més dures implantades per els nous propietaris.

- molts pagesos varen perdre la possibilitat de poder utilitzar el béns comunals dels ajuntaments.

 Econòmiques:    

- augment de les superfícies conreades, especialment les dedicades al conreu de cereals.

- increment dels conreu de la vinya.

- es frena el dèficit públic.

- possible desviament de capital industrial. La gent que posseïa capital va preferir comprar terres desamortitzades que invertir els seus  estalvis a la indústria. Hi ha historiadors que consideren que aquest fet va influir en el retard del procés industrialitzador espanyol.

- la desamortització no suposa la capitalització del camp espanyol.

Altres conseqüències:

- consolidació del règim liberal.

- triomf del sistema de propietat liberal i capitalista.

- influí en el pla urbanístic espanyol: a les ciutats, els grans edificis dels convents es convertiren en casernes, edificis públics, grans places, carrers...(Carrer Nou de Manacor, abans pertanyia als Dominics).

- ruptura de els relacions entre l’església i l’estat. Ruptura molt profunda que es mantingué fins a la signatura del Concordar del 1851.              

LA RESTAURACIÓ. (1874-1923).

Antonio cànovas del castillo:

Implantació d’un nou model polític que superi els problemes endèmics del moderantisme espanyol:

·         Caràcter partidista “camarilla”.

·         Intervencionisme dels militars.

·         Enfrontaments civils.

Té dos objectius:   Bipartidisme.

                          Pacificació del país.

Primera  mesura:

·         Corts constituents.  Són contraris a la constutició del 1869.

·         Constitució 1876.

Constitució 1876.

Ideologia liberal , sufragi censatari, sobirania compartida, constitució conservadora inspirada en els valors històrics de la monarquia, la religió i la propietat.

Monarquia és la institució superior, inqüestionable, permanent i al marge de qualsevol decisió política. La seva funció és la de moderador, ha de fer d’arbitre i ha de garantir la bona entesa i l’alternança de poder.

El rei té drets a vet, nomana els ministres i té la potestat de convocar les corts, també les pot dissoldre sense comptar amb el govern.

Corts, bicamerals, només el congrès  és electiu. El senat té la meitat dels seus components per dret propi o vitalici, el rei o el govenr poden nomenar els senadors.

El sufragi passarà a ser universal el 1890.

L’estat és confessional catòlic, hi ha tolerància amb altres credos sempre i quan no és mostri públicament. Pressuposts de culte i credo per finaçar l’església.

Drets però retringits els de lluire associació, reunió, imprempt

Torn pacífic i alternança de poder.

• Es renuncien als pronunciaments com a forma de pujar al govern, el trànsit d’un govern a un altre es farà de forma pacífica. Els militars no participaran en política. Els militars seran subordiants al poder civil. En contrapartida els militars tindran una certa autonomia interna i obtindran un pressupost elevat.

Fi dels conflictes.

Carlins… derrota dels carlin a catalunya, valència i aragó.( gral .martínez campos). L’únic front obert serà el del país basc i navarra. La rendició definitiva serà el 1876.

S’abolirà  el regim  foral, els bascs hauran de pagar imposts i participar de l’exèrcit.  1878, concerts econòmics ( autonomia fiscal).

Cuba… pau de zanjón 1878. Amnistia, abolició de l’esclavitud, reformes polítiques, els cubans podran enviar representants a corts.

L’incumpliment dels acords per part del govern provocaran una nova rebel·lió , la guerra chiquita 1879 i la insurreció definitiva l’any 1895,  grito de baire   

Com funciona el sisitema canovista?

Corrupció  electoral i el caciquisme ( andalusia , castella i galícia).

Adulteració del vot…  sufragi censatari, més pes de les àrees rurals que les urbanes, manipulació de les actes, de les llistes electorals i tot un seguit    de trampes electorals anomenades tupinades.

Cacics i governadors civils … gran poder en el medi rural.

Alternança pacífica… pàg. 203

Nacionalisme i regionalisme.

Catalunya.

S.xix creixement econòmic més gran que a les altres àrees d’espanya, aquest creixement implica el naixement d’una burgesia molt influent.

El desenvolupament econòmic anirà seguit d’un resurgir de la llengua i de la cultura  catalana. , renaixença.

1880….naixement d’un catalanisme polític.

Bisbe torras i bages (tradicionalista).

Valentí almirall  (progressita amb principis federalistes). Llibre de greuges, en aquest llibre parla de l’opressió de catalunya, vol l’harmonia entre els interessos i aspiracions de les diferents regions espanyoles.

Vol l’autonomia (centre català 1882).

Unió catalanista (bases de manresa 1892). Proposa la consecució d’un poder català com a resultat d’un pacte entre la corona i l’estat català (entitat autònoma).

Volen organitzar espanya com una confederació d’estats. La seva ideologia és conservadora.

Lliga regionalista 1901, enric prat de la riba i francesc gambó. Aspiren a tenir representació parlamentària i a defensar els interessos de catalunya.

País basc.                               

 1890… pèrdua dels furs i entrada d’immigrant de parla castellana (alts forns).

Sorgirà una corrent cultural que defensarà l’euskera.

Sabino arana, 1895, partit nacionalista basc (pnb).

Pensa que l’entrada massiva de maketos posa en perill la llengua basca, la tradició i l’ètnia basca. Arana populartiza el nom d’euzkadi, la bandera pròpia i el lema déu  i llei pròpia.

Galícia.

El galleguisme va tenir un caràcter cultural, la llengua gallega només era utilitzada en àmbits rurals, a mitjan s.xix un grup d’intel·lectuals i literats gallecs va emprendre el camí de convertir-la en una llengua literària, rexurdimento. Rosalia de castro.

A finals de la restauració . El galleguisme va anar adquirint un caràcter més polític, es tracta però d’un movimet molt minoritari.

València.

Moviment de reivindicació de la llengua i cultura pròpies (renaixença). 1906 valència nova.

Aragó.

A la segona meitat s.xix va sorgir de mans de la burgesia un moviment que pretenia impulsar el dret civil aragonès, reivindicava els valors culturals i volien recuperar els orígens històrics del regne d’aragó i les seves institucions medievals (romanticisme). Joaquin costa (regeneracionisme).

Andalusia.

Figura de l’andalusisme, blas infante.

El 1916 esva fundar el centro andaluz a sevilla, volia ser l’òrgan d’expressió de la realitat cultural i social andalusa. Aquest projecte va tenir molt poc suport social.

La guerra d’ultramar.

Pau de zanjón 1878, gran oportunitat perduda, els cubans esperaven de l’administració espanyola el compliment dels acords pactats a la pau de zanjón:

+ mateixos drets de participació a les corts que els peninsulars.

+ participació en el govern de l’illa.

+ llibertat de comerç.

+ abolició total de l’esclavitud.

Cap de les propostes anteriors va ésser considerada davant l’oposició dels grans terratinents, dels negrers i dels comerciants peninsulars.

Grups polítics:

+ partit autonomista, majoritàriament integrat per cubans.

+ unió constitucionalista,  peninsulars instal·lats a l’illa.

El partit autonomista demanava l’autonomia, un programa de reformes polítiques i econòmiques sense arribar a la independència, aquests partit havia aconseguit una àmplia representació al parlament espanyol.

El partit de sagasta era partidari d’introduir millores i l’any 1888 es va abolir formalment l’esclavitud, el 1893 va proposar a les corts un projecte de reforma de l’estatut però no aconseguir fer-ho prosperar.

L’ineficàcia de les reformes va fer que les posicions dels cubans anassin cap a postures més independentistes i abandonassin les autonomistes.

Partido revolucionario cubano, 1893. José martí. Vol  la independència i aviat reb el suport dels eua. Amb el temps augmenta el seu poder i aconsegueix comptar amb el suport dels cabdils cubans máximo gómez, antonio maceo i calixto garcia.

Política aranzelària: 1891, augmenten els imposts que graven els productes que no provenen de la península (aranzel cánovas);  1894, el president americà expressa el seu rebuig a la política espanyola a les illes.

Cuba.

24 de febrer de 1895, grito de baire. Aixecament que afectarà a tota l’illa. El govern espanyol  envià  al gral. Martínez campos (acció militar i diplomàtica).

El gral. Valeriano weyler, va voler canviar el  mètode de repressió i va organitzar la concentració dels pagesos per tal de llevar suport als insurrectes.

Les tropes espanyoles van sofrir l’estratègia de weyler tan a més que els camperols.

1897, assassinat de cánovas, destitució de weyler i anomenament del gral. Blanco, aquests posa en marxa l’estratègia de la conciliació i es decreta un estatut d’autonomia per a cuba:

+ sufragi universal.

+ igualtat de drets entre cubans i peninsulars.

+autonomia aranzelària.

Totes aquestes reformes arriben massa tard i els cubans amb el suport dels eua no accepten més que la independència.

L’enfonsament del maine al port de l’havana el mes d’abril de 1898 fan entrar als eua a la guerra, el govern espanyol considera humiliant l’ultimatun exigit pels nord-americans i declarà la guerra als eua. L’esquadra espanyola es derrotada a santiago  i a cavite (filipines).

El desembre de 1898 a parís espanya signa la seva derrota i es compromet a sortir de cuba, puerto rico i filipines (pau de parís).

Filipines.

Hi ha una escassa presència de població d’origen espanyol, hi ha poca presència de tropes i el continget més nombròs és el dels missioners.

Els interessos econòmics espanyols a l’illa són menors que els de cuba i l’interès de la colònia redica en la producció de tabac i com a porta d’intercanvis comercials amb àsia.

José rizal l’any 1892 va organitzar la katipunan. L’any 1896 es produir una  rebel·lió a les illes filipines, rizal fou detingut i executat.

CONSEQÜÈNCIES DEL 98.

 Les repercussions del desastre del 98 foren menors de les esperades, el sistema en va sobreviure i el cop més fort  va ser a nivell moral i psicològic.

Economia:

La guerra va tenir conseqüències de pèrdua material més grans per Cuba que no per la Península, la crisi econòmica per Espanya va ser menor que l’esperada per molts.

La necessitat de fer front a les despeses ocasionades pel conflicte van fer que es reformes la Hisenda, es van incrementar les recaptacions a partir de l’augment de la pressió fiscal.

A més va entrar a Espanya una quantitat important de capital provinent dels repatriats espanyols que van venir arrel de  la pèrdua de l’illa.

Política:

El sistema va continuar i es va continuar amb el torn dinàstic. Alguns dels nous polítics van intentar aplicar les idees del regeneracionisme ,un corrent molt crític amb el sistema i amb la cultura espanyola.

Els nacionalismes van revifar ja que van denunciar la incapacitat del sistema per desenvolupar una política renovadora i descentralitzada.

Moral i ideològica:

La pèrdua de les colònies va causar un impacte molt fort a nivell moral dins la població, es com si de cop per tothom es destruís el mite de l’imperi espanyol, en aquells moments totes les nacions d’Europa iniciaven la creació dels seus imperis i Espanya perd el seu.  Espanya serà una nació de segon ordre a nivell internacional.

La premsa estrangera presentarà Espanya com una nació moribunda, amb un exèrcit poc preparat i armat i amb un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents.

El regeneracionisme:

Joaquin Costa, màxim exponent del moviment.

“ Escola i rebost, tancar amb set claus el sepulcre del Cid”.

Generació del 98: literats que intenten analitzar el “problema d’Espanya” en un sentit molt crític i en un to pessimista.

Reformisme polític:

La crisi del 98 representa la fi del sistema tal com l’havia dissenyat Cánovas, a partir d’ara hi haurà una nova generació de polítics, intel·lectuals, científics, activistes socials i empresaris que marcaran el regnat d’Alfons XIII.

Exèrcit: 

Va ser acusat per l’opinió pública com el causant del desastre, va créixer un sentiment antimilitarista, davant això els militars van es van anar posicionant cap a postures més autoritàries i intransigents, estaven convençuts que els culpables del desastre eren els  polítics. De cada cop creix el sentiment de que els militars han de prendre part de la vida política del país ( Primo de Rivera,1923 i Franco, 1936).     

EL MOVIMENT OBRER.

Els primers moviments socials.

La primera legislació liberal no feia referència a cap tipus de normativa que regulès les relacions laborals, de  fet considerava il·legitima l’associacionisme obrer ja qe era contrari a la llibertat de contratació.  

Dècada del  1820, naixement del luddisme,  primera manifestació de rebel·lió dels obrers contra la introducció de maquinària en el procès de producció.  Pels obrers les màquines són les culpables de la seva situació  ( pèrdua de llocs de feina i reducció dels salaris).

·         Alcoi 1821.

·         Fàbrica bonaplata 1835 

Amb el temps l’eix de la protesta obrera es va centrar en les relacions laborals i la seva lluita es va orientar cap a la defensa del dret d’associació i el millorament de les condicions de vida i treball de l’obrer industrial. Associacionisme .

·         Societats de socors mutus, els obrers lluiraven una petita quota  per assegurar-se ajut en cas de malaltia, atur o mort. Associació de protecció mútua dels teixidors del cotó 1840.

L’extensió del moviment obrer va significar que les reivindicacions obreres es van centrar en la defensa d’un millor salari i d’una reducció de la jornada laboral. La vague es va convertir en l’instrument per aconseguir el seus fins.

·         Caixes de resistència.  Quota per fer més efectives les vagues (1840-1850) vagues  a granada, valència i madrid.

·         Primera vaga general 1855.  Reacció a la introducció d’unes noves màquines filadores ( - mà d’obra ).

Andalusia : revoltes agràries:

Dècada del 1840.  Onada de manisfestacions i ocupacions de finques, en el camp andalús hi ha fam crònica i el jornalerisme és majoritari. Luddisme, crema de collites i matança de ramat.

L’any 1855.  Desamortitzacions dels béns comunals, les propietats seran ara propietat privada, això provocarà onades de protestes que seran durament reprimides per l’exèrcit i la guàrdia civil.

Dècades del 1860 i 1870. Bandolerisme com a resposta individual i violenta a la magnitud de les desigualtats socials. 

socialisme utòpic i republicanisme.              Republicanisme federal ( pi i margall)**

 

  pretenen crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de les riqueses, volen acabar amb les injustícies de la societat liberal.

Joaquin abreu (falansteris), felip monlau, abdó terrada, narcís monturiol.   

** 1868, sufragi universal, associacionisme obrer, pareixia que aquesta seria la ideologia que defensaria els drets dels obrers, però la seva manca de suport i la insatisfacció que les seves reformes van aportar duran a gran part de l’obrerisme a ideologies de l’ait (anarquisme i marxisme).

L’arribada de l’internacionalisme ( 1868-1874).

Amb la gloriosa varen entrar les diferents corrents de pensament obrerista que hi havia a europa, l’any 1868 arribà a espanya giuseppe fanelli , integrant de l’organització anarquista aliança internacional de la democràcia socialista creada per bakunin, aquest va difondre l’ideari anarquista com si fos el de l’ait.

Programa de l’aliança: supressió de l’estat, col·lectivització, apolitisme,... Aquests pensament van tenir una gran acolliada entre els obrers catalans i els jornalers andalusos.

Federació regional espanyola (fre 1870),  apolitisme, vaga com a arma fonamental i la revolució social per la via de l’acció directa.

1871, paul lafargue, gendre de marx que aconsegueix que un grup d’internacionalistes madrileny es mostrin favorables a la ideologia marxista.   A través de “la emancipación”, fan una àmplia campanya a favor de la necessitat de que la classe obrera conquereixi el poder polític. L’any 1872 la fre expulsa als membres del grup madrileny i aquests funden la nueva agrupación madrileña.

Durant els anys de la primera república el moviment obrer arriba  al seu moment àlgid però l’any 1874, el nou règim polític declara il·legal tot el moviment i aquest s’ha de moure dins la clandestinitat.

Anarquisme i marxisme (1874-1900).

L’anarquisme apolític.

L’any 1881, la fre passa a denominar-se federació de treballadors de la regió espanyola (ftre).

Aquesta nova federació tindrà molta de força entre els obrers catalans i els jornalers andalusos, augmenta el seu nombre d’afiliats i desenvolupa una acció sindical molt reivindicativa. El govern inicia una repressió constant sobre aquest grup i aquest adopten l’acció directa, grups autònoms que atempten contra els fonaments de capitalisme: l’estat, l’església i la burgesia.

Entre els anys 1893-1897 hi haurà actes de violència social remarcables: cànovas del castillo, martínez campos, liceu de barcelona, processó del corpus, etc.

La mano negra, atuarà per andalusia i assassinarà, cremarà collites i edificis.

S’arribarà a una espiral de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció. (processos de montjuïc).

Dins l’anarquisme es produirà una divisió entre els qui volen continuar amb les accions violentes (anarcocomunistes)  els que volen una acció de masses, vagues (anarcosindicalistes, cnt 1910).

El socialisme obrer.

El 1879 pablo iglesias fundarà el partit socialista obrer espanyol, el partit es definia com a marxista, tenia una neta orientació obrerista i era partidari de la revolució social.

Programa:

·         Dret d’associació, reunió i manifestació.

·          sufragi universal.

·         Reducció de les jornades laborals, del treball infantil,...

Aquests partit tindrà molta influència entre els sectros obrers de madrid, país basc, astúries i màlaga.

El 1888 es funda la unió general de reballadors (ugt), no es declara marxista, en principi, i deixa libertat de militància entre els seus afiliats. La ugt serà molt prudent en les seves reivindicacions, només recorr a la vaga com a darrer extrem, intenta desvincular-se de les accións dels anarcosindicalistes per apropar-se als sectros més moderats de l’obrerisme espanyol.

Reformisme i qüestió social.

Durant la dècada del 1880  certs sectors del liberalisme van prenent consciència de que cal racionalitzar les relacions laborals, l’estat ha d’adoptar una reglamentació en les relacions econòmiques i laborals.

1878, primeres lleis reguladores dels treballs perillosos per als infants, creació d’asils per invàlids laborals i la construcció de barris pels obrers.

1883, comissió de reformes socials, la seva tasca és la d’informar de la situació obrera i promoure el reformisme social. No obstant, no es farà una reglamentació efectiva  fins entrat el s.xx.    

ALFONS XIII (1902-1931).

El reformisme dinàstic.

Govern de silvela. El 1899, maria cristina otorga la seva confiança  al  conservador francisco silvela. Aquest iniciarà una política reformista amb projectes per descentralizar l’administració, també iniciarà una reforma tributària, augmentarà els tributs sobre els productes de primera necessitat  i crearà nous impots per així poder fer front als deutes sorgits arrel de la guerra de cuba.

A catalunya hi haurà un boicot a la recaptació d’aquests nous tributs conegut  com el tancament de caixes.

El 1901, la regent donarà la seva confiança als liberals fusionistes.

Tornaran a aparèixer les velles pràctiques del sistema canovista.

Antoni maura i josé canalejas.     

L’any 1902 puja al tro alfons xiii.

El 1903 mor sagasta i el nou líder dels liberals serà josé canalejas,  aquest mateix any , antoni maura , es convertirà en el cap dels conservadors.

El 1904, maura es va convertir en cap de govern, el seu projecte polític tenia com a consigna la revolució “des de dalt”, defensava que el règim s’havia de transformar per així evitar la revolució popular.

Vol crea una base social àmplia “masses neutres” per així configurar un stat fort, capaç de governar de manera eficient i aconseguir eliminar els cacics i neutralitzar el protagonisme del les classes populars.

El 1907 es va aprovar una nova llei electoral per eliminar la corrupció i democratitzar el sistema.

Maura va voler atreure al nacionalisme moderat (lliga regionalista) i intenta arribar a acords donant més autonomia municipal i reconexent les regions.

Política econòmica, reactivació de la indústria i estímul a l’agricultura.

Terreny social, instituto nacional de previsión 1908 ( assegurances obreres) llei del descans dominical.

Ordre social, intrasigència i repressió.

1910, josé canalejas , vol modernitzar la polítca i intentarà atreure a certs sectors populars (republicans, socialistes,...) A partir de fer una reforma social més gran i limitar el poder a l’església.

Aprofundeix en la separació de l’estat i de l’església, aprova la “ley del candado” 1910 que limita l’establiment de noves ordres.

Politica social, eliminació dels consums i aplicació d’un imposts progressiu sobre les rendes. Llei del reclutament, obligatori en temps de guerra i supressió de la redempció econòmica. Va fer també lleis laborals per millorar les condicions de treball de la dona.

Autonomies regionals, pensa que guanyant-se al nacionalisme català ajudarà al sistema a estabilitzar-se. Llei de mancomunitats (permet la gestió d’alguns serveis públics), aquesta llei va ser aprovada pel govern d’ eduardo dato el 1914 (mort de canalejas el 1912 per un atemptat anarquista)  i només es va constituirs la mancomunitat de catalunya. 

Partits  i agrupacions al marge del sistema.

REPUBLICANS.

PRINCIPALS FORÇA DE L’OPOSICIÓ, EL SEU PROBLEMA ÉS LA FRAGMENTACIÓ D’AQUEST MOVIMENT EN DIVERSOS GRUPS.

PRINCIPALS PARTITS..............Unió Republicana.

                                                      Partit Radical ( Alejandro Lerroux)*

                                                      Partit Reformista ( Melquíades Álvarez)**

*  partit anticatalanista, demagògic, anticlerical i suposadament revolucionari.

**    evolucionarà cap a posicions monàrquiques.

NACIONALISMES.

CATALUNYA... Lliga Regionalista. (burgesia). 1901

                             Centre Nacionalista Republicà. 1905

                             Solidaritat Catalana (republicans, catalanistes i carlins).

                             Acció Catalana ( escissió de la Lliga). 1922

                             Estat Català ( independentista).

                             Esquerra Republicana de Catalunya. 1931

PAÍS BASC... Partit Nacionalista Basc / Comunió Nacionalista Basca. 

                        Acció Nacionalista Basca. (republicans). 

                        Solidaritat d’Obrers Bascos (sindicat catòlic).

 CARLINS.

1919 Partido Tradicionalista

Partido Catòlico Nacional o Integrista     

1931 Comunión Tradicionalista ( unió de tradicionalistes i integristes.

GRUPS OBRERS.

Marxistes

PSOE (1879), giren cap a postures revisionistes, és a dir,   partidaris del parlamentarisme.

PCE (1921), revolucionaris.

Anarquistes.

1907, Solidaritat Obrera

1910, Confederació Nacional de Treballadors, CNT (ananrcosindicalista).

 1927, Federació Anarquista Ibèrica, FAI (anarcocomunista).

LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA 1909.

EL CONFLICTE COLONIAL A MARROC.

A partir del 1900 Espanya va consolidar la seva penetració al Nord d’Àfrica.

1906, Conferència d’Algesires,

1912, Tractat Hispanofrancès.

En aquest tractat s’estableix un protectorat francoespanyol a la zona de Marroc. A Espanya li va correspondre el Rif (zona muntanyosa), l’obligació d’Espanya és la de pacificar i organitzar el seu territori. L’interès de la zona radica en l’explotació dels seus recursos miners i sobretot el desig de recuperar el prestigi de l’exèrcit.

La presència de les tropes espanyoles es contestada per les cabiles de rifenys que no accepten la presència europea a la zona. El 1909 es produirà la batalla del Barranco del Lobo, en aquest enfrontament les tropes espanyoles pateixen moltes baixes,  el govern espanyols decideix llavors augmentar la presència de tropes i per poder fer-ho ha de mobilitzar els reservistes. Aquestes tropes han d’embarcar al port de Barcelona.

LA SETMANA TRÀGICA.

18 de juliol, mobilitzacions al port de Barcelona durant l’embarcament de les tropes.

24 de juliol, comitè de vaga (republicans de Lerroux, socialistes, anarquistes), es fa una crida a la vaga general per al dia 26 de juliol. 

La vaga, no obstant, derivarà en una revolta popular  que sorprendrà inclús a la pròpia organització, no només es protesta per la guerra sinó que esclaten totes les tensions socials acumulades.

Es produeixen incidents al carrers, s’aixequen barricades, hi ha enfrontaments amb les forces de l’ordre públic, esclata també  un fort sentiment anticlerical (incendi de + de 80 edificis religiosos).

El govern decretarà l’Estat de guerra enviant forces de reforç, es reprimiran durament les manifestacions i hi haurà baixes importants entre els manifestants, això radicalitzarà  encara més la situació, la manca d’acord entre les forces del comitè provocaran l’acció incontrolada de molts de manifestants.

Els fets són controlats el 2 d’agost.

Conseqüències:

Repressió ... molt dura per part del govern de Maura. Es jutja als implicats en tribunals militars, hi ha 216 consells de guerra i es dicten 17 penes de mort, encara que només es van dur a terme 5 de les execucions.

Execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l’Escola Moderna, institució pedagògica laica i innovadora. Aquest lluirepensador  no havia tingut cap implicació amb els fets però, així i tot, fou jutjat i executat  (es volia castigar exemplarment a aquells que havien qüestionat el domini de les classes altes i de l’església).

“Maura no”, tan a nivell intern com extern (premsa internacional)  l’actuació del govern conservador  fou durament criticada i els republicans i socialistes van exigir la destitució de Maura com a president de govern.

Alfons XIII dissolgué les Corts i convoca noves eleccions, ara tocava el torn als liberals fusionistes.

Nacionalisme català, davant la passivitat de la Lliga Regionalista davant els fets de Barcelona sorgirà entre els nacionalistes catalans una corrent més republicana i d’esquerres.

El Partit Radical de A. Lerroux perdé suport entre la seva base social i aquest es va traslladar a Madrid.     Les grans diferències existents entre els diferents grups de pressió van permetre al sistema de la Restauració sobreviure encara que va entrar en un període de descomposició. Els militars no mantenien relació amb els altres grups de pressió, només els movien els seus interessos professionals, els parlamentaris van mostrar ràpidament les discrepàncies que hi havia entre els regionalistes (burgesia) i les forces d’esquerra i la radicalització dels moviments obrers (revolució social) van fer possible la supervivència del sistema. 

La descomposició del sistema.

Espanya a partir del 1918 viurà una profunda crisi econòmica, una

creixent conflictivitat social i patirà el desastre militar d’Annual, tot això

durà el país a la Dictadura militar de Primo de Rivera.

•         Govern i oposició. 

     Govern......Un pic fracassat el projecte de govern de Maura (coalició) es tornarà al torn dinàstic. Entre 1918-1923 hi haurà deu governs, cap d’ells superarà l’any de vida.

     Tot i la utilització del frau electoral cap partit aconseguirà el control parlamentari i van recórrer a mesures d’excepció, suspensió dels drets constitucionals i tancaments del Parlament.

     L’exèrcit cada cop és més protagonista, serà el braç repressor dels moviments revolucionaris  i serà la solució de força i el garant de la monarquia.  

     Oposició....* Partit Reformista (Melquíades Álvarez). Esquerra dinàstica. 

                       * Partit Radical (Lerroux). Perd suport obrer i cada cop és més conservador.     

* Republicans (molt fragmentats).

* PSOE, més afiliats i són ja una força electoral (578 consejals). Dins del partit hi ha dues corrents:

                                             - reformista i moderada. Indalecio Prieto

                                             - revolucionaris (bolxevic). PCE (1921)

•         Conflictivitat obrera.

     CNT (augment de la afiliació). Congrés de Sants 1918. Refundació del sindicat, apolitisme,negociació directa obrer/patró.

     Andalusia (fam i misèria) ”Trienni bolxevic” 1918-1921, revoltes camperoles (crema de collites, ocupació finques, els ajuntaments són controlats per comitès de vaga). Es declararà l’Estat de guerra, es clausuraran les organitzacions obreres i es tancaran els líders.

     Barcelona (La Canadiense). Desprès d’un mes i mig de vaga, l’empresa acceptarà la readmissió, l’augment de sous i la jornada de vuit hores. Es van incomplir els acords i es va reiniciar la vaga, la repressió fou molt dura (ruptura i radicalització tan dels obrers com de la patronal.)  

•         Pistoletarisme.

     La radicalització extrema dels obrers serà aprofitada pels militars (control i repressió, del 1919-1922 estat d’excepció permanent).

             Anarquisme (violència extrema) “Los Solidarios”.

      Barcelona

                                      Patronal (Federación Patronal). Pistolers a sous, tancament de fàbriques i creació d’un Sindicat Lliure.

     El Governador Civil va adoptar una política de protecció de la    patronal  i va imposar la Llei de fuga, amb ella es podia disparar si una pres intentava fugir.

     Del 1916-1923 hi ha uns 800 atemptats i uns 226 assassinats.                          

•         Marroc.

     El seu baix valor econòmic i la difícil orografia van provocar una onada de protestes:

     - la Companyia africana només té el suport dels grups empresarials, però amb el temps van perdent interès.

    - la gent no accepta aquesta nova aventura colonial.

    - el govern menysprea als militars quan hi ha un fracàs i dóna l’ordre d’evitar enfrontaments.

    - rivalitats entre els militars peninsulars i els africanistes.

    Acabada la Gran Guerra, França torna intensificar la seva presència a Marroc i això fa que el govern espanyol intensifiqui també les seves actuacions a Àfrica.

    El 1920, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes mostren una clara hostilitat cap a l’exèrcit espanyol. El 1921 es van intentar unes quantes operacions per controlar els rebels, i per dirigir l’exèrcit de la zona es va nomenar el general Silvestre.       

      El general va iniciar una ofensiva cap a l’interior del territori que va acabar en un autèntic desastre. L’exèrcit fou derrotat a Annual, es va perdre tot el territori ocupat i es van produir 13000 baixes, inclosa la de Silvestre.

     El 1923, amb governs inestables i una tensió social greu, l’anunci que seria discutit al Parlament el cas Annual i que se’n demanarien responsabilitats (inclòs al monarca) van mobilitzar l’exèrcit i la dreta, dictadura militar.

PRIMO DE RIVERA (1923-1931)

El 13 de setembre de 1923 el general Primo de Rivera es va pronunciar contra la legalitat vigent (Constitució 1876), declara l’estat de guerra i exigeix al monarca que el poder passi a mans dels militars. Alfons XIII va acceptar la situació i va suspendre el règim parlamentari.

Causes del cop:

- la justificació utilitzada per Primo de Rivera i els grups de suport fou el de salvar Espanya del perill de revolució social ja que consideraven que el sistema estava ja en clar decliu i bloquejat.

     En el seu manifest inagural manifesta: *  netejar el país de cacics.

  * acabar amb el bandidatge polític.

                                                                    * acabar amb la indisciplina social.

                                                                    *  aturar la desestructuració de la unitat dels país                                                          (nacionalismes).    

   - les raons més acceptades per la historiografia són:

* evitar la responsabilitat del desastre d’Annual ( Expediente Picasso).

* evitar la democratització del sistema polític, els darrers governs de coalició volien una reforma de la Constitució, de la         Llei electoral, dels sistema de torn pacífic i de les relacions de treball, pretenien també limitar el poder del rei.

* Reorganització de l’Estat:

     La dictadura va tenir dues fases :

Directori militar (1923-1925),la seva finalitat era la de resoldre  els problemes pendents.

És on es mostra el caràcter dictatorial del sistema: suspensió de l Constitució, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats. Hi ha també una creixent militarització de l’ordre públic i la repressió obrera es radicalitza (CNT i PCE). Es vol també acabar amb el caciquisme, per això es va elaborar un Estatut Municipal i un altre Provincial. Es van dissoldre els ajuntaments que van ser substituïts per juntes de vocals ( contribuents més rics).

Una prioritària del nou règim fou el conflicte de Marroc, Primo de Rivera assumeix personalment l’Alt Comissionat (1924).     

En l’ajut de França, l’any 1925 s’organitza el desembarcament d’Alhucemas, l’acció es va saldar amb un gran èxit. Desprès d’una sèrie  de derrotes, Abd el Krim es va rendir a les tropes franceses.

El 1927 l’exèrcit dóna per acabada la campanya i l’ocupació efectiva de tot el protectorat marroquí.

Directori civil (1925-1931),es pretén institucionalitzar la Dictadura i fer reformes econòmiques i socials.  

     Primo de Rivera durant aqueta etapa pretendrà donar continuïtat i permanència al seu sistema. El model a seguir és el del feixisme italià. El camí cap a un sistema autoritari comença amb la convocatòria d’una Assemblea Nacional Consultiva (1927) de caràcter corporatiu, és a dir, els seus membres no són elegit per sufragi , sinó per designació entre els ciutadans que ja pertanyen a les grans institucions públiques.

Es va formar també un partit únic, Unión Patriótica, sense cap ideologia política  definida, la seva missió era la de proporcionar suport social a la Dictadura. Els seus afiliats provenen de les files del catolicisme, dels funcionaris i dels cacics rurals.   

     Gràcies a la bona conjuntura internacional “feliços anys vint”, el règim inicia un programa de foment econòmic  a nivell industrial  i de foment de les infraestructures, no obstant no es va ocupar del problema agrari.

     Es van nacionalitzar importants sectors de l’economia i es va fomentar les obres públiques amb una important intervenció estatal.

     El govern va aprovar un Decret de Protecció de la IndústriaNacional, amb ell es volia donar ajudes a les empreses que no eren competitives amb l’exterior. Es van crear també monopolis, Telefònica i Campsa. Es van crear confederacions hidrogràfiques per promoure el regadiu.

     Pretenen també regular el treball, per això creen l’Organització Corporativa Nacional (patrons i obrers), la seva finalitat és la reglamentació de salaris i de les condicions de treball, la mediació i l’arbitratge en cas de conflicte. Es va tolerar una certa llibertat de moviment a la UGT però es va perseguir a anarquistes i comunistes.

 Oposició a la Dictadura:

- conspiracions militars, la “sanjuanada” juny de 1926.

- intel·lectuals i món universitari, Federació Universitària Espanyola (FUE).

- republicans, Aliança Republicana.

- nacionalisme català, a Catalunya Primo de Rivera  va adoptar mesures com la de liquidar la Mancomunitat, la prohibició de l’ús del català, del ball de la sardana, el tancament del Camp Nou. Totes aquestes mesures van guanyar-se l’oposició del catalanisme d’esquerres i republicà, Estat Català.

-  CNT (anarcosindicalisme), FAI (anarcocomunisme) (1927) i PSOE.

 La caiguda del dictador:

Davant la creixent oposició a Miguel Primo de Rivera, Alfons XIII va retirar  la seva confiança al dictador, el 30 de gener de 1930 aquest va dimitir.

El general Berenguer serà la persona elegida per substituir-lo, la seva missió serà la de convocar eleccions per tornar a la normalitat constitucional “dictablanda”, l’oposició va començar a organitzar-se

Pacte de Sant Sebastià (republicans, socialistes, catalanistes d’esquerra) , elaboren una programa polític per presentar-se a les  eleccions, constituiran també un comitè revolucionari per convertir-se en govern provisional i proclamar la República.

     El febrer de 1931, Berenguer és destituït i el seu lloc és ocupat per l’almirall Aznar, aquest convocarà eleccions a tres nivells: municipals, provincials i legislatives.

     Les primeres seran les municipals, es creu que són les menys perilloses per la monarquia, la data fixada serà la del 12 d’abril de 1931. aquestes eleccions es convertiran en un autèntic plebiscit a favor o no de la monarquia.

La 2a República.(1931-1936)

  El 14 d’abril de 1931 fou proclamada la 2a República d’una forma espontània a Eibar i tot seguit a les principals ciutats espanyoles, davant aquest fet el rei Alfons XIII sortí del país iniciant així el seu exili.

     Durant aquests anys de República, el panorama polític i social espanyol fou molt complex, aquest fet donar una gran inestabilitat  al govern republicà i a poc a poc va anar duent el país cap al Cop d’Estat de juliol del 1936.

   Els principals partits es van anar situant durant aquest període en favorables a la República i contraris a n’aquest procés.

Les forces polítiques més representatives foren : 

* Partits de centre i esquerra favorables al fet republicà : Derecha Liberal Republicana (Alcala Zamora), Republicanos Radicales ( Lerroux), Acción Republicana ( Azaña), ERC ( Macià i Companys), PSOE ( Prieto), PCE ( D. Ibarruri) i les organitzacions obreres UGT,CNT i FAI.

* Partits de dreta : CEDA ( Gil Robles), PNV, Lliga Catalana, Renovación Española (Calvo Sotelo), Comunión Tradicionalista (carlistes), JONS i  Falange Española ( Primo de Rivera).

L’economia d’aquests anys també es va caracteritzar per la crispació, es poden destacar tres etapes :

1a  Abril 1931- novembre 1933, deteriorament dels indicadors econòmics, hi ha una escassa confiança empresarial i poca inversió de capital.

2a   Principis 1934-febrer 1936, moderada recuperació. El sector empresarial torna la confiança al govern moderat de la CEDA i Republicans de Lerroux.

3a   Febrer 1936- juliol del 1936, un nou descens en els indicadors i desconfiança empresarial.

El govern provisional i la Constitució del 1931.

Hi participen els republicans liberals, els d’esquerra i els radicals, també hi ha socialistes, nacionalistes catalans i republicans gallecs. Fora queden la dreta monàrquica, els nacionalistes bascos, comunistes i anarquistes.

Els membres del Pacte de Sant Sebastià i el seu comitè revolucionari constituiran el govern, convocaran el 28 de juny Corts Constituents.

     Paral·lelament s’iniciaran reformes urgents, es faran per mitjà de Decrets ministerials. Les reformes que es faran seran l’agrària , l’exèrcit i la de les autonomies.

     Els conflictes sorgiran prest i els seus principals enemics seran els     sectors més radicals de l’obrerisme (CNT, FAI, PCE), l’Església catòlica (oposició manifesta al nou règim) i l’animaversió dels empresaris i dels propietaris agraris.

     Davant la forta oposició de l’església sorgirà un creixent anticlericalisme i els dies 11 i 12 de maig hi haurà atacs a institucions i edificis religiosos.

La Constitució del 1931.

A les eleccions celebrades el 28 de juny la coalició formada per republicans i socialistes obtindran la victòria, no obstant, la dreta tindrà menys representació que la real dins la societat.

Dins la societat espanyola es veuran important canvis, per primer cop els partits governants deixen d’ésser de notables i són d’afiliació. Al Parlament es viuran veritables discursos i debats, la premsa se’n farà i la societat  es polititzarà.

El dia 31 de desembre de 1931 la Constitució serà aprovada per les Corts.  

Es tracta d’una constitució clarament democràtica i progressista, expressa la voluntat popular i l’Estat serà una República de trabaja dores de todas clases.

Principis de la nova constitució:

   a)  Estat integral però amb la possibilitat d’autonomies.

   b) Divisió de poders: 

- Legislatiu: Corts per damunt de les altres  institucions.

-Executiu:President de la República iConsell de Ministres.                                                 Seran elegits pel Congrés deDiputats i les sevescompetències   seran restringides i controlades per la  Cambra. 

c) Expropiacions forçoses sempre que sigui d’utilitat social, es pagaran indemnitzacions.Es nacionalitzaran els Serveis Públics.

d) Àmplia declaració de drets i llibertats :

 + majoria d’edat 23 anys.

+ sufragi Universal total (vot femení)

+ separació Estat-Església.

+ matrimoni civil i divorci.              

+ dret a l’educació i al treball.

Encara que la constitució fou aprovada no demostrava un consens ampli, hi ha divisió entre l’esquerra i la dreta en la qüestió religiosa i autonòmica. La dreta centralista no accepta l’autogovern autonòmic i els sectors més catòlics són contraris a la no confessionalitat de l’Estat.

L’article on es tracta la qüestió religiosa provoca la dimissió de Niceto Alcalà Zamora com a cap de l’executiu i passarà a ser-ho en Manuel Azaña.

President de la República: Niceto Alcalà Zamora

President de Govern: Manuel Azaña.

El Bienni Reformista (desembre 1931-setembre 1933).

Reforma de l’exèrcit.

La reforma vol aconseguir un exèrcit professional i democràtic.

Com?

* reduir el nombre d’oficials.

* llevar els furs especials dels militars.

* aconseguir l’obediència al poder civil.

Mesures...

 * “Ley del retiro de la oficialidad”, els militars en actiu deurien jurar adhesió al nou règim i si volien podien retirar-se amb el sou integra.

*  Tancament Acadèmia Militar de Saragossa.

*  Tancament Capitanies Generals.

*  Tancament dels Tribunals d’Honor.

*  Tancament del Consell Suprem de Justícia Militar.

Les reformes estaven ben planificades però no van complir els objectius.

*  no es van retirar els militars esperats.

*  manca de pressuposts per la modernització.

* els oficials creuen que la reforma és una agressió a la tradició    militar.    

Qüestió religiosa.

Es vol secularitzar la vida social. A la Constitució espanyola hi ha una sèrie d’articles que afecten a l’Església:

* no confessionalitat de l’Estat.

* no manteniment de culte.

* llibertat de culte.

* divorci.

* matrimoni civil.

* secularització dels cementeris.

* Educació: expulsió dels jesuïtes, la gent de l’església no poden                 ensenyar.

* Llei de Congregacions...límit a les possessions de béns i    possibilitat de dissolució en cas de perill d’Estat.

Els catòlics consideren aquestes mesures una clara agressió a la religió, es declaren antagònics a la República.Els sectors més anticlericals provocaran atacs violents.      

     Reforma agrària.

L’agricultura és la base de l’economia espanyola, volen arreglar i millorar la situació dels pagesos i volen modernitzar les explotacions.

     Primeres mesures:

 * protegir als camperols sense terra i als arrendataris ( no es poden anul·lar els contractes).

* jornada de vuit hores.

* salari mínim.

* posar en conreus terres aptes, és una obligació

     Llei de Reforma Agrària (1932). Objectiu, expropiació forçosa de latifundis i assentament de pagesos.

     Es pot expropiar fora indemnització als Grans d’Espanya.

     Amb indemnització: les conreades deficientment, les no regades si    heu poden ser, les llogades sistemàticament.

     IRA, Institut Reforma Agrària. Té els pressuposts i és l’encarregat de l’assentament de les famílies.

     Resultats limitats i increment tensions socials.                                                                       

        menys Ha expropiades             menys pressuposts

        menys assentaments                problemes plantejats pels                                                                  senyors                                       burocràcia.

Conseqüències socials:

*  propietaris, actitud desafiant davant els pagesos i aliats delsenemics dels règim.

* pagesos, es tornen més radicals i més violents.

Estatuts d’Autonomia.

Catalunya, “Estatut de Núria”.

Macià 14/04/1931, declara la República Catalana dins la Federació Ibèrica. L’Estatut fou aprovat pel 99% de la població. Les Corts   rebutgen l’Estatut.

A finals del 1931 és aprovat,  Catalunya tindran Parlament propi, del català, tindrà competències econòmiques, socials, educatives i culturals.

País Basc.”Estatut d’Estella”.

PNB i carlins (06/1931), és molt tradicionalista. Els republicans no heu accepten, és massa confessional, no democràtic, incompatible amb la Constitució.

     1934, els carlins s’uneixen amb els monàrquics. El PNB s’aproparà als republicans. Octubre 1936, aprovació de l’Estatut (PNB, socialistes, republicans).

Galícia.

El 26/06/1936 l’Estatut està elaborat però les Corts no el van poder aprovar mai.

Reformes socials i Educació.

Largo Caballero, Ministre de Treball. Llei de contractes de treball.

* negociació col·lectiva.

* jurats mixtes.

* setmana 40h.

* augment salaris.

* creació se Seguros Socials.

* reducció de la jornada laboral al camp.

* sindicats agrícoles que supervisaran els contractes.

Totes aquestes mesures van guanyar-se l’oposició de la patronal.

Educació:

 * serà liberal i laica.

* l’Estat serà garant del dret a Educació.

* es faran més escoles.

* hi haurà més mestres.

* més pressupost (50% d’increment).

Volen una escola mixta, laica i obligatòria. També serà gratuïta.

 “ Misiones pedagógicas”, difonen la cultura dins el món rural (cors, conferències, teatre,)

El Bienni Conservador (novembre 1933- gener 1936)

A les eleccions es produeix una victòria dels partits de centre-dreta. El nou executiu voldrà desmantellar tot lo fet en el període anterior.

Les dues forces polítiques que formaran el nou govern seran: el  Partit Radical (A. Lerroux) i la CEDA (Gil Robles). Aquests volen revisar la Constitució i la legislació social.

Mesures del nou govern:

Camp..

-Aturada de la Reforma Agrària.

-Es tornen les terres a la noblesa.

-anul·lació de la cessió de terres a la pagesia.

-llibertat total de contratació.

-baixada dels salaris.

-revanxisme (abús propietaris),          els pagesos inicien vagues.

Catalunya..

Enfrontament per la Llei de Contractes de conreu.

Els propietaris recorren a la Lliga i duen la llei davant el Tribunal constitucional.

La Llei és considerada inconstitucional. La Generalitat la torna aprovar quasi igual.

País Basc..

Aturada de l’Estatut.                                      

Religió....

Dota a l’Església  d’un pressupost  per el culte i clero.                                                         

Militars.....

Amnistia als militars sublevats 1932. 

No obstant,  no aturen ni la Reforma militar ni la d’Educació, encara que hi ha manco pressupost.

El viratge conservador radicalitzarà la postura del PSOE i UGT. Largo Caballero parla  de revolució social i Prieto de la conveniència d’unir-se als republicans per estabilitzar la República.

Tota aquesta radicalització social farà que la CEDA vulgui més participació directa dins el govern, sinó l’aconsegueix llevarà el seu suport parlamentari al govern de Lerroux.

La resposta obrera no es farà esperar: Revolució d’Astúries i les Revoltes a Catalunya. Mirar pàg. 286-287 punt 4.3 i 4.4

Les conseqüències de la Revolució d’Octubrevan ser notables. La CEDA va augmentar el seu poder. Van reorientar la seva política capun via més dura. Van suspendre l’Estatut deCatalunya i és va anul·lar la Llei de contractes, els pagesos van ser obligats apagar la totalitat de les rendes. Es van tornar les propietats als       jesuïtes i es va anomenar a Gil Robles ministre de guerra i a Fco. Franco cap de l’Estat Major.

El juliol1935 pretenen modificar la Constitució (estatuts, divorci, expropiació). 

La tardor de 1935 es produeix una crisi de govern. El Partit Radical es veu afectat per un seguit de casos de corrupció ( ruleta, suborns,…) i malversació de fons. Davant això Gil Robles vol ésser anomenat president de govern però Alcalà Zamora es va negar i va decidir convocar eleccions per al mes de febrer de 1936. 

El govern del Front Popular.

La data escollida per a la celebració de les eleccions serà el 16 de febrer de 1936. Espanya a n’aquesta data està totalment fragmentada en dos grups clarament antagònics:

Esquerra “Front Popular” : republicans, socialistes , comunistes...Volen amnistia, readmissió dels obrers  expedientats (fets d’octubre), les lleis reformistes.

La CNT no participa però no demana l’abstenció.

Dreta “Bloque Nacional” :  monàrquics, tradicionalistes, Lliga Regionalista, Partit radical, CEDA.

Els resultats foren:  Front Popular 48% (litoral i ciutats), BloqueNacional 46,5% (Castella, Navarra, Aragó, Lleó) i Centre 5,4%.

President República......Manuel Azaña.President Govern..........Casares Quiroga.

Tots els ministres pertanyen a partits republicans. Les altres forcespolítiques només donen suport parlamentari.

Mesures preses:

 *   Amnistia

*   readmissió obrers.

*   Estatut de Catalunya.

*   aprovació de l’Estatut basc.

* reanudació tasca legislativa dels reformistes (ocupació i assentaments pagesos).

* reubicació del Gral. Franco a Canàries i Gral.Mola a Navarra.   

Tensions socials:

Conservadors, propietaris agrícoles, industrials, església. Es tancaran fàbriques, s’expropiaran capitals. Falange Espanyola (acció directa). 

Esquerra: sindicats (vaga) i ocupació de finques. Hi ha mobilitzacions populars. CNT, PCE i sectors del PSOE (Largo Caballero).

Durant aquest període hi haurà enfrontaments entre milicians anarquistes i membres de Falange “dialéctica de los puños y las pistolas”.

GRUPS POLÍTICS ADVERSARIS A LA 2a REPÚBLICA. 

Monàrquics....es reactiven i reorganitzen. La seva postura es radicalitzarà i la seva tendència anirà cap a l’autoritarisme (propietaris, exèrcit i església).

Treballadors i jornalers...davant la timidesa de les reformes augmenta la conflictivitat.

DRETA.

ACCIÓN  CATÓLICA . (Maeztu). Dóna armes ideològiques a la dreta. La monarquia catòlica i tradicional única defensa enfront de la revolució social.

1932 CEDA (José María Gil Robles). Dreta catòlica i autoritària.

1933 Alfonsins. RENOVACIÓN ESPAÑOLA ( Calvo Sotelo). Cop d’Estat.

COMUNIÓN TRADICIONALISTA. Carlistes. S’uneixen als alfonsins electoralment.

1931 JONS. Nacionalsocialista i feixista.

1933 FALANGE ESPAÑOLA. ( José Antonio Primo de Rivera). Antidemocràtic, nacionalisme espanyol, programa semblant al feixisme italià. Grups paramilitars “acción directa”.

1933 UMEUnión Militar Española. Dretans i antireformistes. Participan activament en el Cop d’Estat.

ESQUERRA.

Trentistes.... Peiró. +sindicalistes, mostraren un cert suport a la República.

*  CNT

FAI...Durruti. Acció directa, grup més fort , revolució social. Conflictivitat laboral. Comunes libertàries. 

*  FEDERACIÓ DE LA TERRA, vinculada a la UGT. Té un posicionament més radical.

*  PCE, augment d’afiliats.

Vagues, insurreccions i ocupació de terres : 402(1930), 734(1931), 1127(1932).

1932... sublevació dels miners de l’Alt Llobregat (CNT).

1933...Casas Viejas. Presa de l’ajuntament , crema del registre de la propietat, col·lectivització propietats, comunisme llibertari. L’ocupació acaba amb l’arribada de la Guàrdia Civil i de la Guàrdia d’Assalt. Es produirà una duríssima repressió.

Desprès de Casas Viejas la coalició de govern pateix un important desgast i descrèdit per la repressió policial. Azaña dimiteix i Niceto dissol les Corts i convoca noves eleccions.    

LA GUERRA CIVIL (1936-1939).

Fases de la Guerra Civil 1936-1939

1a juliol-novembre 1936

*   Juliol 1936….el coronel Yagüe i les seves tropes tenen com objectiu essencial el progrés cap a Madrid.

*    Agost ….les tropes van prendre Badajoz i van aconseguir obrir un enllanç amb la zona insurrecta del nord.

*    Setembre …Franco cap de l’exèrcit del sud desprès de la mort de Sanjurjo va decidir avançar cap a Toledo ( setge de l’Alcázar).

*   Octubre… ja és a les portes de Madrid.

*   29 d’octubre…mobilització general per salvar Madrid, “No pasarán” i “Madrid, tumba del fascismo”.

*   06 de novembre…el govern republicà es va traslladar a València i va deixar la plaça en mans d’una junta presidida pel general Miaja.

Madrid va resistir gràcies a les Brigades Internacionals, els tancs russos i d’una columna anarcosindicalista de Barcelona (Durruti).

*Novembre –desembre del 1936…la resistència de la ciutat va tancar la fae de la guerra de columnes o fase miliciana ( voluntaris de parttis i sindicats).  

2a  desembre 1936-octubre 1937.

*  Fracassat l’intent d’entrar a la capital els insurrectes van fer dues maniobres   d’encerclament per aïllar Madrid ( desembre 1936-març 1937):

* Batalla del Jarama ( febrer 1937) la seva finalitat era tallarles comunicacions de la capital amb València.

* Batalla de Guadalajara ( març 1937). Primera victòria republicana  de gran ressonància. 

*    Durant aquesta fase es regularitzen d’ambdos exèrcits, sobretot el republicà ( Exèrcit Popular de la República), militarització o desaparició de les milícies. Franco també militaritza  els seus cossos de voluntaris ( requetes, falangistes)

*   L’ocupació del nord ( abril-octubre 1937) , els insurrectes ja controlen Navarra i Sant Sebastià, però els gruix  del territori ric amb recursos miners er controlat per la República.          

* Gral. Mola inicia l’atac sobre Biscaia.

* 26 d’abril, Gernika.

* 19 de juny, Bilbao.

La República per afluixar la pressió sobre el nord va emprendre l’atac de Brunete ( a prop de Madrid) i Belchite ( a prop de Saragossa).

agost , cau Santander.

* octubre, Astúries.

La República perd una rica zona minera i es produei el primer gran èxode  de republicans

3a  novembre 1937-juny 1938.

*   A finals del 1937, els comandaments republicans fan reformes en l’exèrcit, el van dotar  de comandaments professionals, hi van integrar els quadres procedents de les milícies i dels brigadistes ( gral. Rojo).

Ataquen Terol i aconsegueixen ocupar-la.

*   Febrer del 1938, Franco va tornar ocupar Terol i va desfermar la campanya d’Aragó.

* El mes d’abril van arribar a Castelló. El territori republicà va quedar dividit en dues zones.

4t juliol 1938-abril 1939

*   Batalla de l’Ebre… va ser un dels episodis principals de la guerra.

     25 de juliol…atac republicà que va travessar el riu ( Mequinensa), d’allà van avançar    cap a l’interior ( Gandesa).

     Franco va enviar reforços, incloses l’aviació alemanya i la italiana. Va aconseguir aturar l’atac, el novembre els republicans van haver de replegar-se a l’altra vora del riu. Els nacionals llavors van avançar ocupant tot Tarragona i travessava el riu Ebre per la desembocadura. El 16 de novembre es va donar per acabada la batalla.

*    Ofensiva sobre Catalunya. El 26 de gener cau Barcelona. Una onada d’exiliats avança cap al nord. Amb la caiguda de Girona es va produir la fugida cap a França de milers de refugiats ( govern de la República, Manuel Azaña, Negrín, els membres de les    Corts, els membres de la Generalitat i el govern basc)

     Febrer del 1939, només queda vaig del govern republicà l’anomenada zona centre  

     ( Madrid, La Manxa i la regió mediterrània des del nord de València fins a Almeria).

*   El mes de març hi ha una insurrecció contra el govern republicà dirigida pel coronel Segismundo Casado, argumenta que Negrín, tornat de l’exili, pretén donar els comandaments militars a comunistes, es va rebel·lar el 5 de març. Casado controla la situació desprès d’una intensa lluita amb les unitats comunistes.

*   Una Junta de defensa amb l’objectiu de negociar amb Franco una “pau honorable” basada en la “generositat del Caudillo”. Franco només va acceptar una rendició sense condicions i va lliurar les armes. El 28 de març Franco va entrar a Madrid sense trobar resistència.

*   Dies desprès cau la zona mediterrània, Albacete, Alacant i València.

*   El dia 1 d’abril Franco va signar el darrer comunicat de guerra a Burgos:

“  el dia d’avui, captiu i desarmat l’Exèrcit Roig, han assolit les tropes nacionals els seus últims  objectius militars. Espanyols, la guerra s’ha acabat.”

El cop d’Estat i el conflicte. La internacionalització de la guerra.

La mateixa nit de les eleccions, el general Franco  va intentar declarar l’estat de guerra ( febrer de 1936).

El mes de març un grup de generals va acordar  “un aixecament que restablís l’ordre”. La conspiració militar en un primer moment té poca força però quan el Gral. Mola es posa al capdavant aquest l’organitza i es converteix amb l’autèntic cap fins el juliol del 1936.

El seu pla consisteix en un pronunciament militar simultani a totes les guarnicions possible, per ell són cabdals les de Madrid i Barcelona, també va donar un protagonisme especial a l’exèrcit d’Àfrica, el més ben preparat i dirigit per Franco.

El govern per acabar amb els rumors de cop , va traslladar a Mola i a Franco a Navarra i Canàries respectivament. El govern no es va atrevir a destituir-los.

Els militars van comptar amb el suport de les forces polítiques de la dreta ( monàrquics, carlins, cedistes, falangistes,etc) també van establir contactes amb la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Entre el colpistes però ni hi havia unanimitat pel que fa al tipus e règim que establirien un cop fet l’aixecament.

El 14 de juliol fou assassinat Calvo Sotelo com a resposta per l’assassinat del tinent Castillo. La seva mort va accelerar els plans,  el 17 de juliol es a produir la sublevació a Marroc. 

A Melilla ,el coronel Yagüe, cap militar de la legió, es va aixecar contra la República. La insurrecció o “alzamiento” es va estendre ràpidament. Entre el 18 i el 19 de juliol la majoria de les guarnicions es van unir al cop d’Estat, a ells es van unir falangistes i carlins. Franco el mateix 18 de juliol es va dirigir cap a la Península al cap davant de les seves tropes. El govern republicà va trigar massa a reaccionar.

El 19 de juliol, Casares Quiroga es substituït per José Giral que va decidir armà a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular, aquests juntament amb la fidelitat d’una part de l’exèrcit i de les forces d’ordre ( carabiners, guàrdies d’assalt i guàrdia civil)  van aconseguir aturar la insurrecció a bona part d’Espanya.   

El triomf o fracàs d’uns o dels altres va estar molt condicionat per les condicions socials i polítiques particulars de cada regió. La insurrecció va triomfar a l’Espanya interior, a Galícia, a l’Andalusia del Guadalquivir i a les zones agràries on hi havia grans propietats o on hi havia petits propietaris molt conservadors.

En canvi va fracassar allà on les forces obreres i d’esquerres tenien presència ( País Basc, Catalunya, Madrid, Astúries, Santander i al Llevant, així com també a una part d’Andalusia, Castella o Extremadura).

A les ciutats de Madrid, València i Barcelona la insurrecció va fracassar desprès de dies de lluita al carrer, en canvi a Sevilla i a Saragossa els insurrectes van aconseguir la victòria.  

El fracàs de la insurrecció a les principals capitals i el no aconseguir controlar els òrgans de govern va provocar la divisió dels país en dos bàndols i l’inici d’una sagnant guerra civil.

El país va quedar fragmentat en dos bàndols irreconciliables format per:

Insurrectes: monàrquics, carlins, catòlics, falangistes, militars conservadors. Van definir-se com a nacionals. Entre els insurrectes hi ha disparitat de criteris a l’hora de quina forma de govern s’ha d’establir desprès de la victòria: els militars només volen restablir l’ordre (dictadura militar), la CEDA la monarquia alfonsina, els falangistes un règim feixista i els carlins la monarquia carlina.

Els lleials a la República: classes populars, obrers, petita burgesia, pagesia sense terra, republicans, socialistes, anarquistes i comunistes. Van ésser anomenats rojos la dreta.

La internacionalització:

L’opinió democràtica progressistes mundial va estar a favor de la República. També els partits obrers i l’URSS. En canvi les forces conservadores d’Anglaterra i França i els governs feixistes van veure en la insurrecció de Franco un fre a l’expansió comunista.

Gran Bretanya va defensar una política d’apaivagament davant Alemanya i va comunicar a França que si intervenia a Espanya ajudant a la República no donaria suport a la seva política davant l’amenaça de Hitler. Es va impulsar la creació d’un Comitè de No-intervenció (agost 1936). Aquest pacta fou una injustícia per la República i és considerada una de les causes de la seva derrota, es va negar el dret a un Estat sobirà i legítim del dret a adquirir armes per defensar-se d’una insurrecció.

L’ajut exterior:

*Nacionals............... l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. CORPO DI TRUPPE VOLONTAIRE, LEGIÓ CONDOR

*Republicans.......... l’URSS i els brigadistes. COMISSARIS POLÍTICS.

Evolució i política a la zona republicana.

Els insurrectes van voler justificar el cop d’Estat argumentant que la República estava preparant la revolució comunista, això suposava l’eliminació de la propietat privada, la religió i l’Estat per imposar un “soviet”. Res d’això tenia cap fonament ja que durant la primavera del 36 encara que si bé el desordre era fort (vagues, atemptats,...)no hi havia cap risc de russificació. 

Va ser l’aixecament el que va provocar que a les zones controlades pel govern republicà es produís la revolució social de caràcter col·lectivista, aquesta proposava canviar el sistema de propietat i destruir el poder de l’Estat ( CNT, FAI, una part de la  UGT).

La revolució popular social y política va tenir especial força a Catalunya on es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes.  La col·lectivització de les indústries fou un fet a Catalunya. Les col·lectivitzacions agràries també es produïren a Aragó, València, La Manxa i Andalusia.  També es van col·lectivitzar  els transports, les fàbriques d’armes, l’abastiment d’aliments.

A la zona republicana va sorgir un moviment espontani contra els insurrectes (Església, propietaris, industrials, catòlics,...), van ser perseguits i van sofrir una violència important.

La caiguda del govern republicà.

Quan esclatà el cop, el govern estava presidit per Casares Quiroga, aquest va dimitir i fou substituït per Martínez Barrio que intenta pactar la fi de la insurrecció, els seus intents foren inútils i també fou substituït per José Giral.

Giral per defensar la República va entregar armes a les milícies dels sindicats, l’agost va decretar la creació de batallons de voluntaris, volia crear un exèrcit de voluntaris. L’estiu i la tardor del 1936, el govern sofrirà un desplom quasi total, l’opinió republicana va pensar llavors en l’única persona que seria capaç d’unir totes les forces republicanes, Francisco Largo Caballero.                   

* (Setembre 1936-maig 1937) Largo Caballero.

Va constituir un govern format per republicans, socialistes i comunistes, el mes de novembre va incloure quatre ministres anarcosindicalistes. Va traslladar la capital a València.

Va intentar crear un Exèrcit Popular, prest però van sorgir problemes entre els comunistes i els anarcosindicalistes , aquests es negaven a fer integrar les seves milícies a l’exèrcit.

El mes de maig van sorgir greus problemes a Barcelona entre els defensors de la pròpia República, la CNT i el POUM es van oposar als comunistes  i als partits republicans de la Generalitat, es van produir assassinats i lluites al carrers. La lluita va acabar amb la derrota anarquista i la dissolució del POUM.  El govern republicà va haver d’enviar tropes per controlar el “Fets de Maig”, això va debilitar la posició de Largo que només comptava amb el suport de la UGT. Els comunistes van iniciar una lluita contra Largo,  Indalecio Prieto va haver de cercar una solució arribant a un acord amb els comunistes.

* ( Maig 1937- abril 1939) El govern de Negrín.   

El mes de maig la influència dels comunistes creix dins el govern ( ajuda URSS i control de l’exèrcit pels  comissaris polítics), llavors anuncien que no formaran part del govern si continua Largo, aquest dimiteix i anomenen a Negrín com  cap de govern. 

Dins el govern ja no hi haurà sindicats i només quedaran els partits polítics, els comunistes incrementen el seu poder i això provocarà enfrontaments amb Prieto, ministre de Guerra.

La política del nou govern basa lla seva política en l a resistència a “ultranza”, però també intenta una sortida negociada de la guerra, vol també que la República sigui considerat l’únic govern legítim d’Espanya. Realitzarà el seu programa de Tretze Punts (permanència de la República desprès d’un procés electoral democràtic quan acabi la guerra). 

Franco no ho va acceptar , Negrín creu que prest esclatarà la guerra mundial i això permetra equilibrar el front ( menys presència alemanya i italiana). Es signarà ,no obstant, el Pacte de Munich  i el perill de conflicte passarà.

El 1938 i desprès de la derrota de Teruel  els aliments són escassos, no hi ha èxits militars i la població comença a estar cansada de la guerra, manca de moral. Negrín  proclamarà el lema “¡Resistir es vencer!.

Negrín fa un nou programa, aquest reduït ja a només tres punts:  sortida de les tropes estrangeres, absència de represàlies cap els vençuts i establiment d’un règim democràtic. Franco fa públic que “sólo aceptaría una rendición sin condiciones”.

Evolució política a la zona nacional.

Davant la manca d’una proposta de govern acceptada per unanimitat per tots els insurrectes, aquests acceptaran la supremacia de l’exèrcit, aquest es convertirà llavors en la columna vertebral del nou règim.

A Burgos, els militars crearan la Junta de Defensa Nacional, aquesta estarà integrada per militars ( Mola, Franco, Queipo de Llano...) la presidirà el general més antic, Miguel Cabanellas. La seva missió serà la de governar el territori dominat pels insurgents. La Junta prohibir l’activitat dels partits polítics, lleva la Constitució, paralitza la reforma agrària.

Desprès de la mort de Sanjurjo, cap del cop, es va haver de cercar un nou cap suprem, la persona elegida fou llavors el General Franco. El 30 de setembre fou elegit cap de l’aixecament.

L’octubre del 1936 publicà un decret on s’anomenava a Franco “jefe del Gobierno del Estado” i “Generalísimo de los Ejércitos Españoles”. La Junta va quedar dissolta i sorgir la JuntaTècnica .

Encara que existia un comandament militar poderós, no hi havia cohesió política entre els sublevats,  l’unic que si  tenien en comú era el fort sentiment antiliberal i cap els partits del Front Popular, van iniciar també tots  una forta repressió contra els republicans que van quedar dins les seves zones de control.   

Dins Burgos només es permetia la presència de Falange, els carlins i la CEDA. Davant la necessitat de formar un govern es va imitar la forma d’Estat de les dues nacions que tan ajudaven als insurrectes, Alemanya i Itàlia. Llavors es va decretar un partit únic i un lideratge amb plens poders. L’abril de 1937, Franco va presentar el seu Decreto de Unificación per el que quedava com a partit únic Falange Española Tradicionalista i de las JONS, unia doncs a falangistes i carlins, Franco quedava com a Jefe de Partido i Jefe del Estado. La resistència sorgida va ser neutralitzada ( presó o exili)

El gener de 1938 es va constituir el primer govern d‘en Franco.  En la persona de Franco, “el Generalísimo”  si concentraven la jefatura del Estado y la presidencia del Gobierno.  A partir d’aquest moment  sorgí  EL CAUDILLO DE ESPAÑA.

Abans de l’acabament de la guerra es van aprovar una de les Lleis Fonamentals, Fuero del Trabajo, sindicalisme vertical, la vaga es considerada un fet subversiu. Es fa també un control sobre la impremta i la premsa, es van derogar les lleis de matrimoni civil i divorci, el culte catòlic tornarà ser present a les escoles i a l’exèrcit. Finalment el mes de febrer de 1939 aproven la Ley de Responsabilidades políticas que facultava els tribunals mixtes (exèrcit, jutges i falangistes) per aplicar penes a les persones acusades de vinculació a partits d’esquerra.

Conseqüències de la Guerra Civil.

Demogràfiques.

La guerra va suposar una fractura demogràfica important. Per una banda,  l’impacte per les pèrdues humanes fou molt considerable. Hi ha estimacions que parlen que les víctimes de la guerra superaren el mig milió de persones, incloent morts en combat i  represseliats en rereguarda. A més, caldria comptar els executats pels guanyadors després de la guerra que no baixaria de les cinquanta mil persones. A aquestes dades hi ha que sumar, al menys altres tres-centes mil persones exiliades a França i a països llatinoamericans, principalment.

Però en quant a la població, hi ha que senyalar que en els anys de la postguerra es produeix un estancament i fins i tot retrocés de la població urbana degut a la destrucció de l’economia industrial i de serveis i a la necessitat de cercar la subsistència a prop de la terra.

Polítiques i culturals.

Foren les conseqüències més importants des del punt de vista històrics. S’estableix una dictadura militar que es prolongaria durant quaranta anys, amb la pèrdua de les llibertats polítiques i la persecució de qualsevol forma de disidència. “Ley de Responsabilidades  Políticas” 1939 envià a presó i a camps de concentració a tots els combatents en el bàndol republicà que no es van exiliar, s’han fet càlculs que encara l’any 1945 estaven tancats com a conseqüència de la guerra cent mil espanyols. En molt de casos, les seves condemnes incloïen treballs forçats (construcció de ferrocarrils, carreteres, construcció i reconstrucció d’obres públiques, edificació del Valle de los Caídos, etc...) El règim era, sobre tot, un estat policial.

L’aïllament cultural i científic d’Espanya fou una altre conseqüència. La major part de les forces de la cultura, que havien ajudat a la República, foren aniquilades o es van exiliar. Un 90% dels intel·lectuals es van exiliar: quasi al complet, la generació del 27.          

En quant a la política exterior, el caràcter dictatorial del règim franquista van dur a Espanya a una situació de compromís amb els règims feixistes que durà fins 1942. Després, a una fase d’aïllament que es va incrementar el 1946 per el rebuig de l’ONU al règim franquista i la retirada dels ambaixadors. Aquest aïllament durà fins als acords amb els EUA l’any 1953 i l’entrada a l’ONU el 1957.

Econòmiques.

Els anys quaranta foren anys de fam. La destrucció de recursos econòmics i de xarxes de transport és molt difícil de calcular. Els ramats es van reduir en un 60%, la producció agrícola va baixar un 25%. La Hisenda pública estava arruïnada i sense reserves. La inflació va multiplicar per deu l’índex dels preus durant la dècada següent a la guerra. Es va produir un estancament econòmic durant tota la dècada dels 40; no es va aconseguir arribar al nivell de renda del 1935 fins ven entrat els 50. L’índex de producció industrial de 1929 es va recuperà l’any 1950. Per altre part, Espanya no es va poder beneficiar de les ajudes americanes per a la reconstrucció del Plans Marshall de 1947 pel tipus de govern  dictatorial i per l’aïllament internacional que patí Espanya provocat per la dictadura.

EL FRANQUISME (1939-1975).

EVOLUCIÓ ECONÒMICA I POLÍTICA (1939-1959)

Política.

Hi ha dues etapes 

1a  1939-1959 , Estat totalitari i autarquia.

2a  1960-1975 , Intent d’obertura “desarrollismo” falsa sensació  d’obertura “estat de dret.

Franco cap d’estat, les institucions pateixen canvis lleus però no el cap d’estat.

Franco vol un estat “regenerador de España”. No vol un estat liberal, democràtic ni comunista (gran enemic del règim).

Règim totalitari (feixista)

-no constitució.

-no llibertats.

-si concentració de poders en la figura del cap  d’estat.

-Partit únic FET y de las JONS.

Caudillo

-Cap partit.

-Cap estat

Cap exèrcit.

A partir de 1945 hi ha petits canvis però sense abandonar  el seu sentiment autoritari.

Prohibició de la Constitució de 1931, de les institucions democràtiques, dels partits polítics, de les llibertats individuals i dels Estatuts d’autonomia.

Com funciona l’Estat ? Lleis fonamentals.

+ Ley Orgánica del Estado (1967).

+ Fuero del Trabajo (1938)

+ Fuero de los Españoles (1945). declaració de drets.

+Ley Constitutiva de las Cortes (1942).

+Ley de Referéndum  Nacional (1945).

+Ley de Sucesión. ( 1947).

+Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958)    

Estructura del govern

1r govern (1938)

· Falangistes FET y de las JONS.

-Monàrquics.

-Militars.

FRANCO , “ Responde ante Dios y ante la Historia” Autoritat màxima de tot l’Estat.   Ell té tots els poders, presideix el Consell Nacional, anomena al president de la Junta Nacional i promulga lleis.

Ell també tria els diputats o procuradors de les Corts, els ministres són membres del Consell Nacional  de la FET y de las  JONS, designa els batles, rectors i representants de la jerarquia eclesiàstica. Els governadors civils i els militars demostren aquesta dualitat de poder (civil-militar). Torna instaurar les Capitanies Generals.

Crea els sindicats verticals “ organitzacions sindicals” integrat per empresaris i treballadors per branques de producció. L’afiliació era obligatòria.

Les famílies del Règim, el poder té tres vessants :

Civil ( FET y de las JONS). Van anar reduint els seu poder però tenien una fe absoluta en Franco.

Militar. L’exèrcit té una fe cega en el “Caudillo”, mai van discutir la seva autoritat.

Eclesiàstic. L’Església catòlica. Nacional catolicismo, bases ideològiques o eixos del nou règim.  OPUS DEI , grup important de suport durant la segona etapa del franquisme.

Política exterior.

Franco molt lligat a les potències de l’eix ( Alemanya i Itàlia).

1939... neutralitat, el país no està en condicions d’afrontar un nou conflicte. L’Eix tracta de convèncer  per entrar-hi.

1940 i 1941... entrevistes a Hendaya amb Hitler octubre de 1940 i a Bordighera amb Mussolini el mes de febrer de 1941.

Franco planeja crear un gran i nou imperi a Àfrica a costa de França i recuperar Gibraltar. Vol també importants compensacions econòmiques i d’armament. Hitler creu que demana massa.

Espanya passa d’ésser neutral a no beligerant, invasió de Tànger i envia la División Azul a Rússia.

1943... mes d’octubre torna a ser neutral. Derrotes de l’eix a Stalingrado i al nord d’Àfrica. Franco comença a voler tenir cura  de les relacions amb els aliats.

1944... retirada de la División Azul i ratificació de la seva neutralitat.

1945... Victòria aliada i dificultats per Franco.

+ Març 1945, Juan de Borbón vol restaurar la monarquia. Manifest de Lausana.

+ no es admès a l’ONU.

+ conferència aliada a Postdam. Espanya, el seu règim és fruit del suport de      l’Eix, s’ha de llevar per mitjans pacífics.

1946... desembre, l’ONU declara que el govern espanyol no representa al poble per lo qual no és legítim per ésser a òrgans internacionals. Retirada dels ambaixadors, només queden Perón ( Argentina)  i Salazar ( Portugal). Manifestació de la Plaça d’Orient per demostrar el rebuig de Franco cap a la resolució de l’ONU.

1947... “guerra freda”, Franco , “ adalid del anticomunismo”. No obstant això encara no és admès ni a l’OTAN ni rep ajut econòmic.

Economia

Repercussions molt negatives, fam, misèria. La política  econòmica és molt poc competitiva ( tràfic d’influències i corrupció).

1936-1939... disminució de la productivitat agrícola i industrial. Destrucció de la xarxa viària i de carreteres. No queden reserves d’or. S’han inutilitzat les fàbriques.

1939... Autarquia, autosuficiència econòmica. Aïllament exterior i intervenció total de l’Estat a tota l’activitat econòmica.

Autarquia

Reglamentació de les importacions                          Foment de la indústria INI.

Necessitat d’una autoritat administrativa              Objectiu, produir els béns que el

per a fer-les.                                                                sector privat no produeix. Iberia.

Aparició del “mercat negre”, l’Estat intervé dins tota l’activitat comercial, controla els mercats.

L’Estat compra tota la producció a un preu taxat, després ven el producte també a un preu fitxat. Els productors guarden una part del producte i la venen al mercat negre (estraperlistes).

El resultat és una manca d’aliment, preus elevats, fam a les ciutats i atur, no es compren béns de consum ( tancament de fàbriques).

Intents d’obertura (1951-1956).

Nova organització política i econòmica del règim.

Economia, la mala situació econòmica va crear una molt dura condició de vida. Neixen així les primeres oposicions els anys 1945-1947 ( Catalunya, País Basc, Astúries).

L’autarquia ha fracassat i s’han d’augmentar les importacions d’aliments ( blat d’Argentina). El pagament dels cereals va fer disminuir la capacitat de compra de primeres matèries i això va aturar la productivitat industrial.        

Necessitats de divises, la conjuntura internacional va ser molt favorable a Franco ( guerra freda).

1950... FAO, UNESCO.

1953... Concordat amb la Santa Seu.

Bases americanes a Espanya.

1955... Acceptada a l’ONU.

Canvis polítics, 1951 (govern falangistes i catòlics). Carrero Blanco, militar catòlic i personatge de gran influència per a Franco.

1953-1956... ajuda econòmica dels EUA.

1956-1958... noves onades vaguistes (sous) i moviments estudiantils.

1957... Govern, membres de l’Opus Dei ( tecnòcrates). Abandonen definitivament l’autarquia econòmica i aplicar la liberalització i obertura a l’exterior.

EVOLUCIÓ ECONÒMICA I POLÍTICA (1959-1973).

Economia.

Espanya  experimenta el creixement més important de tota la seva història. Hi ha una coincidència entre aquest gran creixement de base industrial a Espanya i una fase europea expansiva.

Mesures:  Plan de Estabilización (1959).

Fi de l’autarquia.

Compromís de reducció del intervencionisme, obertura exterior i reducció del dèficit. A canvi d’aquest compromís Espanya rebrà préstecs d’organismes internacionals.

Planes de Desarrollo Económico i Social.

Quatriennal.

Potenciació de la iniciativa privada.

Millorar les infraestructures (xarxa de comunicacions).

Planificació ........ 1a accions estructurals (potenciar les indústries ja existents)

2a crear noves indústries a indrets on tradicionalment no hi ha presència.

Resultats:  

Creixement de la renda per càpita.

Creixement del sector industrial i del sector serveis.

Augment de la importació de tecnologia, això va er augmentar la productivitat.

Augment dels salaris = augment de la demanda de béns de consum.

Població: l’entrada de tecnologia va limitar l’oferta de treball, això provoca una forta emigració tan interna (èxode rural) com externa ( França, Alemanya,...).

L’agricultura.

Hi ha una disminució de la població rural per l’èxode rural ( els camperols cerquen millorar la seva vida anant a les ciutats) i perquè els conreus tradicionals han estat substituïts i ja no són la base de l’alimentació espanyola, per tant cau la seva venda.

Tot això provocarà que els propietaris davant l’augment del salari  ( -gent = +sou), mecanitzin la producció i comencin a utilitzar adobs químics lo que augmentarà molt la producció amb menys personal menys personal.

L’economia espanyola començarà a tenir una forta dependència de l’exterior:

Importacions de tecnologia, inversions  i capital.

Absorció de la mà d’obra que aquí sobra, aquesta emigració evita tensions socials dins Espanya.

Turisme: “Boom turístic” entrada de divises.

Política.

Durant els anys 60, Franco vol legitimar el seu règim i comença una legislació que pretén modernitzar les institucions franquistes, vol disminuir  les tensions socials i vol canalitzar les discrepàncies entre les diferents famílies del règim (Opus Dei, falangistes). 

1959......Carrero Blanco. Govern monocolor (1969). Opus Dei. La base del seu govern està en un creixement econòmic. Si hi ha bona economia no hi ha tensions socials. Volen continuar el franquisme amb una monarquia autoritària. (Juan de Borbón).

1964......“Ley de Prensa” (1966). Fraga, ja no hi ha censura però si multes i suspensió de les   publicacions que parlin contra el règim.

1967......” Ley Orgánica del Estado”. Aprovada per referèndum. En aquesta llei es van concretar les funcions dels òrgans de l’Estat i es van separar les funcions de Cap de Govern i cap de l’Estat.

“ Ley de Libertad religiosa”. Hi haurà tolerància religiosa.

1969......el successor de Franco serà Juan Carlos de Borbón. Primer però té jurar els principis del Moviment. El Caudillo vol la continuïtat del règim.

Caso MATESA.... enfrontament de tecnòcrates i falangistes. Cas de corrupció que va afectar a ministres.

1970......” Ley de Educación.” Augment de l’escolarització primària i universitària. A les universitats espanyoles entra el pensament europeu. 

La conflictivitat social va augmentant i el règim va respondre endurint la repressió (detencions, violència policial,...)

Consejo de guerra de Burgos, penes capitals contra 9 militants d’ETA, aquestes condemnes provocaran una onada de protestes a nivell internacional.

L’Església comença a mostrar la seva posició crítica al règim Concili Vaticà II. “Curas comunistas”  dels barris obrers.

Dins aquest context polític la postura de Franco i de Carrero Blanco  de donar un immobilisme al règim guanya partida a les postures d’obertura, paralització del Projecte d’Associacions Polítiques, de la “Ley Sindical (1971),...

LA CRISI FINAL DEL RÈGIM.

La incapacitat del règim per reformar-se i adaptar-se a les noves demandes socials i al context internacional van precipitar una crisi irreversible que es va reactivar i accelerar amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975.

La desaparició de Carrero Blanco, víctima d’un atemptat de la banda terrorista ETA, el 20 de desembre de 1973, va provocar una crisi que el règim no va poder superar. Carrero era considerat un personatge clau per mantenir unides a totes les famílies franquistes i assegurar la continuïtat del sistema. La reacció del règim davant la crisi fou la de dividir-se en dos bàndols polítics: immobilistes i aperturistes.

1974......Carlos Arias Navarro fou elegit president de govern i va intentar modernitzar el sistema. El 12 de febrer de 1974 a les Corts va parlar d’obertura i de la necessitat d’anar cap un pluralisme polític. Arias va prometre una nova llei municipal que permetés l’elecció dels batles i de les diputacions provincials, també una nova llei sobre associacions polítiques. La postura guanyadora fou la immobilista i Arias no aconseguí canviar el sistema.

L’oposició crea la Junta Democràtica (PCE)el juliol de 1974 i la Plataforma de la Convergència Democràtica (PSOE) el juliol de 1975. Fou un intent de configurar una política unitària d’oposició.

1975......nova “Ley Antiterrorista”, penes capitals per els condemnats per terrorisme.

Setembre 1975, condemnats  a mort 5 activistes d’ETA i FRAP. Fortes protestes  internacionals.

Octubre 1975, Marxa Verda, ocupació per part de Marroc del Sàhara espanyol, ho fan civils i Espanya el mes de novembre retira totes les tropes de la zona.

20 de novembre de 1975, mort de FRANCO.

LA TRANSICIÓ POLÍTICA.   

La Constitució del 1978.

Aquesta constitució va néixer de la necessitat d’abordar un procés constitucional després de la representació parlamentària que els grups d’esquerra van tenir a les eleccions del 15 de juny de 1977. ( victòria de la UCD però el PSOE queda com a segona força política.)

Es va optà per fer un text de consens entre totes les forces parlamentàries per això es va formà una ponència constitucional de set membres ( 3 de la UCD i 1 del PSOE, PCE-.PSUC,AP i Minoria catalana, van quedar fora els grups bascs i el mixt).

Trets de la Constitució :  -    Estat social i democràtic de dret.

-          Monarquia parlamentària. El rei és el cap de l’Estat.

-          L’exèrcit queda sotmès al poder civil.

-          Caràcter no confessional de l’Estat.

-          Completes declaracions de drets i llibertats civils i polítiques.

-          Abolició de la pena de mort.

-          Ampli capítol de drets socials i econòmics.

-          Reconeixement del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions.

-          Reconeixement de les llengües oficials : castellà, català, basc i gallec en les diferents CC.AA.

-          Divisió de poders : Executiu : Govern de la nació.

                                      Legislatiu : Corts.

                                      Judicial : Tribunals.

-          Sobirania nacional.  Representació indirecta.

-          Estat unitari però descentralitzat. CC.AA.  

La constitució fou aprovada pel Congrés i el Senat i posteriorment en referèndum pel poble el 6 de desembre de 1978.

L’estat de les autonomies.

Un dels fets polítics més destacats de la història política d’Espanya és la construcció d’un nou model d’Estat no centralista, a partir de la revisió de les previsions del Títol VIII de la Constitució del 1978.

El camí cap a les autonomies va tenir dues etapes diferenciades. Primer la concessió d’autonomia provisional a regions de les quals els seus representant parlamentaris ho solicitassin ( preautonomies) i una segona etapa on la Constitució ja reglamentaria amb caràcter definitiu el procediments autonòmics.

A moltes regions es van formar assemblees de parlamentaris que van anar negociant diferents transferències. Les preautonomies es van  establir en els anys 1977 i el 1978. Una vegada establerta la constitució es va fitxar una nova disposició territorial de l’estat espanyol ( mapa preautonòmic), el seu màxim responsable fou Manuel Clavero.

Catalunya.  Fou la primera preautonomia. El seu màxim gestó fou Josep Tarradellas , vell republicà i president de la Generalitat a l’exili. Ell i el president Suárez van iniciar les negociacions. El 29 de setembre de 1977 es va restablir la Generalitat de Catalunya i el 23 d’octubre es va nombrar president a Josep Tarradellas.

País Basc.  Les negociacions van estar marcades per l’existència d’ETA, d’un fort partit nacionalista, el  PNV i per la qüestió de Navarra ( intent d’agrupar-la com a una regió més del País Basc). La preautonomia es va materialitzar en un Consejo GeneralVasco aprovat el 6 de gener de 1978. Navarra va seguir cap al seu propi camí autonòmic.

Galícia.  Creació de la Xunta de Galicia provisional el març de 1978.   

Una vegada solucionat  el problema de les tres comunitats històriques es va passar a formalitzar el mapa autonòmic de tot el territori espanyol.

Títol VIII de la constitució estableix la possibilitat de que totes les regions d’Espanya i no només les històriques es converteixin en CCAA. Per a poder constituir-se es tenien que conformar els òrgans legislatius (parlaments autonòmics) elegits per sufragi universal i els òrgans executius (governs autonòmics).

Article 151 de la Constitució permetia accedir de manera ràpida però només heu podien fer  de forma fàcil les històriques, les altres tenien que complir uns requisits molt complexos. Aquest  fou el cas d’Andalusia ( 28  de febrer de 1978). Aquesta via de règim  autonòmic té que anar ratificat mitjançant un referèndum. Les altres regions accedien a la via autonòmica per l’Article 143 . Excepció es el cas de Navarra que té un dret foral diferent.

Jurídicament queda reflectit el règim  autonòmic en els diferents Estatuts d’Autonomia. Aquí hi ha les competències assignades i les institucions que tendra cada comunitat.

Els Estatuts es feren amb el consens de totes les forces polítiques de la regió i foren posteriorment aprovats com a llei orgànica per les Corts Generals.

Cronologia : Catalunya, País Basc, Andalusia i posteriorment la resta de Comunitats, en total 17. L’any 1995 es van regular els règims autonòmic de les ciutats de Ceuta i

Melilla.  El resultat d’aquest procés fou la fi de l’Estat centralista i el començament d’un

procés de transferències de competències  per a la construcció d’un Estat de les Autonomies.

Procés autonòmic balear (1977-1983)

Entre 1977 i 1983 la vida política illenca girà  a l’entorn del procés cap a l’ obtenció d’un Estatut d’autonomia que permetés a les Illes autogovernar-se dins l’Estat espanyol.

El centralisme extrem practicat per la dictadura afavorí que la pràctica totalitat de les forces polítiques es comprometessin en la lluita per l’establiment d’un model més descentralitzat i amb la defensa de la llengua i la cultura catalana.

Cal tenir en compte que les Balears tot i comptar amb clars elements d’identitat diferenciada ( condició insularitat, llengua i cultura,...) no foren considerades com una de les anomenades comunitats històriques. Aquest fet s’explica per la limitada presència de forces nacionalistes i per la poca població de l’illa ( poc pes demogràfic).

La preautonomia .

Les eleccions a Corts del 15 de juny de 1977 demostraren un clara tendència conservadora de la societat illenca, al igual que a la resta de l’Estat el poble no va votar massivament als partits més actius en l’oposició al franquisme. El partit guanyador fou la UCD  ( 4 diputats i 2 senadors) seguida del  PSOE ( 2 diputats i 1 senador) . Tant els partits nacionalistes com el PCE tingueren uns resultats irrellevants, el partit Alianza Popular ( 1 senador) es va convertir en una força minoritari però no així a les Pitiüses on

es va convertir  en el partit més fort. Pocs dies abans de les eleccions es  va  signar un Pacte Autonòmic on es va acordar que les futures Corts defensarien  la consecució d’un Estatut d’Autonomia.

Juliol 1977, Assemblea de Parlamentaris de les Illes formada pels onze diputats i senadors elegits el 15 de juny i presidida pel senador Jeroni Albertí (UCD). Es va mobilitzar a la població el 29 d’octubre  en una manifestació a Palma on van assistir prop de 30.000 persones, va ésser un intent per mentalitzar  als illencs de la necessitat d’assolir l’autogovern.

El mes de juliol de 1978,  el govern espanyol concedí a les Balears un règim de preautonomia; així es constituí un  Consell General Interinsular   provisional, presidit per J. Albertí i amb escasses competències. El 6 de desembre el poble illenc va donar el seu suport al text constitucional ( 89,5%) i una participació del 70% del cens electoral. Dita Constitució  en el seu Titol VIII reconeixia el dret dels pobles a l’autonomia, quedava així obert el camí cap al procés autonomic de les Illes Balears.

L’Estatut d’Autonomia de les Balears.                

Una vegada votada i aprovada la Constitució, se celebraren eleccions a Corts (1 de març 1979) , a les Illes es va confirmar el predomina de la UCD. El mes d’abril es van fer unes eleccions preautonòmiques on guanyaren un altre cop els representants de la UCD.

El Consell Gral Interinsular queda constituït per una majoria absoluta de la UCD, dins el Consell també hi havia representant del PSOE, PSM,Partit Socialista de Menorca, Coalición Democrática i els Independents d’Eivissa i Formentera. Es constituiren també Consell Insular a Mallorca, Menorca i a Eivissa-Formentera.

Fins l’any 1983 tingué lloc el procés d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de les Balears. Durant el període d’elaboració es van debatre tres temes  importants :

1r Via d’accés a l’autonomia. Art.151 o art. 143.

2n Sistema d’elecció de diputats. Igual entre les diferents illes o proporcional al nombre d’habitants.

3r Denominació de la llengua. Rebuig d’una part de la població a admetre el terme català.

Al igual que a la resta de les Comunitats on s’elaboraven els Estatuts es va tractar d’arribar a un consens entre totes les forces polítiques però finalment l’Estatut fou el resultat d’un pacte entre UCD i PSOE.

L’Estatut fou aprovat per les Corts el febrer de 1983 seguint la via lenta art.143. El nivell de competències fou per tant inferior a la de les comunitats històriques.

Com s’estructura l’Autonomia Balear ?

-          Institucions : Parlament, Govern, Presidència de la Comunitat i Consell Insulars.

-          Els consells estan integrats pels parlamentaris de cada illa, aquest trien al seu president. Mallorca 33 diputats, Menorca 13 i Eivissa 12 i Formentera 1.

-          El president del govern és elegit pel Parlament Balear.

-          El català és definit com a llengua pròpia i oficial juntament amb el castellà.

-          Competències : Obres públiques, transports, assistència social, cultura i esport, foment  del turisme. Posteriorment es va assolir noves competències ( exemple Educació o Sanitat).

L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, aprovat per Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, ha resultat un magnífic marc de convivència entre els ciutadans de les Illes Balears i ha suposat el desenvolupament de l’autogovern com mai havia existit en aquesta terra. L’equilibri territorial entre les diferents illes de l’arxipèlag i entre aquestes i el conjunt de l’Estat ha estat garantit amb aquesta norma.

Des de la seva aprovació, ha estat reformat per la Llei orgànica 9/1994, de 24 de març, per la Llei orgànica 2/1996, de 15 de gener i, finalment, per la Llei orgànica 3/1999, de 8 de gener. Mitjançant aquestes reformes la nostra comunitat autònoma va assumir noves competències.

Actualment s’ha aprovat la Llei orgànica 1/2007, de 1 de març per la qual s’aprova el nou Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, aquesta llei va ésser publicada en el BOE el mateix dia que es commemora el Dia de les Illes Balears.

Reformes aprovades pel nou text estatutari:

1. Més autogovern.  Suposa el reconeixement de la nacionalitat històrica que formen les nostres illes, destacant la formació del nou Consell Insular de Formentera. D’altra banda també implica la creació d’una policia autonòmica pròpia.
2. Més participació. S’establiran tota una sèrie de polítiques amb l’objectiu de garantir la participació de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural.
3. Més finançament.   Gràcies als 2500 milions d’euros  s’executaran programes i accions estatals sobre R+D+I, transports, medi ambient, ports, ferrocarrils, carreteres, obres hidràuliques, protecció del litoral, costes i platges, parcs naturals i infraestructures turístiques.
4. Més igualtat. Igualtat de drets entre homes i dones en tots els àmbits, en particular en matèria d’ocupació i treball a més de no ser discriminades per raó de la seva orientació sexual. Les administracions públiques de les Illes Balears procuraran per a les persones dependents la seva integració mitjançant una política d’igualtat d’oportunitats mitjançant el desenvolupament de mesures d’acció positives.     LA INTEGRACIÓ D’ESPANYA A LA UNIÓ EUROPEA.
   L’esdeveniment econòmic i polític més crucial d’aquesta època fou la signatura del tractat d’integració d’Espanya a la Comunitat Europea el 12 de juny de 1985.
   A partir de la seva entrada en vigor, l’1 de gener del 1986, Espanya va esdevenir membre de ple dret de la UE. Amb la integració es van abolir progressivament els obstacles per a la lliure circulació de mercaderies i persones entre Espanya i la resta dels països membres, s’assumí també el compromís d’adaptar tota la nostra economia a la comunitat.
   La plena participació en el projecte d’un mercat únic europeu representava, d’una banda, integrar-se a un gran mercat, però, de l’altra, no poder aplicar barreres duaneres per evitar la competència  dels altres països membres.
   L’1 de gener  de 1993, va finalitzar el període d’adaptació aranzelària, el comerç amb qualsevol país de la UE i d’aquests amb nosaltres es realitzarà ara sense cap tarifa aranzelària.  Això mateix passarà  amb el moviment de capitals. Els ciutadans de la UE circularan ara  lliurement entre els països membres. L’economia espanyola, per tant, quedarà  des del 1993 més estretament vinculada a les successives fases d’expansió i crisi dels principals països del continent.
   La integració d’Espanya a la UE va significà el final d’una etapa iniciada els anys seixanta de progressiva vinculació comercial, monetària i financera amb la resta d’Europa.
   Amb la signatura del  Tractat de Maastricht (1991) es van establir els fonaments de la Unió Econòmica i Monetària, fet que havia de conduir a la creació de la moneda única,l’euro.  Es volien harmonitzar les polítiques econòmiques dels diferents països participants, i els bancs centrals perdien autonomia per fixar els tipus d’interès.
   Les dificultats d’algunes economies, entre elles l’espanyola, va plantejar la possibilitat de diferenciar dos grups de països (de via lenta i ràpida) en la incorporació de l’euro. No obstant, quan va arribar el moment, pel maig del 1998, Espanya es va incorporar a la unió monetària des del primer moment. El 4 de gener de 1999 s’establí una paritat fixa i inalterable entre les monedes dels països participants i entre aquests i l’euro. L’1 de gener de 2002, la moneda europea va substituir les nacionals i l’euro va passar a ser la moneda única de la UE.    

                    

ALFONS XIII. La crisi del 1917 iLa descomposició del sistema.(1918-1923)

LA CRISI DEL 1917.

L’estiu del 1914 Europa es veu arrastrada en un conflicte mundial, a Espanya Dato, declara la neutralitat del país. Aquesta situació de neutralitat fou una oportunitat extraordinària per a l’economia del país. La guerra generalitzada a Europa va permetre exportar productes industrials i agraris als països europeus immersos en el conflicte. Els industrials catalans i bascos van ser els més afavorits i van fer grans negocis.

     Dins Espanya això provoca que els preus interiors sofrissin una pujada desorbitada, gran part de la producció es destinava al comerç extern, els sous tampoc van pujar i per a les classes populars això suposar un greu problema.

Aquesta situació provoca que a l’estiu del 1917 hi hagués un important moviment vaguista.

A l’estiu del 17, a Espanya van coincidir les greus dificultats del sistema de la Restauració i el descontentament militar i la conflictivitat socials, tot va provocar una onada de protestes de caire anti-governamental. Es veuen implicats militars, polítics i obrers.    

•         La protesta militar.

Com a conseqüència de les guerres colonials, l’exèrcit espanyol presenta un nombre excessiu d’oficials,ascens per mèrit de guerra, fet que beneficia molt als militars africanistes en detriment dels peninsulars.

La inflació existent al país fa disminuir el valor real dels ja baixos salaris militars.

     El descontentament dels oficials va desembocar en la formació de Juntes de Defensa, associació de militars que reclamen un augment salarial i s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra, alhora que reivindicaven l’antiguitat com a únic criteri. El manifest de juny de 1917 culpava el govern dels mals de l’exèrcit i del país, volen també una renovació política (regeneracionisme). El govern va acabar cedint a les pretensions.

•         La crisi política.

     L’abril del 1917, Dato va tornar ser cap de govern i a mitjan mes de juny una representació de diputats de l’oposició ( nacionalistes,     republicans, etc.) van reclamar enèrgicament la reobertura de els Corts. El govern s’hi negà i va declarar l’estat d’excepció.

     A iniciativa de la Lliga Regionalista es va organitzar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans  (5 de juliol), es va exigir la formació d’un govern provisional que convoqués Corts constituents per reformar el sistema polític.

     Des de l’Assemblea es van convocar tots els diputats i senadors espanyols, no obstant, només n’hi van anar 71 (catalanistes, republicans i socialistes). El 19 de juliol la guàrdia civil va dissoldre la reunió.

•         La vaga general revolucionària.

     El març de 1917, les centrals CNT i UGT van acordar de signar un manifest conjunt en el qual s’instava el govern a intervenir per contenir els preus sota l’amenaça de convocar una vaga general. L’agost del 1917, conflicte ferroviari a València, la UGT, amb el suport del PSOE, va fer una crida a la vaga general. La protesta va adquirir un caràcter polític i revolucionari (fi de la monarquia, Corts constituents i pas al sistema republicà).

     La vaga va tenir una incidència molt desigual. Es van produir incidents a Madrid, Barcelona, País Basc i Astúries. La resposta del govern va ser bàsicament repressiva: llei marcial i es va enviar   l’exèrcit a sufocar el moviment ( 70 morts, 200 ferits i 2000 detinguts).